Espai de Dissidència

Un amic d’infantesa  m’il·lustrà amb una brillant metàfora el que s’esdevé en el món del treball assalariat. Camioner des dels vuitanta, l’empresa que li paga canvia d’amos cada pocs mesos. «Amb nosaltres, el que fan  és un canvi de cromos­».  En Pep, que sol fer les rutes i tasques de sempre,  intueix que el món de l’empresa s’ha transformat més de pressa que l’activitat de transportista. Bé. Més que canviar, el món empresarial s’ha revolucionat. I no precisament vers una major eficiència.

L’esdevingut en les darreres dècades és l’aplicació a l’economia real d’allò consubstancial a l’economia financera. Societats de capital risc que frisen per comprar i vendre empreses sense importar ni l’activitat ni la pròpia producció, sinó el valor especulatiu. Acomiadaments massius, malgrat representar descapitalització humana i econòmica, per fer pujar les accions. Deslocalitzacions de discutible rendiment. Fusions contra natura per jugar amb informació privilegiada en els parquets. Manipulació comptable per obtenir bonus milionaris a costa dels accionistes. Pràctiques corruptes en licitacions públiques per obtenir favors polítics… Podríem seguir. Per aprendre el catàleg complet cal estudiar en les millors escoles de negocis del país, més imbuïdes d’ideologia que de coneixement, i inspirades en les homòlogues nord-americanes. És clar, a diferència de les potències financeres anglosaxones, aquí existien altres tradicions econòmiques i laborals, i en aquest sentit els assalariats bescanviats com cromos en aquest mercadeig estèril per a l’economia productiva, mantenien garanties com la subrogació en cas de subcontractes públiques o indemnització per acomiadament. Anatema!, criden des dels laboratoris d’idees que assimilen desregulació a modernitat, entenent per aquesta, un retorn als temps dickensians de la primera revolució industrial. Amb la diferència que hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum.

Entre els objectius a abatre per part d’aquesta revolucionària manera de concebre l’economia, hi ha el sector públic. En aquest peculiar univers paral·lel de financiarització globalitària, hi ha dos elements a destruir. Primer, el propi concepte “públic”, car el nou capitalisme requereix colonitzar espais fins ara vedats (en Boi Ruiz ens il·lustra sobre com el capital privat s’apropia d’una sanitat gratuïta, universal i de qualitat). Segon, el concepte servidor públic. En aquest paradigma d’home “nou” neoliberal, qualsevol rastre d’humanitat en les relacions laborals, indici de seguretat o regulació, representa un precedent subversiu a eradicar. La campanya contra el funcionariat, amb un ús “goebbelià” del llenguatge, tracta de criminalitzar el col·lectiu. “Privilegis”, “seguretats”, “inflexibilitat” són conceptes escampats a fi de posar-hi en contra una massa creixent de desposseïts de drets, per iniciar una veritable cacera de bruixes contra un sector (docents, metges, bombers, policies, conserges,…), que invoquen un món tangible de protecció laboral avui anatemitzada, per permetre així el seu aïllament, desmantellament, i incineració final. Al cap i a la fi, en una economia a imatge i semblança de la city, es tracta de reconvertir treballadors públics en cromos a intercanviar, o cremar si cal.

No està de més recordar quins són els orígens del funcionariat. L’estat modern imposà un model mitjançant el qual un conjunt de persones, seleccionades imparcialment pel seu mèrit i capacitat, foren reclutades per fer funcionar amb eficàcia la societat. Es volia evitar així que l’estat es fragmentés en faccions, partits o grups de poder amb el risc de convertir el govern en hostatge de personatges poderosos, en contínua disputa per l’hegemonia, com ja passava amb el feudalisme. O evitar esdevenir estats fallits com Mèxic o regions com Sicília, on grups mafiosos competeixen per obtenir un monopoli de poder. En contraposició, una administració eficaç, servida per funcionaris honestos, ben formats i amb una remuneració acceptable, propicien un acatament ciutadà consensuat a la llei i al monopoli democràtic de la força. Si ja costa pagar impostos, què pensaríem si aquests fossin recaptats a l’antiga, amb una cadena de subcontractacions dependents de tres o quatre grans grups empresarials que actuessin a comissió?

Allò al qual assistim en els darrers anys, és a l’assentament d’una mena de “nova aristocràcia burocràtico-empresarial”, on determinades empreses públiques, controlades per l’entrada de capital privat assumeixen pràctiques d’aquesta “nova economia” especulativa, i generen una casta directiva que actuen com a intermediaris parasitaris entre l’encàrrec d’un servei públic (amb fons públics), i un conjunt de treballadors que realment prestaven els serveis, la pèrdua de drets i poder adquisitiu dels quals permeten l’acumulació d’aquesta nova classe. Precisament la causant de la crisi, i la seva beneficiària.