Espai de Dissidència

En aquests darrers mesos les manifestacions de sectors cristians i conservadors a favor de la família han proliferat. Des d’un temps ençà, aquells nuclis que semblaven quedar fora dels espais públics, perquè se suposava que les protestes al carrer semblaven patrimoni d’allò que anys enrere es denominaven esquerres, han reclamat el seu dret a dissentir. I, Déu n’hi dó, com s’han fet notar. Expressions de descontentament encapçalades per bisbes i cardenals han mostrat el desacord respecte a la deriva deconstructiva de les unitats familiars, i exigit el retorn d’allò que podríem dir "família convencional".
Tot i que des del camp de l’antropologia cal posar en dubte l’existència de tal "família convencional", hem d’admetre que als "catòlics emprenyats" no els falta raó. La família, sotmesa als atacs de la globalització, tal com molt bé ha analitzat Zygmunt Bauman viu una època de crisi. No crisi de transformació, sinó, realment, de destrucció. El nombre de separacions i divorcis no para de créixer -especialment als estats de capitalisme més desregulat- i el nombre d’individus que viuen aïllats, sense una xarxa de relacions prou sòlida s’incrementa sense aturador.

Per la seva banda, una esquerra absolutament naufragada, incapaç i indolent a l’hora de proposar alternatives socials i econòmiques, sembla dedicar-se exclusivament a temes cosmètics. Les facilitats per als divorcis -que sovint implica facilitats per tal que els homes siguin expulsats de la seva llar familiar i facilitats per empobrir-se- o els matrimonis homosexuals són presentats com a grans fites, quan no representen altra cosa que legalitzar sobre la realitat. Així, deixen una batalla oberta en el camp de la moralitat, allà on l’església catòlica manté una sòlida experiència històrica de més de dos mil anys, mentre que posen en evidència la seva incapacitat per tal que la gent visqui millor. Això de "per tal que la gent visqui millor" hauria d’implicar una transformació radical no tant de la moral com sí del model econòmic i laboral.
Ara bé, des del camp del catolicisme militant, la hipocresia continua essent un dels principals trets identitaris. Considerar que els matrimonis homosexuals són el principal problema de les famílies em sembla d’una estupidesa refinada. Perquè, als grups catòlics, a la democràcia cristinana, encara no l’he vist formular mesures que realment reforcin les famílies. Si volen els en dono una, per tal que enfonsin a la misèria als seus rivals.
Per què no reclamen: tots a casa, a quarts de cinc? L’única possibilitat, en les circumstàncies actuals de mantenir amb vida la família és una reducció radical dels horaris laborals. Que la gent només treballi al voltant de trenta o trenta-cinc hores fora de casa, i tothom pugui compartir vida familiar, a partir de les quatre o les cinc del vespre. Només amb la convivència efectiva, la família funciona, especialment, a partir de la seva funció educativa. I per a això, també cal un increment radical dels salaris -a la vegada que un paral·lel descens dels beneficis empresarials-. Perquè, desenganyem-nos. Ja ho deia El Último de la Fila; Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la ventana.
Catòlic dels món. La moral és més cosa de butxaques que de calces!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!