Espai de Dissidència

Que les eleccions de
diumenge passat han tingut una trascendència més enllà del veí del nord, ningú
no ho nega. Que podria indicar alguns canvis profunds en la manera de fer política,
ho comparteixen la majoria dels analistes. Que s?han dit i repetit moltes
bejanades ho sostinc jo.

Primera reflexió. El perquè
de la victòria de Sarkozy. La societat francesa, com succeeix en les societats
europees, s?està dualitzant a passes imparables. I aquesta dualització social,
a diferència de les del passat, s?etnifica. Això fa que una classe que es
considera mitja, culta i refinada, davant les incerteses de la globalització, té
por. Té por de les banlieus, creades pel sistema econòmic i dels quals molts se?n
beneficien. La idea de tenir una classe social, formada per treballadors
precaris estrangers és el que fa conservadora a la societat francesa, malgrat
que el seu cor sigui republicà. Un dilema irressoluble.

Segona reflexió. La falsa
crisi francesa. Els mitjans de comunicació globals, portaveus del capital
global, repeteixen fins a la sacietat la idea que França viu una crisi. També
sostenen, contra tota evidència, que Espanya és un model de turbocapitalisme.
Siguem seriosos. Ja m?agradaria que el nostre país passés una crisi com la dels
veïns. El que succeeix és un càstig global perquè els francesos es van oposar a
la dictadura capitalista imposada al text de la Constitució Europea. I el que
succeeix, bàsicament, són les disfuncions pròpies del capitalisme si aquest no
està controlat per l?estat: desocupació, precarietat laboral entre joves i
immigrants, evasió d?impostos,…

Tercera reflexió. Sarkozy i l?obsessió pel 68. Des
de fa alguns anys, alguns intel·lectuals revisen el maig del 68  I li atribueixen diversos mals socials:
inestabilitat emocional, crisi de les famílies, manca d?autoritat, crisi
educativa,… Hi ha un altre factor encara més colpidor. Des de fa un parell de
dècades, aquells que deien que havien participat en la famosa primavera
parisenca no han deixat de fer un exhibicionisme reiterat sobre aquell període.
La veritat, en canvi, és que a sota de les llambordes, els de maig de 68, van
descobrir la platja… i com que eren de bona família, a la primera
oportunitat, van construir-hi apartaments a la primera línia de mar. És una
generació fracassada. Ara bé, jo que personalment estaria d?acord en recuperar
la idea del respecte, de l?autoritat (que no de l?autoritarisme) i de la
cohesió familiar, dubto que Sarko vulgui recuperar la lògica de l?estabilitat
laboral, que també era un element pre-68, i que consistia en la ?feina per a
tota la vida?.

Quarta reflexió. La crisi de
l?esquerra. De quina esquerra? L?esquerra francesa, igual que l?espanyola, s?ha
dedicat a generar idees, i fer servir idèntica praxi que la dreta. L?única cosa
positiva han estat les 35 hores. I aquestes s?han revel·lat insuficients per la
seva absoluta manca de valor a l?hora de poder transformar la societat. Si
haguessin estat 30, segur que l?esquerra tindria una credibilitat que ara no
té. A la gent que demana canvis, no hi vinguis amb parxes. Catorze anys de
Miterrand va ser el que va condemnar els socialistes francesos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!