Espai de Dissidència

Aquests dies de Setmana
Santa he deixat abandonat el bloc. La invitació a presentar el meu llibre El
anarquismo individualista en España, 1923-1938, a la llibreria Gatazka, de
Bilbao, amb entrevista radiofònica inclosa, va servir per aprofitar el
temps i fer una visita a Euskadi, país que sempre té molta tirada per als
catalans, i on ja he estat mitja dotzena de vegades.

Tanmateix, a la capital de
Biscaia, no havia tornat des que l’estiu del 1988 m’hi vaig passejar unes hores
tot esperant un tren. Certament, vint anys donen per a molt, i puc confirmar
que el canvi experimentat per la principal ciutat basca ha estat profund. Com
no podia ser d’altra manera, a banda de la trobada amb els lectors, vaig fer el
que resulta propi de qualsevol turista: passejades a la vora del Nervión,
visita al Guggenheim, i contemplació d’alguns dels elements més emblemàtics,
adobades amb alguna conversa amb un col·lega historiador. De tot plegat,
n’extrec algunes sensacions ambígües, i un regust agredolç.

Primer de tot, l’efecte Guggenheim.
Com a bona part de les zones industrials europees, la ciutat ha estat
transformada en el  sentit que s’ha
desmuntat a consciència la memòria històrica i econòmica. La ria ja és blava.
Les fàbriques han desaparegut, i la pobresa detectada anys enrere, en època de reconversión,
amagada sota l’estora de la ciutat d’ivori –hauníem de dir de titani- del
comerç i els serveis. L’abelliment ostensible amaga amb eficàcia la
vulnerabilitat d’una societat basada en l’especulació a tots els nivells. I la
primera de les especulacions és la del propi centre de Frank Ghery. He de
confessar que em va agradar molt, l’edifici, ple de creativitat i originalitat.
Tanmateix, es veu clarament que es tracta d’una façana meravellosament
dissenyada, alhora que una carcassa buida.

Atès que Bilbao no ha estat
mai seu de cap monarquia, les col·leccions artístiques són limitades, així que
els bascos es van treure de la màniga un edifici emblemàtic que tingués
exposicions itinerants, amb un fons intern basat en obres contemporànies de
discutible qualitat –com les escultures el·líptiques de Richard Serra-. I les
exposicions temporals, que recorden molt a aquesta tècnica empresarial de
traslladar la roba entre les diferents franquícies de la mateixa cadena per
donar la impressió de la novetat permanent, no eren res d’altre món, gens
superiors a algunes que he pogut visitar a Girona, Figueres o Badalona. La
diferència, en tot cas, recau en una promoció que especula –mai millor dit- amb
el valor imaginari de l’obra exposada.

Tot reflexionant sobre això,
no puc deixar de pensar en l’excel·lent reflexió en forma de llibre que Gerard
Horta publicà, de manera gairebé clandestina, sobre el Fòrum de les cultures –L’espai
Clos–. Un muntatge que serveix per dur a terme polítiques de control social
i enriquiment il·limitat a cercles limitats. La transformació de la ciutat,
provocant la gentryficació de Bilbao n’és un exemple.

Com a corol·lari, en la
visita posterior a Vitòria, ciutat tan magnífica com el que m’havien explicat,
i suposo que derivat de la necessitat d’emular la capital econòmica d’Euskadi,
n’han creat l’Artium, un altre d’aquests edificis emblemàtics,
tan ple de deixalles artistiques, com buida de continguts culturals.

A tot això, dades
inquietants. Tal com m’explicà un col·lega biscaí, tant el Guggenheim, com l’Artium,
com altres edificis singulars que es reconverteixen en biblioteques, seus
culturals, espais diversos, els pressupostos es disparen, i el personal que hi
acaba treballant, no són funcionaris contractats, sinó gent en prevari
subcontractada per conglomerat d’empreses amb una certa participació del
capital exindustrial reconvertit en empreses globalitzades.  Per suposat, en pitjors condicons, amb major
precarietat i sense vincles amb un govern basc cada vegada més desentès dels
seus propis ciutadans, i jo diria, que del seu propi país, malgrat les cortines
de fum sobiranistes.

Com a mostra de tot això, vaig
descobrir que, no només la seguretat, sinó els propis vigilants de les sales,
els monitors que fan tallers amb els nens, o les noies de la guardaroba, tant
del Guggenheim, com de l’Artium, com de gairebé qualsevol altra cosa que depèn
del govern, porten uniforme d’Eulen, que jo pensava que era una empresa
de vigilància, i que, un cop miro la seva web, descobreixo que està en gairebé
tots els sectors inimaginables i que té una plantilla de més de 65.000
treballadors, és a dir, la meitat de l’exèrcit espanyol o gairebé el nombre de
treballadors del Departament d’Educació a Catalunya.

A tot això, cal afegir que,
com vint anys enrere, la sensació d’opressió política contra la minoria que no
es deixa controlar ni per l’estat espanyol, ni pel pseudoestat basc, és
pràcticament la mateixa.

Mare de Déu,… si Orwell
aixequés el cap!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!