Sense independència no hi ha ruptura

Entre neguits i incerteses, el procés avança sincopadament. Ningú era prou il·lús per pensar que fos fàcil, i aquesta estranya paràlisi post-9-N evidencia les contradiccions i dificultats que comporta un desafiament d’aquesta magnitud. Malgrat això, en perspectiva, el camí recorregut és prou llarg i irreversible. La societat catalana s’ha independitzat mentalment de l’Estat, i aquest, amb la seva agressivitat quotidiana i la irracional negativa a abordar el problema, no fa altra cosa que eixamplar la rasa que ens separa. Encara que l’unionisme sembla prendre la iniciativa, la distància entre el desig i la realitat és cada cop més evident. Episodis recents evidencien el rerefons del conflicte. A la fe religiosa en un hipotètic encaix, expressada tant per Duran Lleida i el seu búnquer, com el federalisme inexistent de les restes del naufragi socialista, s’hi suma la inversemblant proposta d’estat lliure associat d’ICV, en poques hores desmentida pel candidat d’Izquierda Unida, Alberto Garzón. Tot plegat, intents desesperats per mantenir un erosionat statu quo, que provenen precisament de qui ha format part del sistema en les darreres dècades. No obstant diverses maniobres polítiques, l’efervescència social tant a Espanya com a Catalunya són expressió d’una voluntat col·lectiva de ruptura. De ruptura amb el passat, amb el règim de transició, i amb un estat que es revela, en molts aspectes, com un sistema de corrupció sistemàtica comandada per un grup de criminalitat organitzada, allò que Daren Acemoglou anomena “elit extractiva”, i que Podem popularitza com a “casta”.

Com ja han comentat alguns analistes, el fenomen Podem coincideix amb el sobiranisme català com a factors que poden precipitar aquesta ruptura pendent amb el franquisme. En certa mesura, el que ha passat en els darrers anys és que els problemes irresolts aleshores –democràcia de baixa qualitat, desigualtats profundes i supina incapacitat d’encaixar la diversitat nacional– han esclatat a la cara de qui es troba al capdavant de les institucions. No es tracta tant de canviar de règim com d’estat: l’alteració profunda dels equilibris de poder en què els propietaris de l’Estat siguin desplaçats, i una ciutadania exclosa de la presa de decisions sigui qui estableixi les regles del joc. Tanmateix, la correlació de forces, des de la perspectiva espanyola, no convida a l’optimisme. La retòrica optimista de Podem amaga veritats incòmodes. No es tracta tant d’unes elits poderoses que governen a l’ombra, com d’una base social considerable que avala polítiques tòxiques. En altres termes, el PP, un partit format per franquistes, amb ideologia, pràctiques i actituds franquistes, fou votat per més d’un 50% de l’electorat de l’Espanyamesetaria. Els sondeigs recents indiquen que difícilment aquest suport baixarà del 30%. En llenguatge planer: una part substancial de la societat espanyola, que habita damunt les fosses comunes on és colgada l’Espanya federal, progressista, republicana i democràtica, forma part encara del franquisme sociològic. Per tant, esdevé còmplice, per acció o omissió, de cruels desnonaments, d’una reforma laboral que ha empès milions de persones a la pobresa, o que desitja l’extinció del català. Des de la lògica d’equilibris polítics i socials, la ruptura, dins Espanya, és improbable. I més tenint en compte que les esquerres hispàniques, com apunta el passat i els indicis dels presents, no s’han emancipat d’una cultura política autoritària, de lideratges carismàtics, de desconfiança en la participació popular, o l’anticatalanisme.

Una altra cosa molt diferent és Catalunya. No som més simpàtics ni llestos. Tanmateix vivim una cultura política radicalment diferent, amb major pluralitat, una tradició autogestionària i un antifranquisme sociològic històric i militant. Catalunya incomoda l’Estat, perquè és la capital de la dissidència, és el recordatori dels valors republicans que l’Estat vigent (amb la seva simbologia actual) anorreà. L’independentisme no és cap expressió nacionalista, sinó la constatació que la supervivència com a societat democràtica requereix un estat propi, allunyat d’unes lleis que erosionen llibertats i uns tribunals constitucionals apèndixs del poder executiu, alhora apèndix de la tribuna del Santiago Bernabéu. Els catalans amb lligams emocionals amb Espanya han de ser conscients que només la independència assegura la ruptura amb el franquisme que anhelen. Perquè sense independència no hi ha ruptura.

Nota: Article publicat a El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *