Farsa judicial

No m’agrada aquest judici. És cert que els presos polítics ens estan deixant frases memorables. És cert que gent com l’Eulàlia Reguant o l’Antonio Baños ens estan oferint una imatge de dignitat impagable. És cert que la societat catalana ha recuperat un punt de tensió i intensitat necessària per mantenir la pressió i tractar, alhora de projectar una ombra d’amenaça, de tsunami democràtic, que pugui tombar el règim del 39 adherit en l’ADN de les institucions estatals. Tanmateix, em fa molta vergonya aliena assistir a l’espectacle normalitzat d’una inquisició emparada per l’estat. Em fa molta vergonya el tractament mediàtic espanyol. Em fa molta vergonya el silenci còmplice del progressisme hispànic. Em fa molta vergonya la indiferència d’unes institucions europees corrompudes fins al moll de l’ós.

Amb el pas de les setmanes, es va confirmant allò que molts sabíem, o sospitàvem. Els testimonis, no deixen de reforçar aquesta tesi: en realitat, la repressió ni tan sols la va dirigir el govern. En realitat sí que hi va haver un cop d’estat, protagonitzat per institucions autònomes del govern, i molt probablement liderades i atiades des de molt amunt (la pròpia monarquia) i des de molt avall (les clavegueres de l’estat profund). Que la sentència ja està escrita, i que de tant en tant el monarca emet ordres a partir de les opinions que ningú no li ha demanat en actes públics. Que, si han de triar entre preservar la dignitat professional, i l’estatus personal, els magistrats preferiran enfrontar-se a la història que a la maquinària de la dictadura poc subtil del regne. Que els polítics, per molt unionistes que fossin, eren conscient de la seva prevaricació, i van tolerar la violència contra la població civil, fins i tot diria que per por que els mateixos policies i guàrdies civils no els hostiessin a ells també. Que l’estat és una bèstia desbocada capaç de saltar a l’abisme i emportar-se per endavant la pròpia supervivència.

No m’està agradant aquest judici perquè està deixant al descobert les misèries d’una Espanya incapaç de reaccionar davant el retorn del búnquer franquista com a propietari de les regnes que menen el país vers la catàstrofe.

No m’està agradant que el fantasma de la reacció surti públicament, en nom d’un partit, Vox, i els seus mariatxis (C’s i PP) que semblen disposats a arrossegar a milions espanyols al pou de la misèria moral, cultural i econòmica, en nom de la més ultramontana reacció. La seva “reconquesta” a cavall, un dels mites forjats de manera matussera pels historiadors romàntics del XIX, en realitat és un descens a l’infern.

Com a ciutadà que en el passat no tenia cap problema a identificar-me com a espanyol, em fa molta pena i molta tristesa el final, entre tràgic i ridícul d’Espanya, cada vegada més una caricatura infecta d’un imperi en descomposició.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *