Anatomia d’una ruptura, Espanya, Catalunya, 1975-2014

Bé, estreno novetat bibliogràfica, el meu llibre més recent on analitzo el perquè del distanciament Espanya-Catalunya des de la perspectiva recent. Aquest ha estat un encàrrec d’en Ferran Dalmau, un dels editors lleidatans de El Jonc, el qual a la primavera passada em va demanar un llibre d’anàlisi en profunditat sobre les circumstàncies actuals que ens han portat al punt de ruptura.

El llibre el vaig escriure d’una manera relativament ràpida. Devia posar-m’hi cap a mitjans de juny i cap a principis d’agost ja tenia la primera versió pràcticament enllestida. L’agost i setembre va comptar amb sessions de revisió i consultes a amics i col·legues per evitar que el text grinyolés excessivament. I, finalment, vaig obtenir la generosa participació d’en David Fernández, que amablement va acceptar redactar el pròleg, i que agraeixo públicament. De fet, aquest és un llibre d’assaig històric, que pretén llegir la història immediata, de manera que la meva intenció és que comptés amb la participació d’algú cridat a fer història.

Us passo a continuació la síntesi de contraportada i el prefaci, on exposo les intencions i formulo el relat (la tesi) que transmet aquest treball que, si bé executat amb una certa rapidesa, és el producte de molts anys de reflexió. I que sosté una interpretació que entenc que no és la majoritària (més aviat la contradiu) al voltant del debat sobiranista. En poques paraules, podríem expressar que la meva idea és que Catalunya és una nació “postnacional” que necessita la seva independència en el conflicte amb una Espanya d’una identitat nacionalment monoteista.

 

 

Síntesi

En els darrers anys hem viscut una efervescència política que ens ha conduït al punt de ruptura entre Catalunya i Espanya que podria concloure amb una separació poc amistosa. L’autor indaga sobre els motius profunds que han portat a bona part de la societat catalana a alimentar les files de l’independentisme, els perquès que han obligat a milions de residents catalans a desitjar la construcció d’un estat propi, i a distanciar-se irreversiblement del regne d’Espanya. Tot obviant explicacions simplistes d’ordre econòmic, polític, històric o cultural, la tesi de fons és que són motius molt relacionats amb el passat recent el que ha reforçat aquesta decisió col·lectiva de trencar amb Espanya.

L’actual implosió del règim de la Segona Restauració espanyola ha deixat al descobert una estructura estatal corcada, amarada de franquisme i involució política, social i nacional. El projecte reformador de la Transició, que des de l’inici mostrava les seves carències, ha permès constatar que davant la ruptura frustrada del 1975, els sectors més reaccionaris s’han apropiat del relat espanyol. Paral·lelament, dècades de normalitat institucional en una Catalunya sociològicament antifranquista, políticament democràtica i nacionalment plural, ha anat desenvolupant el seu propi projecte nacional, creixentment allunyat de l’Espanya monàrquica, uniformista i autoritària. La crisi de relacions Catalunya-Espanya de les darreres dècades han comportat un xoc de cultures polítiques, socials, nacionals. La independència representa la gran oportunitat de la ruptura pendent i definitiva.

 

 

 

Dicen los viejos que en este país hubo una guerra

Y dos Españas guardan aún

El rencor de viejas deudas

Rafael Baladés, Libertad sin ira

 

Veure allò que tenim al davant exigeix una lluita constant

 

George Orwell

El passat no fou tan bo ni tan dolent com imaginem: tan sols fou diferent

Tony Judt

 

 

 

Sovint he iniciat l’assignatura d’Història Contemporània d’Espanya amb la ironia que la matèria és patrocinada per Prozac. S’entén així que després d’assimilar els continguts, als alumnes els caldrà un bon antidepressiu. Sóc conscient de no tenir gaire gràcia amb els acudits, tanmateix, en la primera presa de contacte amb nous estudiants prefereixo treure ferro, i fer-los amb la idea que s’endinsen en una història depriment. I que facin un esforç per distanciar-se’n emocionalment, més enllà de fílies i fòbies, de virtuts cardinals i pecats capitals que, de manera voluntària o no, condicionen la nostra existència.

La d’Espanya és la trista història d’una nació fracassada. No parlem d’un fracàs respecte a la idea de la creació i consolidació d’una identitat nacional, que la té, i ben assentada entre bona part de l’imaginari col·lectiu, sinó entesa en els termes crus del fracàs escolar. A l’entrada en la contemporaneïtat, tota nació europea ha hagut de superar proves difícils per superar etapes històriques, com sovint els estudiants han d’enfrontar-se a exàmens finals per passar de curs, a la manera de succedani de ritus de traspàs, i com a impuls per madurar. La majoria de nacions europees cometen errors i tracten de superar traumes. Sovint cal més d’una convocatòria per assolir un nou estadi evolutiu, car la modernitat exigeix sovint capacitat d’aprendre i assumir un passat no sempre galdós.

Espanya, com un mal estudiant, s’obstina a repetir curs fins al punt que la seva trajectòria comença a semblar-se a un bucle històric. Fonamentalment sempre li queden pendent les mateixes assignatures. Matèries troncals, essencials, sense les quals no és possible avançar. Són les següents:

-Democràcia qualitativa: suspès

-Cohesió social: suspès

-Encaix de la diversitat nacional: no presentat.

 

Així com bona part d’altres nacions europees van fer les seves revolucions democràtiques al llarg del segle XX (sovint amb un aprovat justet), van implementar polítiques de benestar amb capacitat de reduir desigualtats després de la segona guerra mundial, o van administrar d’una manera crua o raonable la pròpia diversitat, l’alumne espanyol, per circumstàncies diverses i mancances acumulades, o no ha pogut, o no ha volgut entrar en una fase de normalitat, d’aggiornamento, de posada al dia. Sembla com si volgués ancorar-se en una idea d’estat amb forts vincles amb allò que els historiadors denominem “antic règim” i que la seva configuració actual representés un híbrid entre l’aspiració a la modernitat sense haver de pagar el peatge de desmantellar antigues estructures de poder que impedeixen una evolució d’acord amb altres paràmetres més justos, i la voluntat de mantenir-se ferma en una tradició autoritària com a tret distintiu.

Quan jo mateix era estudiant de secundària, a cavall entre les dècades dels setanta i els vuitanta –aleshores Espanya era un país encara força aïllat del continent–, respiràvem un ambient presidit per la fatalitat. Potser per la influència, ja aleshores llunyana, del regeneracionisme dels homes de 1898, i la presència espectral, encara evident, d’una dictadura psicològicament castradora i repressiva, s’estenia entre l’inconscient col·lectiu la idea que el nostre país era “anormal”, dividit, enfrontat, amb una certa incapacitat per a la convivència democràtica. De fet, taral·lejàvem encara la lletra d’aquella coneguda cançó del grup Jarcha: “dicen los viejos que este país necessita / palo largo y mano dura / para evitar lo peor…[1]”. Érem més o menys conscients d’haver passat per una etapa terrible i, més que esperança, a les llars es respirava una atmosfera carregada de por, incertesa i fragilitat. En aquest punt, la història nacional, com ha passat des que els estats la van incloure com a assignatura obligatòria als els currículums dels sistemes educatius, mantenia la seva funció propagandística, inductora a la resignació, a evitar el qüestionament d’un ordre tant d’aparença sòlida com d’aroma injust. Es difonia la creença d’Espanya com a subjecte històric singular –Spain is diferent, que reclamava el franquista Fraga com a eslògan turístic–, en el missatge fatalista que l’estat, acomplexat en el concert internacional, mantenia encara viva una tradició i aspiració aïllacionista.

