Espai de Dissidència

Durant la guerra civil, l’entrada dels franquistes a qualsevol localitat implicava, de manera gairebé automàtica, l’afusellament o empresonament del mestre. Assassinats rituals que mostraven clarament quin era l’esperit del nou règim, expressat diàfanament en el “muera la inteligencia”  histèricament cridat pel general legionari Millán Astray. Amb fosses comunes per obrir, es parla de més de mil morts i 35.000 represaliats entre el magisteri, el col·lectiu professional que més patí el llarg hivern de la dictadura. Els hereus ideològics del franquisme, amb un dels seus líders intel·lectuals, el tertulià i amant de la “molt educativa” tauromàquia José Ignacio Wert, acaba d’entrar en les localitats del país, i amb el mateix afany que els seus predecessors i amics d’Intereconomía, acaba d’afusellar l’ensenyament públic.

Treure un de cada sis euros a l’educació no és una retallada. És el saqueig, violació i assassinat a totes i cadascuna de les escoles i instituts a càrrec de los regulares. Incrementar arbitràriament l’horari dels docents, reduir-los dràsticament el sou, exterminar laboralment els interins, tancar aules i centres, eliminar els suports especials, apujar irracionalment les ràtios, convertir l’ensenyament superior en un luxe per a pocs elegits no respon a cap altre objectiu que el retorn al passat. Perquè, efectivament, les mesures del Partido Popular són un intent per involucionar vers les condicions educatives dels setanta, amb una escola privada per a privilegiats, concertada-negoci per saquejar els recursos de les classes mitjanes, i escola pública subsidiària i assistencial per impedir la igualtat d’oportunitats, màxima amenaça per al capitalisme “de amiguetes” tradicionalment  practicat per les classes dirigents hispàniques i que aprofita la crisi per tancar hospitals mallorquins a fi de reconvertir-los en hotels de luxe.

Les conseqüències de tot plegat són i seran dramàtiques. En pocs anys podem perdre dues generacions senceres. La dels docents joves i la dels seus alumnes. Amb una escola amb condicions dels setanta, tornarem al fracàs escolar de l’època, que oscil·lava entre el 40 i 60% segons els criteris comptables. Perquè, no hem d’oblidar que contràriament a la propaganda de la FAES, la qualitat educativa manté una estreta correlació amb la inversió pública. I amb prou feines  a Espanya, i particularment a Catalunya, hem passat de poc més de la meitat del que inverteixen en educació els estats de l’OCDE. La retallada monstruosa de Wert és, per tant, un assassinat planificat i amb traïdoria, que no cerca l’estalvi, sinó que expressa una voluntat explícita d’acabar amb un dels pilars del benestar, finançat amb l’esforç dels treballadors del país.

Una altra atzagaiada que deixa ben clares les intencions del partit hereu del franquisme és la multiplicació de les taxes universitàries i la futura revisió, en el mateix sentit, dels ensenyaments postobligatoris. Una clara discriminació de classes mitjanes i baixes, que només respon a dos objectius: el primer excloure als sectors no privilegiats a fi que no puguin representar una competència a les elits; el segon, alimentar una nova bombolla financera, la bombolla  educativa, fonamentada en l’endeutament per estudiar, com ja ha passat als Estats Units, Anglaterra o Xile.

Aquesta pulsió vintage  del neofranquisme espanyol, també de ressonàncies i justificacions germàniques, representa una blitzkrieg contra l’estat del benestar. Una ofensiva llampec, ràpida i destructiva, a fi de generar caos i destrucció, mentre que cerca la desmoralització col·lectiva. I enfront d’això, a Catalunya vivim una “estranya derrota”, expressió de l’historiador Marc Bloch per definir la facilitat amb què els francesos van ser incapaços de defensar-se de l’escomesa nazi la primavera de 1940. Una estranya derrota que té molt a veure amb el col·laboracionisme català, incapaç d’oposar-se a aquesta agressió contra la nostra autonomia, i alhora, content que algú retalli per ells. No hem d’oblidar que part de les elits catalanes tampoc no veia amb bons ulls l’èxit de l’escola pública, detestava la igualtat d’oportunitats i menyspreava els docents. De fet, el Vichy català sembla estar encantat amb què Madrid intervingui l’autonomia catalana, en el sentit que ara troben algú que els fa la feina bruta.

I ara que parlem de l’estranya derrota, i de Marc Bloch, convé recordar que aquest historiador que denuncià el derrotisme del govern francès, acabà en la resistència que tombà Hitler i Pétain. Perquè, certament, ens han declarat la guerra. I som conscients que vénen temps molt durs. Tanmateix, l’única resposta possible per part de la comunitat educativa és la resistència, l’ofensiva, el cos a cos, i la necessitat peremptòria d’acabar amb aquesta gent que, mitjançant els docents, agredeix el nostre país. Al  cap i a la fi, qui avui retalla, qui avui acomiada, qui avui desnona, qui avui prova d’enderrocar l’escola pública, demà ha d’acabar assegut en la banqueta d’un nou Nüremberg.