Present situation in Catalonia

This is small rapport about situation in Catalonia, as a demand of politicians of North Ireland, and written past May

At present the political and social situation in Catalonia is delicate.  Determined repression by the Spanish government and its institutions coexists with a constant social mobilization of variable intensity, on the streets and in the public and private spheres.

The present tensions are the result of a deliberate policy of repression, which has been going on since the beginning of this decade. The economic intervention by the Troika, during the period 2010-2012 forced both the socialist and the conservative governments to implement hard social cutbacks, a reform of the constitution which obliged to prioritize the debt payment, provide banks with a bailout and apply a labour reform which has transformed the labour market into one of the most precarious in Europe.

These external impositions lead the PP conservative government to apply a series of laws, which paved the way to repression against dissent. Among these, there is the well-known “Gag Law”, which limits the right to demonstrate in public and  freedom of speech. The application of such law has caused several fines and imprisonment of dissidents (among which there are singers, journalists and social activists) and trade unionists.

In a certain way, these actions respond to the coveted will of a political party and a few social and economic sectors clearly linked to francoism to clamp down on political and fundamental rights.

In this sense, both the police forces and the judicature have had an enormous prominence leading this reactionary drift. The police brutality used in demonstrations is well-known. Both institutions still maintain tight bonds with francoism because democracy after Franco’s death never dared to carry out a profound reform of these institutions.

The issue of the Catalan independence movement, especially in the current year, has intensified the authoritarian drift. In Catalonia, the wish for independence is not a question of nationalism, but rather an alternative to the francoism still present in the state and its institutions.

That is the reason why the movement has been repressed with such virulence and why the media from Madrid have hidden and manipulated the information regarding the events in Catalonia. This could also explain the generalized lack of solidarity, even by some of the left parties, in regard to the frenzied repression over the last months. It also explains the fact that anticatalanism is a simple formula to bring together a large part of the conservative public opinion based on the image of an internal enemy.

 

The implementation of article 155 of the Constitution stands out among the repressive measures. This article allows the actual intervention of the autonomic government and the application of a sort of state of emergency in Catalonia. It has implied -besides the removal from office of the Catalan legitimate government- constant attacks against Catalan language, finance intervention, the imprisonment of many of the government cabinet members and leaders of grassroots organizations and the exile of our president and his collaborators. And last but not least,  a financial suffocation, especially against social policies.

As well as this, it is worth mentioning the attack against the education system. PP and their far-right ally Ciudadanos  -direct heirs of falangism, the Spanish version of 1930s fascism- have targeted Catalan education by attacking the use of Catalan language in schools and by using political pressure against teachers.

More than 200 teachers have been sued by the police and far-right organizations for having debated about the brutal repression on 1stOctober 2017 in their classes.  Our trade union spokesperson, Ramon Font, has been sued by a far-right organization.

At the same time, far-right activists, protected by police and judges, have assaulted more than 1,000 citizens, according to a report by several human rights organizations.

This police and political violence, together with the abuse of judicial discretion, is taking place because repression is not producing the expected effect.  The movement of protest against political prisoners (who are jailed in Spanish prisons more than 700 km away from their homes) and politicians in exile, has generated wide support. Thousands of people wear a yellow ribbon on their lapel as a symbol of solidarity. A remarkable example is Manchester United manager, Josep Guardiola, who wears the ribbon to express his dissent on this matter.

Hundreds of towns and neighbourhoods have put up banners and other symbols  in favour of democracy and against this dictatorship.

Street rallies are regular, and in spite of the constant pressure, people resist. Their struggle is not just to defend Catalonia’s national rights, but mainly to stand up for freedom and democracy.

Spain has started a drift towards a situation similar to that in Turkey, especially now, when repression has extended to other parts of the country. The present crisis has revealed the fragility of Spanish democracy because residual francoism in the state and its institutions struggles to retain control against people’s determination.

In this difficult and delicate context, we appeal for your solidarity. Not just in order to help us. Europe is in danger if fascism gets its own way in Spain. We have the precedent of 1936. If Europeans do not stand up to fascism, tragedy can spread across the continent.

 

I la traducció al català

La situació política i social a Catalunya en l’actualitat és delicada. Hi conviu una decidida repressió per part del govern espanyol i les seves institucions, amb una mobilització constant, d’intensitat variable, al carrer i en l’esfera pública i privada.

Les tensions actuals són el fruit d’una política deliberada de repressió des d’inicis de la dècada. La intervenció de l’economia per part de la Troika, en el període 2010-2012 van forçar els governs socialista i el conservador a aplicar unes dures retallades socials, una reforma constitucional que va obligar a prioritzar el pagament del deute, a executar un rescat bancari, i a aplicar una reforma laboral que ha convertit el mercat laboral en un dels més precaris d’Europa.