Una dècada després, i quan dic “després” parlo de la immersió en la modernitat que representà la llarga etapa socialista, l’entrada en les institucions europees, i els primers fruits de l’escola pública, l’escolarització massiva i una certa orgia hedonista protagonitzada per la ruptura generacional que protagonitzàrem els nascuts a les dècades dels seixanta i setanta, l’autopercepció va modificar-se de manera radical. A mitjans noranta es va generar un corrent d’anàlisi entre historiadors espanyols en què es reaccionava contra la idea d’excepcionalitat de la història espanyola i es feien estudis comparatius amb altres societats europees i occidentals per ressaltar les similituds[2]. Ja se sap, la història sempre s’escriu des del present, i en un moment en què en pocs anys s’experimentaren canvis sobtats, especialment en la mentalitat individual i col·lectiva, calia dotar-se d’un relat més d’acord amb aquell present. Espanya era Europa, i no calia donar massa més voltes. A aquestes transformacions condensades, que al continent havien requerit de més d’una generació, hi contribuïa el factor de l’oblit, ja fos voluntari, ja fos decretat, d’un passat immediat i incòmode per a un poder que tenia massa cadàvers als armaris. L’amnèsia històrica respecte a uns temps tràgics i farcits de crims horribles, resultava, en certa mesura, una fórmula de reinventar-se col·lectivament, per adormir la consciència, per posar una tènue gasa damunt els fantasmes no enterrats d’anys anteriors.

Georges Santayana exagerava en afirmar que tot poble que desconeix el seu passat està condemnat a repetir-lo. Tanmateix, la història recent ens demostra que qui no assumeix el passat, no és capaç de viure un present sòlid, o com deien les participants en un congrés de joves historiadors, sense memòria, no hi ha futur[3].  I com els mals estudiants que deixen de banda els llibres i els apunts, obvien les classes, i mostren un desinterès per les coses transcendents, arriba l’època de les proves finals i tornen a estavellar-se contra la mateixa paret. Al cap i a la fi, cada país es troba amb reptes inesperats que només pot superar si disposa de prou instruments i voluntat per afrontar-los.

En els darrers anys, sembla que experimentem una crisi sistèmica. La confiança en les institucions està sota mínims. Descobrim, astorats, que el sistema polític pot actuar unilateralment imitant les formes d’una dictadura[4], que la crisi econòmica s’ha traduït en un creixement exponencial de les desigualtats[5] i l’independentisme català ha esclatat de manera rotunda fins al punt de la ruptura. Una ruptura que finalment pot acabar amb l’ordre que Franco va transmetre a l’actual cap d’estat, la voluntat expressa, al seu testament, de mantenir al preu que fos la unitat d’Espanya[6].

Efectivament, la crisi iniciada oficialment el 2008 ha certificat que Espanya ha tornat a suspendre les mateixes matèries de sempre. Per negligència?, per incapacitat?, per indolència? És difícil trobar una resposta. Aquí la responsabilitat col·lectiva també es conforma a còpia de responsabilitats individuals per acció o omissió. El cert és que la història d’Espanya és trista i depriment, malgrat els esforços propagandístics, malgrat que tota història nacional representa sempre un intent per establir un relat del passat per servir a projectes de futur. Espanya es troba, com defineix en el títol d’un llibre transcendent de Vicenç Navarro, en un estat de “Benestar insuficient, democràcia incompleta”[7], encaparrada a defugir i anatemitzar la divisa republicana de “llibertat, igualtat i fraternitat”. De llibertat, poca, com ens mostra la unilateralitat quotidiana d’un poder que imposa a la majoria decisions tòxiques (la fórmula d’administrar la crisi política n’és una bona mostra). D’igualtat, menys, com explicita el desigual repartiment del xoc econòmic i la creixent rasa social entre centre de privilegis blindats i una creixent munió d’exclosos a una perifèria cada vegada més àmplia. I de fraternitat… Bé, en certa mesura, la voluntat de ruptura que expressen les diverses nacions que componen l’estat és el millor baròmetre que Espanya és una realitat administrativa unida per la desconfiança i animadversió nacional mútua.

 

Els vells imperis… es resisteixen a morir

 

Ens ho advertia Joan Maragall: T’han parlat massa dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren: / les teves glòries i els teus records /records i glòries / només de morts / has viscut trista.  Quan escrivia la seva Oda a Espanya, en el context de l’enfonsament del poc que li quedava d’Imperi, el poeta modernista incitava a un país que es resistia a assumir la realitat, a no viure de velles glòries, a no embogir i a superar el passat per pensar en el futur. Tanmateix, l’avi de l’ex president de la Generalitat assisteix impotent a aquesta incapacitat d’assumir la realitat, i en l’aïllat vers final, expressa un resignat Adéu, Espanya.

