La solitud de l’intel·lectual que va per lliure

M’ho va dir obertament fa unes setmanes mentre em presentava el meu llibre més recent. El sempre polèmic Agustí Colomines, col·lega historiador i director del grup de recerca interuniversitari del qual formo part des de fa alguns anys, em va etzibar allò de “Xavier Diez és un intel·lectual clàssic”. Mentiria si fos la primera vegada que m’ho havia sentit a dir. Ho havia pensat més d’un cop mentre escrivia llibres i investigava sobre el món intel·lectual llibertari o antifranquista, o bé llegia intel·lectuals clàssics de l’estil Albert Camus, Joan Martínez Alier, Karl Polanyi, Antonio Gramsci, o fins i tot el meu bon amic i exveí Antonio Baños. Reflexiono sobre el qualificatiu, no sé ben bé del tot si buscat o trobat accidentalment. Quan hom és infant o adolescent es planteja ser astronauta, futbolista, pilot de carreres, o si molt m’apureu, metge, veterinari, o en el meu cas, periodista o escriptor, encara que mai “intel·lectual”, més que res per la raresa, manca de definició i una certa mala fama. “No diguis a la meva mare que sóc escriptor, comenta-li que faig de pianista en un bordell” compartia irònicament Tom Wolfe.

Després, cap als disset anys, arriba una d’aquelles epifanies. Som al tercer de BUP i ens arriba un d’aquests professors inconformistes que prescindeix del programa i currículum de literatura espanyola i ens fa llegir a James Joyce, i sobretot, a Georges Orwell. Aquest escriptor britànic, compromès fins al moll de l’os és d’aquells que consideren que el bon periodisme és aquell que explica coses incòmodes, el que ningú voldria que es publiqués. En altres paraules, algú que, des de la independència de pensament, complica la vida al poder i aquells amb mentalitat conformista i tendència al gregarisme.

Al cap dels anys, vaig acabar triant aquest camí més o menys voluntari. De sempre, he tingut un caràcter introspectiu, un esperit individualista i un pensament especulatiu, la qual cosa t’obliga a tractar d’anar més enllà del camí marcat, a indagar en les respostes prefixades a preguntes difícilment formulades. Sovint, això, ens obliga a nedar contra corrent, a incomodar els conformistes que ens envolten, o a complicar-nos la vida. De fet, ja té això, que per buscar sentit a l’existència, cal buscar una perspectiva contemplativa, a buscar un silenci fèrtil, a necessitar cert grau d’aïllament. Sense ésser un asocial, aquestes necessitats de pensar les coses en relleu, tot defugint de les dues dimensions en què se’ns solen presentar, m’han constituït el caràcter, i imagino que això, que ja es mostra en la infantesa i es forja en l’adolescència i la joventut, tendeix a accentuar-se amb l’edat. De fet, i aquesta és una sensació empírica, els anys tendeixen a aprofundir els nostres defectes sense capacitat d’adquirir noves virtuts.

Amb això no vull dir que m’hagi instal·lat en una torre d’ivori (ja m’agradaria!, mal que em pesi, no me la puc permetre). Ans al contrari, les circumstàncies i experiències personals i del temps i l’espai que ens toquen viure determinen força -almenys en el meu cas- el propi pensament i les idees. I suposo que néixer en el si d’una classe treballadora de llibre, en un país complicat i en un temps amb aparença democràtica i rerefons opressiu acaben per definir les anàlisis i les idees que he anat construint, i modestament, compartint. I sí, tot plegat ha fet que, com Orwell hagi triat el complicat camí que suposa explicar coses incòmodes que pocs (amb prou capacitat de difusió) volen que es publiquin. No, no em faré la víctima. Tot fent balanç, porto una dotzena de títols publicats en solitari dels més variats estils i registres, unes quantes desenes d’articles acadèmics i participació en volums col·lectius i un parell de milers d’articles publicats en paper i electrònicament -alguns dels quals traduïts a l’anglès, francès i italià-, he participat en mitjans de comunicació radiofònics i televisius, he fet algunes desenes de conferències i cursos, i totes aquelles coses que més o menys defineixen un intel·lectual. Tanmateix, malgrat el bé o malament que pugui escriure o comunicar, habito, des de sempre, en la perifèria.

El meu bloc, ara farà una dècada, vaig decidir titular-lo com a “espai de dissidència”, perquè efectivament, em considero un dissident. Aquella figura incòmoda que deia coses inapropiades des del punt de vista de l’establishment en l’època de la guerra freda, a banda i banda del teló d’acer, que posava en qüestió les històries -i historietes- oficials. Que al llarg de tots aquests anys em sento com si m’haguessin donat un micròfon apagat, sense accés als grans mitjans, sense altaveus, perquè el meu escàs o abundós talent no el posava al servei de cap causa que no sigui la meva, sempre perifèrica i canviant, sempre personal, sempre refractària al gregarisme o la capella, perquè les meves idees no solen coincidir amb les dels remenadors de cireres o els aspirants a remenar-les. És el preu de la independència, especialment quan els pensaments i les reflexions resulten incòmodes, i quan no persegueixo causes del grat del poder, perquè, al cap i a la fi, si hi ha quelcom que defineixi la relació entre intel·lectuals exitosos i el poder és l’habilitat dels primers a esdevenir prestigiosos i aclamats portaveus dels segons..

I no, no sóc cap profeta del desastre, ni un malastruc, ni aixafa-guitarres. Entenc que la independència implica habitar el terreny de la geografia canviant, de la complexitat, de certa tendència a la insatisfacció permanent, encara que també de la denúncia d’injustícies que no sempre resulten evidents. També la individualitat implica escapar als esquemes fàcils on agrada encasellar persones i moviments. No fa gaire comentava amb un professor de literatura la reduccionista manera amb què s’ensenya aquest camp de coneixement a tots els alumnes, fonamentada en l’adició d’autors a moviments i generacions, i deixant a la intempèrie aquells escriptors o pensadors que s’escapen a les generalitzacions. I ho contraposàvem a les fórmules anglosaxones de llegir autors en profunditat, en seminaris amb pocs alumnes on es debatia sobre continguts i idees. Potser per això algú tan inclassificable com Orwell podia tenir alguna oportunitat.

Tanmateix, sóc ben conscient que en la Catalunya d’avui, no pertànyer a cap espai polític, ser independentista amb aversió al folklore nacionalista, ser un desclassat que ha abandonat el proletariat per assumir cert discurs igualitarista que propugna una revolució segons la qual els de baix han d’assumir els valors de l’alta cultura, és nedar contra corrent.

Es tracta, simplement de la solitud de l’intel·lectual que va per lliure.

 

Nota: Article publicat al número d'estiu de la revista Barret Picat
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.