Joan Salvat Papasseit, l’incendiari de mots

Ferran Aisa i Remei Morros, Joan Salvat Papasseit, l’incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos. Lo Diable Gros, Tarragona, 2018, 272 pp.

Si hi ha un tàndem dedicat en cos i ànima a la recerca i la difusió sobre Joan Salvat Papasseit, aquests són, sens dubte, Ferran Aisa i Remei Morros. Des de la seva biografia “L’home entusiasta” (2002), una obra de referència per al coneixement d’aquest veritable poeta nacional, que no sempre ha rebut la consideració necessària per a l’stablishment cultural del país, Morros i Aisa han escrit i difòs moltes coses. I “L’incendiari de mots”, publicat per la petita i valenta editorial tarragonina Lo Diable Gros, acaba de reblar la tasca en base a la publicació de correspondència, articles de premsa, poemes inèdits i un més que interessant estudi crític sobre l’evolució de la figura de Salvat i la seva recuperació en les dècades posteriors, a banda d’un conjunt de valoracions i retrats per coetanis seus.

Normalment, aquesta mena de volums solen limitar-se a esdevenir una eina útil per als estudiosos o especialistes. Tanmateix, Aisa i Morros, que, amb una llarga trajectòria intel·lectual, han demostrat a bastament una excel·lent capacitat de síntesis periodística són capaços d’ultrapassar aquest àmbit i convertir el volum en un retaule, aparentment inconnex, profundament interconnectat, sobre la figura d’un Salvat que, si bé des del principi, sempre ha resultat fascinant, amb les descobertes i materials complementaris, ens permeten redescobrir un personatge immensament ric que fa que la seva mort prematura ens el pugui convertir en una mena de figura mítica.

M’agradaria destacar també el “bonus track” de les darreres planes, en què ressegueix la trajectòria de la seva família, també trist i tràgic, així com el seu veritable redescobriment a partir de la dècada de 1970, en base a voluntaristes professors d’institut i periodistes. I em queda la mateixa sensació que quan vaig llegir la seva obra, a principis de la dècada de 1980: encara no se li ha fet prou justícia a aquell poeta que, ben encertadament, el tàndem creatiu Aisa-Morros, van definir com “l’home entusiasta”. Com bé recull el llibre, tot fent referència al recull de testimonis coetanis i posteriors, Salvat és un poeta modern, d’una modernitat especialment intens quan tracta d’imitar formes antigues, o quan juga a esdevenir un poeta clàssic. 

Imagino que els seus posicionaments polítics, aquesta combinació entre anarquisme i independentisme, expliquen el seu injust ostracisme per part de la història literària oficial. És aquí on cal valorar el mèrit de la insistència de Morros, Aisa, encara que també del seu editor Jordi Martí Font, també professor de la literatura, també anarquista, també independentista. M’agradaria recordar que precisament vaig adquirir la poesia completa de Salvat en una edició semiclandestina, durant els anys vuitanta, a una parada de l’MDT, potser en un d’aquells onzes de setembre en què només s’aplegaven uns pocs milers d’independentistes en una mena d’era de travessa del desert d’aquests corrents tel·lúrics de la nostra història.

En bona mesura, la literatura i l’edició solen ser aquesta mena d’activitats imprescindibles que permeten mantenir enceses les torxes durant la pluja. I és per això que val la pena adquirir aquest volum, i fer costat a aquestes iniciatives que raporten tan escassos beneficis crematístics, i tan incommensurables guanys morals.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.