Precisament aquestes imposicions exteriors van portar al govern conservador del Partit Popular a aplicar unes lleis que facilitaven la repressió contra la dissidència, entre les quals hi ha la coneguda com a la Llei Mordassa, que limiten el dret de manifestació i d’expressió. Això ha comporta diverses multes i empresonaments a dissidents (entre els quals, cantants, periodistes o activistes socials) i sindicalistes. En certa mesura, aquestes accions responen a una anhelada voluntat de retallades en les llibertats polítiques i fonamentals protagonitzades per un partit polític i uns sectors socials i econòmics clarament lligats al franquisme.

En aquest sentit, qui ha tingut un gran protagonisme en aquesta deriva reaccionària ha estat la policia (coneguda per la brutalitat en la repressió de les manifestacions) i la judicatura. Ambdues institucions mantenen una gran presència del franquisme, perquè la democràcia mai es va atrevir a fer una reforma a fons d’ambdós cossos.

La qüestió de l’independentisme català, especialment en aquest darrer any, ha suposat una intensificació d’aquesta deriva autoritària. L’independentisme s’entén, des de Catalunya, no pas com a una qüestió de nacionalisme, sinó com a una esmena a la totalitat del franquisme adherit en l’estat i les institucions estatals. És per això que ha estat reprimit amb gran virulència, i acompanya per una política d’ocultació i tergiversació dels fets des d’uns mitjans de comunicació de Madrid, majoritàriament de tendència franquista. Això podria explicar la falta de solidaritat generalitzada, també per part de l’esquerra, respecte a la repressió desfermada en aquests darrers mesos. També s’explica perquè l’anticatalanisme és una fórmula fàcil per cohesionar bona part de l’opinió pública conservadora en base a la imatge de l’enemic interior.

Entre les mesures repressives, hi destaca l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que permet la intervenció del govern autonòmic i una mena d’estat d’excepció a Catalunya. Això ha implicat, a banda de la destitució del govern legítim, atacs contra la llengua, els mitjans públics d’informació, intervenció de les finances, l’empresonament de bona part del govern català, de responsables d’entitats cíviques i l’exili del nostre president i col·laboradors, un ofec financer, sobretot contra les polítiques de benestar. Menció a part mereix el sistema educatiu. El Partit Popular i el seu aliat d’ultradreta i herència directa del falangisme (la versió espanyola del feixisme dels anys trenta) de Ciutadans, han posat l’educació catalana en el seu punt de mira. Això vol dir atacar la presència del català a l’escola, i polítiques de pressió contra els docents.

Així, hi ha més de 200 professors denunciats per la policia i la ultradreta per haver parlat amb els seus alumnes sobre la brutal repressió del referèndum de l’1 d’Octubre. El nostre portaveu del sindicat, Ramon Font, també ha estat denunciat per una associació d’ultradreta.

Paral·lelament, militants d’ultradreta, emparats per la policia i els jutges han agredit, segons informe de diverses associacions de defensa de drets humans, a més de 1.000 ciutadans.

Aquesta violència policial i partidista, conjuntament amb la violència judicial, succeeix perquè la repressió no està tenint el seu efecte desitjat. El moviment de protesta contra els presos polítics, tancats a presons espanyoles, a més de 700 km de casa, i d’exiliats, ha generat un moviment de solidaritat que té el groc com a símbol. Centenars de milers de persones, com passa amb l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, llueixen el llaç groc com a expressió de la seva dissidència i determinació. Centenars de pobles i barris pengen símbols a favor de la democràcia i contra aquesta dictadura. Les mobilitzacions al carrer són constants, i malgrat la pressió, la gent continua resistint. La lluita no té a veure només amb els drets nacionals de Catalunya, sinó sobretot, en defensa de la llibertat i la democràcia.

Espanya ha entrat en una deriva on el paral·lelisme amb Turquia és cada vegada més evident, i més reconegut entre bona part de la pròpia població espanyola, que ara veu que la repressió no només afecta a Catalunya. La crisi d’aquests darrers mesos ha posat en evidència la fragilitat de la democràcia espanyola, perquè el franquisme residual a l’estat i les institucions tracta de mantenir el seu control, davant la fermesa ciutadana.

En aquest difícil i delicat context, us demanem la vostra solidaritat. No pas per ajudar-nos a nosaltres. Europa és en perill si el feixisme se’n surt amb la seva a Espanya. Ja tenim el precedent de 1936. Si els europeus no planten cara ara mateix al feixisme, la tragèdia es pot estendre arreu del continent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.