El discret encant del proletariat

A Elisabeth Costello, un dels llibres més interessants de l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee, la protagonista, una prestigiosa intel·lectual que fa un cicle de conferències arreu del món, mentre prepara el discurs d’acceptació d’un premi internacional, rememora un episodi negre i dolorós de la seva joventut mai revelat a ningú. Quan tenia dinou anys, era una jove rebel i amb inquietuds socials que rebutjava la seva vida petit burgesa i que pensava que només els valors de la classe treballadora eren purs i autèntics. Un dia, mentre passejava pel poc recomanable barri portuari de Melbourne, coneix un estibador en la trentena. L’atracció física per aquell home que semblava simbolitzar el seu imaginari, era inferior al que semblava representar, i tanmateix, la protagonista semblava disposada a l’experimentació. Al cap de molt poca estona, ell se l’emporta a la pensió pudenta on viu, i poc abans d’iniciar els prolegòmens, ella s’ho repensa. Tom, que ja portava moltes copes a sobre, no es va aturar. Mentre tracta de violar-la, la narradora es resisteix desesperadament. Al principi, l’home es pren aquesta actitud com a un joc, tanmateix, quan veu que realment ella no vol, comença a colpejar-la de manera sistemàtica, li trenca el maxil·lar, l’omple tot el cos de blaus, i quan ja és a punt de perdre la consciència, li arrenca la roba i la crema. Quan el maltractador baixa la guàrdia, ella es tanca en el lavabo. Quan creu que la borratxera del seu agressor fa que s’acabi adormint, recupera el que queda del vestit, agafa un taxi i es refugia durant una setmana a casa d’una amiga. Mai dirà res sobre aquella primera experiència sobre el mal, en què el plaer d’ocasionar dolor sembla més atractiu a molts homes que el propi sexe.

Quan sento determinats discursos de l’esquerra sobre els resultats de les passades eleccions i els relativament bons resultats obtinguts per Ciudadanos, una força política que a Catalunya està clarament emparentada amb el franquisme sociològic que nia de manera discreta als nostres barris, no puc deixar de pensar en Elisabeth Costello. Com la protagonista del llibre de Coetzee, hi ha certa esquerra que es rebel·la contra els valors presumptament petit burgesos dels seus orígens i que veu en les classes treballadores puresa i autenticitat. A partir de la dècada de 1960, paral·lelament amb l’eclosió del món hippy i l’LSD, bona part de l’esquerra europea comença a consumir vulgaritzacions marxistes i relectures d’aquells teòrics heterodoxos com Trotsky, Althusser, (allò que Tony Judt anomena “marxisme de perdedors”), o encara pitjor, “El llibre vermell de Mao” i comencen a elaborar simplificacions teòriques de l’estil “el nacionalisme és burgès” i a acceptar aquelles narracions matusseres del realisme socialista que parla del proletariat com a referent moral. En certa mesura, en comptes de fer un intent de llegir la realitat amb elements analítics sòlids, cau en el parany dels mites, uns mites tan poderosos que encara avui emboiren la capacitat d’entendre la societat actual. Els discursos esquerrans vigents consideren que les classes treballadores (que ja no tenen res a veure amb la lògica de treballadors fabrils, organitzats en sindicats i amb consciència de classe) haurien de votar-los a ells per la magnificència dels seus discursos. I, com ha passat el passat 21 de desembre, es troben com la pròpia Elisabeth Costello, colpejada i humiliada per aquell a qui volien redimir. Si tiréssim de Buñuel, es pot dir que els barris han fet un “Viridiana”.

