Durant les darreres setmanes he simultanejat la lectura de Obras completas, de l’escriptor guatemalenc Augusto Monterroso, i Mil Cretins, del barceloní Quim Monzó. Ha volgut l’atzar que al llarg del lapse de temps en què mirava els contes d’ambdós autors, les circumstàncies incloguéssin episodis propis de narradors aparentment distants, i a la pràctica, tan propers.
De Monterroso coneixia poc. La referència al conte més curt de la història, recollit a l’antologia d’Alfaguara. Després de l’arrencada d’unes quantes narracions breus, magistrals, la resta semblava davallar en interès, tot i que no en estil…
Les situacions d’absurd, explicades amb elegància i extenses digressions em feien pensar en els mecanismes subtils d’introducció de mesures neoliberals en l’educació protagonitzades per les nostres esquerres oficials i saludades amb entusiasme per escoles de negocis i intel·lectuals orgànics. Un primer conte, genial, explicava com la moda exòtica de vendre caps reduïts per una tribu de la selva acabava, per afany de negoci, amb un país sencer i la totalitat dels seus habitants. Una metàfora excel·lent dels sacrificis humans exigits per la globalització, tot i que explicada amb mig segle d’antelació. Cosa curiosa. Molts d’aquests personatges dibuixats per l’escriptor llatinoamericà podria servir per descriure les formes i continguts dels polítics nostrats.
Per la seva banda, Mil cretins em recorda que Monzó no és precisament el meu escriptor predilecte. M’encanta la rapidesa de reflexes que mostra a ràdio i televisió i l’acidesa dels seus articles. En canvi, detesto la banalització i frivolitat amb què encara el sexe i les relacions personals a la seva literatura. Tanmateix, he de reconèixer que aquest darrer recull compta amb algunes peces remarcables. I que el seu sentit tragicòmic de l’existència accentua, imagino que per experiència generacional, la tragèdia per damunt de la ironia.
Diverses històries, com ja sabia per algunes entrevistes a l’escriptor, succeeixen a hospitals i geriàtrics. L’atzar ha volgut que en aquests dies hagi hagut de passar, com a visitant, unes quantes hores a centres sanitaris. La idea de crepuscle, de l’erosió del temps al cos i la psicologia dels personatges, de l’absurda inutilitat de la vida i la banalitat de les obsessions col·lectives regna per qualsevulla altra consideració.
Molts crítics, començant per ell mateix, podrien considerar la seva darrera obra com a una metàfora de l’estat terminal de la llengua, la cultura, la nació, el país i la pròpia societat occidental, abandonada a sí mateixa a mans dels cuidadors nouvinguts, reemplaçadors de la nostra antiga condició de classe treballadora menyspreada i sense perspectives. Mentrestant, les canes i arrugues no han fet minvar l’autor de la seva passió per l’escatologia.
I jo que em considerava un autor depriment…!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!