Espai de Dissidència

El passat dissabte, la CNT de Cornellà em va convidar a participar a una lectura poètica en commemoració del 100 aniversari del diari "Solidaridad Obrera". Imagino que la invitació devia ser cosa del meu amic Ferran Aisa, qui va treballar a l’intent fracassat de restaurar el diari incautat pel règim. Entre el públic, força nombrós, hi havia el poeta David Castillo, com tants d’altres intel·lectuals, havien tingut relació en un moment o un altre de la seva vida -com el mateix Baltasar Porcel- amb l’anarquisme del país.
Els poetes que m’acompanyaren són força bons. Hi havia l’andalús Antonio Orihuela, el gallec-barceloní Ceibe i Miguel Correas, que tot i viure a Calahorra, va viure molts anys a Catalunya i és un dels meus més fidels lectors. Orihuela va llegir un monumental poema en què expressava l’intens amor per un animat objecte inanimat com el seu Citroen Mehari , que va fer les delícies del públic, Ceibe, a banda de recitar en gallec Rosalía de Castro, va llegir els seus poemes divertidíssimament pamfletaris, amb un d’ells que va provocar la passió desbordada del públic, contra la monarquia, absolutament més incendiari que les fotos de Girona, i amb un retorn de "Borbón… que te coma un león". Correas va delectarn-nos amb els seus poemes apassionats, sobre el pas del temps i el passat…

És curiós. Les lectures de poemes a les quals he assistit és una de les poques activitats culturals que aconsegueixen emocionar-me. Té la màgia del teatre… i és potser l’últim espectacle gratuït que queda. Ja veieu. El format és simple. Un poeta, uns papers, i un públic. Ni tan sols cal micròfon. I una sensació d’intimitat inimitable. L’acte va durar hora i mitja i no vaig detectar cap badall.
Per la meva banda, atès el públic que tenia, vaig llegir els meus poemes més compromesos, la majoria ja publicats "Els anarquistes", "Construcció destructiva", "Oda a Barcelona", "Rosa de Cendres", i algun d’inèdit, com "Llast". Vaig tancar amb un que trobo força intimista i que recorda el meu barri de Sant Andreu. Es diu "Com en un tango d’Homero Manzi", perquè, com a amant dels tangos, Manz és el meu lletrista preferit. Sempre parla de com un present poc lluminós acaba esborrant els paisatges del passat, com la nostàlgia abelleix els records, com, en el futur, difícilment serem feliços ni menjarem anissos.
Us el passo aquí.

COM EN UN TANGO D’HOMERO MANZI
Com en un tango d’Homero Manzi
els colors del barri s’esborren
com les velles fotografies
en blanc i negre dels cafès
del carrer Gran de Sant Andreu.
Les barricades de silenci
s’alcen entre les boires blanques
mentre que espectres llibertaris
passegen entre les casernes
on un dia habitaren somnis.
Com els records que s’esvaeixen
en la rosada de les places,
els dies del passat s’allunyen
sense especial melangia,
mes amb el regust amargant
de la pèrdua inexorable
d’un temps i d’un espai finats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!