Una constatació empírica, tan evident que a molts els passa desapercebuda, és que classe social i alçada moral concreta no tenen res a veure. En altres termes, la malparidesa està molt ben repartida, per sexe, per edat, per nacionalitat, i també per condició social. Qui escriu aquestes línies sap de què va la pel·lícula: sóc originari de Nou Barris (on hi vaig viure fins els dinou anys, i encara hi mantinc vincles), va treballar en una cadena de muntatge d’injectats plàstics, hi vaig fer de  mestre durant la dècada dels noranta, i hi he fet recerca històrica sobre el món anarcosindicalista del primer terç del segle XX. I… primera certesa: els barris, allò que els mites dibuixaven com a cinturó roig de les dècades de 1960 i posteriors (el cinturó roig-i-negre segons l’historiador José Luis Oyón per a les dècades anteriors a 1939) són, fonamentalment, un espai heterogeni. Hi caben des del dandi culte i sofisticat del meu veí Antonio Baños, fins als ionquis que morien amb una xeringa al braç durant els anys vuitanta; des del novel·lista i enigmista Màrius Serra (que, per cert, vivia just al pis de sota) fins al tertulià integrista catòlic Pare Apel·les (que vivia enfront el meu bloc); des de l’estrafolari Mag Fèlix fins a un dels corruptes policies assidus al prostíbul del barri; des de l’editor, traductor, fundador de Virus i un dels líders dels insubmisos (i amic personal) Patric de San Pedro, fins al camell de la Plaça Garrigó que (oh! Sorpresa!, el vaig retrobar d’apoderat del PP al meu col·legi electoral a algunes eleccions dels anys noranta). Amb tot això, una cosa que hauria de quedar clara: les persones tenen uns condicionants familiars, de barri, de classe,… i tanmateix, construeixen la seva identitat mitjançant eleccions individuals. De la meva colla d’amics, l’únic a trepitjar la model fou el més benestant de tots, fill d’un dentista, que passava drogues a l’estació de Fabra i Puig. En altres paraules: qui vol redimir la classe obrera, que es prepari a ésser apallissat. No han entès res. La majoria de la gent, com considerava Carlo Maria Cipolla, sol situar-se en el grup dels estúpids, aquell col·lectiu caracteritzat per prendre aquelles decisions que perjudiquen als altres i a sí mateixos. I l’estupidesa no sol tenir cura: ni l’estupidesa “burgesa”, ni la “proletària”.

Ara bé, ser estúpid no implica ser inconscient. El fet que hi hagi entre una quarta i una tercera part del cens de Nou Barris (o altres llocs equivalents, on també hi he estat, he tingut amics o he fet de profe) hagin fet costat a un partit polític que perjudica objectivament els seus interessos individuals i col·lectius, no significa que no hagi estat una opció deliberada. En les falles tectòniques de la conflictiva societat catalana, força ben retratada per Marc Andreu a Les ciutats invisibles o en els darrers llibres de Francesc Serés, la fractura social, més que monstres, engendra ressentiments o reaccionarisme. No és casual que el racisme hagi estat una expressió de cert malestar fonamentat en fets concrets i que resulta un fenomen universal. També és cert que els estrategues polítics han sabut explotar el sentiment de la por o congriat els baixos instints d’una massa que ja contenia elements potencials. El sociòleg anglès Owen Jones ja ens ha parlat sobre la demonització de la classe treballadora a “Chavs”, per combatre-la, encara que ha estat incapaç d’evitar transmetre cert relat on estrats socials dels barris empobrits en què el fracàs escolar, l’alcohol, la desestructuració familiar i el tribalisme de llarga durada està ben fonamentat. Només cal haver vist com es comporten alguns “Chavs” descontrolats a les seves vacances en el bar de Salou o Lloret. La novetat local és que aquí se’ls ha dotat d’una bandera i un crit de guerra del “Yo soy español”.

Perquè, efectivament, assistim a un exercici d’un nacionalisme banal que no té traducció banal, i sí d’agressivitat. Un nacionalisme espanyol que té els seus components històrics que el diferencien d’altres moviments homòlegs. Hem de recordar que la identitat espanyola es fonamenta en un sentiment d’intransigència i intolerància, que es va fundar sobre l’expulsió de la dissidència religiosa i des d’un supremacisme castellanista. Que, abocada a la irrellevància geopolítica des de 1898, ha fet de la catalanofòbia una eina de cohesió nacional, que manté una aversió a la diversitat, que posseeix uns elements d’autoritarisme expressat en la presència màgica d’un cabdill (el franquisme o la monarquia) i que té tendència a aquell tribalisme que, freudianament denota un complex d’inferioritat tan ben expressat cinematogràficament en el landisme. El procés independentista ha tensionat de manera insuportable la identitat espanyola i ha expulsat de l’armari els vells fantasmes de l’autoritarisme, la intolerància, el reaccionarisme, el menyspreu a l’alta cultura i l’unanimisme. Aquest darrer fenomen és el que explica l’autocensura de l’Espanya moderna i sofisticada. Hi ha una por tribal a ésser assenyalat com a traïdor a tot aquell que aposti per la solució més raonable davant d’un conflicte de naturalesa política com l’actual: un pacte o negociació que permeti bastir un nou statu quo.

