El Procés: Nova temporada

Dissabte 8 de gener, mentre tot just es rumorejava la possibilitat d’un acord per establir el govern constituent, vaig llegir alguns tuits enginyosos. Un d’aquests explicava que la propera temporada de House of Cards, la millor ficció política protagonitzada per Kevin Spacey, es rodaria a Catalunya. Certament, després del pantà polític viscut entre la dècada dels vuitanta i la primera dècada del segle, sembla que la fam endarrerida de la política s’ha instal·lat en un dels processos polítics més apassionants d’Europa.

Precisament la magnitud del repte, la independència respecte d’un dels estats més sòlids d’Europa, fa que tots plegats, tant detractors com partidaris, visquem instal·lats en el vertigen. Precisament el vertigen el veig com el factor principal que explicaria aquesta deriva autodestructiva que caracteritza totes les forces polítiques. L’independentisme està transformant la societat catalana, i això implica grans crisis individuals, i això té la seva traducció en les institucions polítiques. Elimina les certeses, les creences, les pràctiques i les cosmovisions. I això angoixa, com angoixa l’adolescència davant la perspectiva d’esdevenir adult, amb els privilegis i el pes feixuc de la responsabilitat.

Podria fer (i he fet) moltes anàlisis crítiques sobre l’estrany comportament de Junts pel Sí i la CUP. He parlat de les disputes internes sobre suposades cultures polítiques, l’herència de l’antipujolisme sociològic que s’adhereix en determinats sectors, del pes de l’autoritarisme de les esquerres, de les infiltracions de paracaigudistes polítics amb la intenció de sabotejar el procés, del sectarisme que revela una evident manca d’autoestima i inseguretat entre les esquerres. També podria parlar de cert egoisme de classe que es desprèn de determinats prejudicis existents en les forces conservadores. Tanmateix, això són misèries compartides que revelen la inexistència de superioritat moral en funció d’ideologies, classes socials, sexe, edat o condició. La realitat és que tot es resum en el fet que ens trobem davant del repte col·lectiu més transcendent de les nostres vides. I això, evidentment fa por (només faltaria). Tanmateix, la por es cura verbalitzant-la i compartint-la. Això se supera a partir de la unió en la diferència, de l’oblit momentani dels greuges reals o imaginaris.

El nou govern, que implica la legislatura que ens ha de dur a la República catalana exigeix generositat kropotkiniana, és a dir, en funció de les possibilitats i necessitats, exigeix valor, fermesa i determinació. Nosaltres també ens hem d’exigir, com a ciutadans individuals, el mateix que podem exigir als nostres representants. També hem de ser generosos i agosarats. I hem d’entendre que, malgrat haver designat uns responsables per dur a terme aquesta titànica tasca, som també responsables de construir una república.

La política s’anima. L’acord in extremis ens permet una nova temporada, esperem que amb menys maquiavel·lisme que Frank Underwood, el protagonista de House of Cards. També esperem que aquesta sigui la temporada final amb feliç desenllaç. Un feliç desenllaç que serà millor en la mesura que tota la ciutadania hi participi en la mesura de les pròpies possibilitats. Al cap i a la fi, les misèries i pecats dels darrers mesos ens seran perdonats si acabem assaltant el cel. Serem jutjats pels resultats dels nostres actes, no per les intencions, ni les contradiccions, ni els dubtes, ni les angoixes, lletra petita de qualsevol història. I la lletra petita d’aquest procés, més val que la deixem als historiadors del futur. Tot parafrassejant Marx, el que ara toca és canviar la història.

Nota: Article publicat a Celbert

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *