Carta oberta a Pablo Iglesias

Benvolgut Pablo

Fa unes poques setmanes, per una d’aquestes estranyes connexions mentals, vaig pensar molt en tu. Et semblarà una mica estrany, perquè va ser després d’un inacabable vol transoceànic, en aterrar a Vancouver. En els insuportables tràmits de la duana, vaig llegir tota la retolació oficial en anglès i francès. El cas és que el Québéc era a més de 3.000 quilòmetres d’aquella ciutat del Pacífic, i tot i que no era la primera vegada que estava en aquell país, i a la zona anglòfona, vaig reflexionar sobre l’esforç qui hi posava la població canadenca per mantenir la unió del país. Perquè la proporció dels quebequesos de llengua francesa és, fins i tot, inferior a la dels catalanoparlants dins de l’estat espanyol. I, curiositats de la vida, així com a les zones de parla anglesa hi trobaràs un escrupolós respecte a la diversitat lingüística del país, costa trobar res escrit en anglès a la zona quebequesa.

Totes aquestes reflexions em venien al cap perquè tu, legítimament, consideres que és millor mantenir la unitat política de l’estat. Encara que (no sense certa ambigüitat) t’has mostrat favorable a l’autodeterminació del nostre país, Catalunya, preferiries que no hi hagués una més que probable segregació. Per convèncer-nos, parles d’una mena d’hipotètica refundació de l’estat, d’un procés constituent on aquesta vegada sí, es trobaria un espai de convivència confortable a allò que molts polítics espanyols, en veu baixa, en deien diversitat (mot emprat pel mateix Franco  al seu testament polític), i que, sense eufemismes, no és altra cosa que “plurinacionalitat”, és a dir, la coexistència de diverses nacions d’idèntica validesa, i que tanmateix s’organitzen en base al supremacisme castellà, i fa servir el negacionisme per preservar aquesta desigualtat en drets.

Em venia al cap aquest esforç del canadenc, i em venia, també al cap, aquella famosa anècdota en què una dona d’una ciutat castellana de províncies va muntar un pollastre perquè al supermercat va trobar un producte etiquetat en català. Una indignació que cessà des del moment que l’encarregat li assegurava que allò era portuguès “Ah, entonces Bueno”, es va calmar. Tot i que evidentment això no passa d’ésser una anècdota que no sabria valorar fins a quin punt és representativa, sí resulta molt significatiu de l’absència d’esforç per tal de muntar un clima que permeti passar d’una coexistència cada vegada més hostil entre les diverses nacions a dins l’estat, vers una veritable convivència. Com a historiador, i com a ciutadà que ja té prop de mig segle d’experiència en aquest estat, t’he de confessar el meu escepticisme. Ara bé, et concedeixo el dubte. La qüestió és, Pablo, tu que has fet un gran esforç per intentar bastir un projecte alternatiu respecte al decrèpit règim de la Segona Restauració, què series capaç de fer per estroncar aquest procés que ens condueix de cap vers el divorci, allò que jurídicament s’anomena independència?

Mira, Pablo. Et respecto profundament. Sóc conscient que ets un acadèmic brillant, tens un discurs potent, tens innegables virtuts i tens una cosa que jo admiro de les persones: ets intel·ligent. Contràriament al que podríem pensar, la intel·ligència no és una virtut política. D’això, imagino, ja te n’hauràs adonat. Els vius saben excitar sovint els aspectes més sòrdids dels individus, i sovint les majories desconfien de les persones brillants. També em consta, que coneixes a fons el tema català. Si més no, tens relacions estretes amb persones que dominen en profunditat la qüestió. Saps que això no és cosa de “nacionalismes” sorgits per generació espontània. Em sorprendria molt que et creguessis l’esbiaixada lectura que de Gramsci en feia Solé Tura al voltant de la qüestió catalana com a monopoli d’una determinada classe social. Imagino que ets conscient que Catalunya és la possibilitat de ruptura respecte al règim sorgit de la Transició, aquest procés que no fou sinó la continuació del franquisme mitjançant un vernís democràtic. Deus comprendre, per tant, que el ferotge anticatalanisme que domina els mitjans oficials (i que també s’instal·la en bona part de la societat espanyola més tribal) és una mena de cordó sanitari per evitar un efecte contagi respecte aquesta ruptura possible.

Ara bé, després de tot aquests mesos difícils que t’ha tocat viure, sabràs que, per una qüestió de simple correlació de forces, per una qüestió de nombre i tradició política, la ruptura només és possible a Catalunya. I ho és mitjançant un procés d’independència. Un procés que implica independitzar-se respecte a un sistema polític que resulta un frau democràtic, respecte a un “estat profund” que fa als beneficiaris del franquisme, beneficiar-se dels espais estratègics de l’administració, respecte a una monarquia imposada per un dictador psicòpata. I, encara que siguis de lletres, deus ser ben conscient que, a dins de l’estat, Podemos i els seus hipotètics aliats no disposaran mai de prou nombre ni força per modificar aquesta situació. A Catalunya, sí. Encara que el preu sigui trencar amb aquest estat que, és presó de pobles, presó de classes socials, presó de dissidents, presó de tot allò que no estigui d’acord amb el ranci poder de la rància aristocràcia extractiva dominant.

De fet, penso que tu i bona part dels teus col·laboradors, podrien fer un excel·lent paper en el procés constituent català, que efectivament es durà a terme a partir del moment en què ens declarem independent. També seria oportú per reforçar la coalició de forces entre els diferents grups socials d’una Catalunya essencialment plural i amb interessos divergent. De fet, penso que series molt benvingut a bastir una República Catalana. Com bé saps, i contràriament a la propaganda que inunda els mitjans i els prejudicis hispànics, nosaltres no preguntem d’on véns ni perquè has vingut a la gent que ve d’arreu, sinó “en què t’agradaria col·laborar”.

Ara bé, accepto i em faig càrrec de la teva aspiració a construir una Espanya diferent, malgrat que moltes de les renúncies que heu fet a Podem per “centrar-se” us devalua el projecte fins a la categoria de “regeneracionisme”. A Espanya, el regeneracionisme no serveix, com sabem els historiadors. No es pot regenerar un mort. Espanya, com a estat, cal aixecar-la de nou, probablement més petita i més igualitària, abandonant el seu instint imperial i les seves manies supremacistes.

Tot i això, què estaries disposat a fer per mantenir un vincle entre Espanya i Catalunya? Acceptaries un estatus diferenciat de les nacions? Seria Catalunya, Euskadi, i els gallecs si així ho decideixen, ser “estats lliures associats” amb la seva diplomàcia, les seves seleccions esportives nacionals (els símbols són extraordinàriament importants), la seva representació directa als organismes europeus i internacionals?, al costat d’una Espanya amb comunitats autònomes? Permetries la constitució d’uns Països Catalans (si valencians i illencs així ho deceixen?) Faries del català llengua oficial a tota la confederació?

Més coses. Enviaries als borbons fora del país? Aquí no tolerem cap d’una família amb antecedents que servirien per unes quantes temporades d’HBO. Refaries els símbols que representen Espanya? Perquè, ho sento molt, els símbols oficials que representen Espanya són del tot incompatibles, car no són altra cosa que símbols franquistes. La marxa reial a banda de musicalment abominable, representa l’Espanya negra i militarista. Si em permets, jo proposaria un himne hispànic diferent, com per exemple “El canto a la libertad”, de Labordeta, capaç d’aplegar sensibilitats més adients. I una nova bandera hispànica on hi hagués present el negre que simbolitzés el fosc passat hispànic, i el blanc, alhora símbol d’igualtat i de començar la història com una nova plana d’oportunitats.

Bé. M’agradaria que tinguessis uns excel·lents resultats a les eleccions espanyoles. Tanmateix, saps perfectament que abans toquen les catalanes. L’única manera que Espanya pugui deixar enrere una història per plorar, és adonar-se dels seus errors i una ferma voluntat de començar de zero. I això no passarà sense la independència de Catalunya. És per això que penso que hauries de ser conseqüent, i sobretot, valent.

Llegiu la versió en:

Espanyol   English

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.