La presència de centenars de milers de residents als barris o les segones perifèries catalans (i també a moltes petites i mitjanes poblacions) adherides al projecte excloent i calanofòbic de Ciutadans afegeix un ingredient especial. Més que “ulsteritzar”, com prometia Jordi Cañas, el que hi ha és una voluntat de convertir molta gent en una mena de “pied-noirs”, aquells francesos traslladats a l’Algèria colonial que observaven amb menyspreu la població autòctona, i que al final es van convertir en un veritable maldecap per a la metròpoli. Els intel·lectuals de casa bona fundadors del partit, dopat amb els diners de l’Ibex 35 i la FAES (que somien amb un thatcherisme espanyol), juntament amb l’organització d’una aristocràcia econòmica i funcionarial (C’s comença a ésser hegemònic entre els professionals de les grans empreses espanyoles, policies i militars desplaçats aquí) ha enllaçat amb el substrat de la ultradreta autòctona (molts dels quals són els descendents dels antics ordenances dels ocupants de 1939) que han convençut a bona part dels sectors més desprotegits i desarrelats dels barris de canalitzar la seva frustració en un moviment polític. L’”A por ellos”, assenyalat des de la cúpula de l’estat ha estat la consigna i la prova d’impunitat de poder exercir com a inquisició (les denúncies contra els mestres) o com a paramilitars (amb patrulles destinades a intimidar i agredir aquell amb aspecte d’independentista, més o menys com ja passava a Barcelona durant els primers anys de la Transició). Bona mostra de l’alçada moral d’aquesta gent s’ha expressat a les manifestacions organitzades per Societat Civil Catalana (l’aparell civil del Vichy Català) on s’han agredit estrangers o s’ha aplaudit la caserna de la Policia Nacional de Via Laietana, un dels indrets on més s’ha torturat de tota Europa.

Ara bé, no ens enganyem. Com dèiem al principi, els barris són heterogenis, i aquesta gent s’ha unit a la festa per canalitzar la ira contra l’evolució de la societat catalana que xoca contra el seu imaginari espanyol. També hi ha un component d’impotència i frustració respecte l’estancament personal i la mobilitat social descendent de les darreres dècades, relacionades en alguns casos amb l’evolució dels nínxols laborals, encara que també respecte a les pràctiques i creences d’una societat moderna. Tot i això, no hem de menystenir les eleccions personals. Quan tenia quinze anys, hi havia gent que anava al bar, i altres anàvem a la biblioteca. Quan feia de mestre, alguns eren capaços de memoritzar Salvat Papasseit (o García Lorca, o Bob Dylan, tant era!) i altres, no només expressaven el seu menyspreu per l’escola, sinó que assetjaven a aquells del barri que sentien inclinacions culturals.

Votar Ciutadadanos al barri ha estat una elecció estúpida (al cap i a la fi, el seu programa és letal per als interessos dels seus votants), encara que conscient. Ha estat un vot destructiu: respon a la voluntat de destruir una nació, més que a construir-ne una altra; a silenciar una llengua, abans que preocupar-se per fer servir acuradament la que consideren seva; a destruir lligams amb la societat d’acollida abans que a construir ponts amb la diferència. Potser perquè saben el que fan, i en tant que qui això escriu prové del seu mateix punt de partida, no els ho perdonaré mai.

Finalment, unes darreres reflexions. S’ha criticat molt a la CUP, als Comuns, o fins i tot a Súmate (presidit pel meu exveí i postnacional amic Antonio Baños) de no haver fet prou feina als barris. Discrepo. La cultura, la República, l’interès personal i col·lectiu és una opció voluntària, que comporta cert esforç individual. No es pot anar per la vida com Elisabeth Costello, amb aquesta actitud de mitificar una classe obrera inexistent (cal un replantejament sociològic de com funcionen els grups socials, i no es pot analitzar la realitat actual amb categories caduques), perquè és probable que s’acabi com la protagonista. La República serà postnacional o no serà. La monarquia, en canvi, és un retorn a Alfredo Landa, un enfonsament en el fang violent i reaccionari del règim del 78.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

  1. Molt bo, encara, més interessant i, totalment realista. Descriu molt bé com està la societat catalana, i com és la societat espanyola, o millor dir els que se senten espanyolista.
    Un anàlisi profund del perquè de l’augment de la ultra dreta rancia, i del perquè del discurs de la devallada de l’esquerra. El anticalisme fa segles que existeix; no ens deixen “ser” ni fer un altra tipus de societat, es a dir, ni fan ni deixen fer, per culpa d’aquesta estupidesa conscient, que al gran capital li convé, fent un mal ús del sufragi universal. Jo he intentat a tothom que he pogut, dir-los que.es llegueiren els programes polítics abans de votar, però no m’han volgut escoltar. Ha primat la desinformació i les mentides dels mitjanç de comunicació de la caverna, tan escrita com la televisiva, està última, sense dubte la que més rellevància ha tingut sobre els estúpids.
    Jo discrepo molt de l’analisi de l’esquerra i d’algunes de les seves polítiques.

  2. Quan tractes una persona com a un animal, aquesta actua com un animal. El proletariat, tractat per la burgesia com una bèstia, actua com a tal fora de l’espai productiu, en la vida quotidiana.

  3. Per les qüestions que comenta l´autor de l´article sembla que el fracàs de l´esquerra és proporcional a l´augment de les posicions feixistes i reaccionaries.

    El panorama és d´una tristor infinita.

  4. Molts, molts, molts votants de Ciudadanos, ho han fet perquè una cara bonica, que atrau fisicament, els hi ha fet entendre que els estima, que es dels seus, i que si la votaven mai deixarien d’estar a Espanya. Si no hagués tingut al davant una bruixa vestida de fada bona, que els ha embaucat amb el seu cant de sirena, Ciudadanos no hauria tret ni de llarg els vots que ha tingut, per molta repressió policial vers els altres, per que els fes sentir que els seus els protegien, perquè molt del seu vot d’ara es un vot mòbil i no fidel, que en altre temps votava PSC, però que posats a triar, entre la “ballarina” i la “guapa que els estima”, han optat per la segona, que en prenguin nota tots els partits polítics, a tothom l’hi agrada -i més a qui només mira TV- veure cares bufones i cossos atractius, estem en temps de dones valentes, que liderin i donin o ho facin veure, una sensació de guerreres i de protecció maternal a l’hora, -recordeu a Carme Forcadell a l’ANC-, i aquesta a sigut la principal vàlua de Ciudadanos, en un Estat on domina la incultura, i es valora més las aparences de l’aparador que el contingut interior de la botiga…..que en prenguin nota tots els partits que volen aixamplàr la base, no per els seus votants, si no per aquelles i aquells votants que votant de forma superficial…i no es molesten a llegir res….en la cultura hispànica, es valora molt el guapo o guapa, que de vegades es lo que fa guanyar en unes votacións, encara que molta gent culta i amb ideals, no s’ho cregui…

    • Tens tota la raó estem en una societat superficial on es valora l’aspecte físic per davant de les idees. Pero discrepo en que altres partits tret de ciutadans en puguin treure rèdit. El gran capital, les fortunes de l’Ibex han apostat per ciudadanos i ho estan financiant a tope. Això implica que la guapa de ciudadanos apareix arreu. Encara que algun partit presentés a miss Univers no tindria opcions entre l’electorat superficial. El problema és que el poder econòmic té ja la seva candidata.

  5. Excel·lent article, que demostra amb una acreditada experiència sobre el terreny i en primera persona que “cal un replantejament sociològic de com funcionen els grups socials, i no es pot analitzar la realitat actual amb categories caduques”. Felicitats, Xavier.

  6. Fantàstic anàlisi. L’he enviat als meus amics generacionals de l’antic PSUC ara a Comuns. Estic esperant el seu comentari. Però sense cap esperança. Quan has viscut mes de quaranta anys, en que la justificació de la teva activitat està centrada en “veritats” (sic) inamovibles, no pots acceptar que la societat s`ha mogut en un camí totalment diferent del que ha mogut la teva activitat. I, preferiran negar l’evidencia de la realitat, abans d’acceptar que el discret encant del proletariat es tan fals com ho va ser el discret encant de la burgesia.

  7. Article molt intel·lectual, sí senyor. Encara que segurament no estic al seu nivell per poder fer aquesta valoració però en resum m’està dient que vostè es que una gran part de la gent d’aquests barris es estúpida i vostè amb la seva superioritat intel·lectual sap millor que ells el que tenen que votar. Molt raonable si senyor i per rematar la feina afegeix que no els perdonarà mai. Oh perdoni senyor superior meu que tota aquesta gent estúpida li hagi ofès. Oh senyor meu sigui piadós amb tota aquesta gent i doni alguna possibilitat de exonerar els seus pecats de gent inculta i estúpida.

    Ara sense ironies, tantes capacitat intel·lectual per donar aquest discurs? Per fer-s’ho mirar, gràcies per ajudar-me a entendre a tots aquells que parlen de supremacisme català.

    I disculpi el meu comentari perquè evidentment no esta a la atura de la seva superioritat intel·lectual.

    • Hagaselo mirar Alan pero dicho texto no habla ni de supremacismo ni de soberbia catalana habla de humildad e igualdad. Pero en la España mas cañi, mas supremacista digamoslo todo nunca se acepta y es por eso la critica de dicho escritor

    • Con todos mis respetos Alan hagaselo mirar, en el texto de dicho autor no habla de supremacismo ni de soberbia, simplemente dice verdades como puños y por desgracia en la ESP que estamos instalados es asi guste o no gusten las verdades. La tan aclamada transicion hacia un estado “mas” democratico fue mas bien salir de un impase para ir a parar a alguna cosa con disfraz y ornamenta. Hoy en dia se sabe que ESP sigue siendo un estado Autoritario y poco cultural (me refiero que le importa mas bien poco que hayan diferentes culturas autoctonas coexistiendo con su idiosincrasia y al mismo nivel que la preponderante.

  8. Ja es hora que algú ho expliqui tant bé, he coincidit practicament amb tot el que vingunt pensant. Hauria de circular per les cúpules …i tota la piràmide!

  9. Molt bo, excel·lent, del millor que he llegit. Només un parell de coses: no cal oblidar la història ploramiques i pactista convergent, ni tampoc desestimar el rebuig al to carrincló, excessivament “benintencionat” i victimista, i mancat de mala llet del rotllet dels llaços grocs. Això no connecta amb sensibilitats més proletàries. I tampoc amb la gent polititzada prèviament, que de presxs polítics n’ha vist de tots els colors i des de fa dècades. I un últim detall: l’agressió contra la noia és una agressió netament masclista, mai no està de més subratllar-ho!

  10. Dens, però sucós. Farcit de cites, però perfectment intel·ligible; Un article immens i imprescindible. De les millors coses que he llegit. Enhorabona, Xavier.

  11. Excel·lent. XD pensa i escriu allò que tants intel·lectuals -i no diguem ja, periodistes o opinadors- són incapaços de dir o no s’atreveixen ni a imaginar. Ens calen més XD. Més coratge i més lucidesa. La pega és que cap mitjà oficial, p. ex: “Catunya (sic) Ràdio”, TV3 mai tindran els nassos de convidar-lo a les seves insuportables tertúlies.
    Mercès per l’article

  12. quan es tracta de pugnes nacionalistes, és normal atrbuir-se la integritat moral, la superioritat intelectual..i mostrar un discurs crític amb “certa esquerra”..propi de la transversalitat ideològica que requereix defensar l’eix nacional i identitari, com si fos la política definitiva i necessària per uns, i la que tot ho amaga per altres.

    la ingenuitat i la passió identitaria dels uns i els interessos polítics dels altres, es reforcen amb articles tendenciosos i demagogs com aquests, a una banda i a l’altre de la trinxera. Quin autoanomenat intel.lectual, podria negar, ja no, la existència de la lluita ni la conciència de classe als nostres dies (qüestió bastant obvia),…sino, la seva vigència i legitimitat?…jo crec que només un intel.lectual de dretes o de centre liberal..o en el seu defecte, un nacionalista fanatitzat.

    També dubto que cap intel.lectual que no fos de dretes, plantegés que “certa esquerra” , en l’actualitat, atribueixi a la classe treballadora la integritat i la virtud moral…per descobrir-nos tot seguit, que aquesta depen dels individus…conclusió a la que pot arribar qualsevol nen de secundària. No és tracta tant d’atribuir-se la virtud, sinó de justicia social.

  13. Gràcies a Xavier Díaz per les reflexions sobre el vot a Cs d’una part del cens més humil de l’àrea metropolitana de Barcelona (extensible a la de Tarragona i els vallesos), que m’han semblat agudes i intel·ligents. Molta de la gent d’extracció més humil que avui vota Cs, és evident que ho fa en contra dels seus interessos. Aquesta classe més humil ara ha votat taronja, com fa relativament poc temps va votar lila i “Sí se puede”, abans havia votat PSC (o més aviat PSOE) i abans encara UCD. Seria interessant conèixer també l’anàlisi de l’autor sobre: (i) la porositat de les fronteres polítiques entre Cs, el PSC i els Comuns i (ii) els motius pels quals la classe més benestant de Barcelona, que viu a Pedralbes-Sarrià-Sant Gervasi, ha votat Cs en una proporció similar a la de Nou Barris.

  14. Falta l’anàlisi de la societat burgesa catalana i les seves dèries, tan espanyolistes com de les, moltes vegades falses, independentistes. S’hauria d’analitzar més a fons els interessos creats d’un part i de l’altra i, sobre tot, no confondre a la gent amb mitificacions interessades que tan sols porten a la destrucció del teixit social.

  15. Comparteixo bona part de la història i els origens, però al Vallès i l’has retratada amb precisió.
    Molt d’agrair l’anàlisi i els raonaments clars i directes. Sempre és el mateix mal: la incultura que malden per mantenir els que són dalt i aplaudeixen els de baix, que hi renuncien. La incultura és la seva arma. I també és l’arma dels “savis” que comenten per aquí amb aires de falsa suficiència, desesperats perquè si els prenem les “jaculatòries” progres (ells en deien “consignes”) queden despullats i desprovistos d’arguments fins per lligar.
    Xavier, gràcies per aquest bany de sensatesa i sinceritat que, a més, està ben escrit (cosa insòlita, avui, fins en els teòricament “formats”). No deixis d’escriure, que ens cal gent racional amb arguments honestos.

  16. Mare de Déu Senyor!! Un babau amb pretensions intel·lectuals, incoherent i fent mixtures de xurres amb merines..
    Però el pitjor no és l’incompetent anàlisi polític i sociològic per absurd.., el pitjor és la lamentable impostura de l’autor.., disculpi: vostè no és de 9 barris, ni l’amic Marius tampoc ho és (en el seu sentic clàssic i històric: virrei amat no té res a veure amb 9 B..), ni el gintoniquero Baños (de st andreu), tampoc.. Vostè tampoc no ha viscut la transició, perquè aquells anys els indepes no patien agressions, per la senzilla raó que no havien indepes (i menys a 9 barris), i tampoc no podia anar als 15 anys a biblioteca perquè no n’hi havia cap de pública a tot 9 barris: guineueta; canyelles; roquetes; verdum; prosperitat; trinitat nova; trinitat vella; ciutat meridiana; torre baró i vallbona.

  17. L’article està molt ben escrit, i retrata la realitat des de l’òptica d’una persona crítica, compromesa i també carregada de contradiccions. Calen més anàlisis com aquests, que ens ajudin a entendre la complexa realitat d’aquest país. Ningú s’atreveix a dir-ho però penso que és bo mirar-se al mirall i despullar-se davant la realitat. A Catalunya l’independentisme també té moltes contradiccions i defectes, però em sembla que cal començar a dir que el franquisme sociològic que va perdurar durant 40 anys en dictdura i que va permetre el pacte del 78 és ben viu entre l’electorat de C’S, PP i PSOE. El franquisme sociològic constitucional és el que permet i tolera les agressions feixistes, la repressió de l’estat i el que faci falta. I això cal denunciar-ho sense embuts, ja sigui des de cercles intel·lectuals o des de qualsevol trinxera.

  18. L’article està molt ben escrit, i crec retrata la realitat de la “societat líquida” que ens toca viure.
    NOTA: La televisió encara (subratllo l’encara) és el medi que més influència té per modelar els valors del nacionalisme banal. Perquè cal recordar que el nacionalisme banal també està amarat de valors. Valors que són diferents entre el nacionalisme banal català, o l’espanyol, o el francès o … qualsevol altre.

  19. “Ciudadanos, una força política que a Catalunya està clarament emparentada amb el franquisme sociològic”. I també està emparentada amb el franquisme no sociòlogic -sinó real-, amb l’extrema dreta i amb el pseudosocialisme caspós.

  20. Un de les millors anàlisis dels resultats dels 27D que he llegit. Ni és ni vol ser completa, però sí que es focalitza i disecciona el que crec que és la clau de volta d’una hipotètica república catalana acceptable (o potser inevitable) pel processisme: mentre no es faci créixer els adeptes a la República en els “barris proletaris”, aquesta no serà possible si és que l’han d’implementar les forces processistes.