Certament, Espanya fou un imperi poderós. Ens recorda John Darwin que els imperis són una de les fórmules estatals més habituals en la història, fonamentats en el domini d’un determinat grup per damunt de pobles diversos i en l’habilitat d’administrar equilibris i i combinar beneficis asimètrics  entre les nacions i col·lectius que el componen[8]. També, i de manera recent, Norman Davis ens recorda allò que la majoria sabem. Que tota entitat estatal està condemnada a l’extinció. Que tenen data de caducitat, i que sovint el seu declivi i implosió resulten problemàtics, no només perquè el procés comporta reequilibris traumàtics, sinó perquè la mentalitat col·lectiva del grup dominant sovint es resisteix a acceptar la realitat i no dubta a fer servir les pitjors arts per evitar l’inevitable[9]. En el món de la transició de vell imperi a nacions normals es pot seguir l’estratègia sueca (pensar en com crear la nació a partir d’un creixement interior i l’aprofundiment de la democràcia des del conreu de la igualtat, amb capacitat, si cal, de despendre’s de Noruega per assolir una major cohesió) o el model turc (la incapacitat per acceptar la pèrdua d’hegemonia i practicar una terrible reconversió en què la diversitat passa a ser concebuda i tractada com a una amenaça). Espanya, com ens mostren els deliris de grandesa de bona part de la seva elit política (elits extractives de llibre, segons la definició de Daren Acemoglou i James A Robinson[10]) ha optat per aquest darrer model.

Espanya i Turquia comparteixen molts elements històrics[11].  Ambdues són nacions a la perifèria europea. Ambdues mantenen una tradició autoritària i una arrelada cultura de la desigualtat i el privilegi asimètric. Ambdues consideren la diversitat com a un desafiament contra natura. Ambdues tracten la identitat pròpia com si es tractés d’un afer religiós, fet especialment problemàtic en els cultes nacional-religiosos monoteistes. Ambdues no han superat la pèrdua del seu imperi i antiga hegemonia, i tracten, sempre que tenen ocasió, d’expandir-se a fora mentre experimenten pobresa material i espiritual en el seu interior. Ambdues semblen incapaces de superar el seu passat o reconèixer els seus crims (el genocidi armeni o l’holocaust espanyol assenyalat per Paul Preston). Ambdues són incapaces d’encarar el futur perquè no saben viure el present. Ambdues es confinen en espais cada vegada més reduïts perquè mostren la seva incapacitat d’integrar. Ambdues expressen un malestar existencial que requereix d’una teràpia urgent que els habiliti per a l’únic remei possible: un canvi de mentalitat col·lectiu. Ambdues són democràcies fràgils, de fireta, que a la mínima crisi econòmica, política o institucional fan servir la repressió com a tractament exorcitzador. Ambdues voldrien ser plenament europees, i a la manera de nacions bipolars, passen amb certa facilitat de l’eufòria a la depressió. I podríem continuar en dues nacions d’existències paral·leles, i qui sap si destins semblants. Al cap i a la fi, en la modernitat, qui no és capaç de seduir la seva pròpia ciutadania, no mereix la continuïtat històrica.

 

Espanya, any zero

 

Tota nació es dota d’uns orígens mítics. I en moments de crisis profundes, de traumes històrics, de punts de ruptura, sol intentar processos de refundació. En termes informàtics, d’aquests moments se’n diu punts de restauració, instants en què, per superar un moment crític, el sistema col·lapsa i busca un instant des del qual, malgrat certa pèrdua d’informació i programari, pretén reiniciar-se en un estadi anterior per començar de nou. Polítics i mitjans afirmen que Espanya trobà aquest punt al 1975, o en el seu defecte, 1977 o 1978 quan ressorgeix la democràtica actual, que alguns consideren l’era constitucional. És així com la nació es dóna a sí mateixa una legitimitat, en vincular la restauració democràtica a la identitat vigent, com si el sistema s’hagués reiniciat i s’hagués eliminat el programari tòxic del passat, com si es pogués encarar el futur amb un nou format. Com si el franquisme hagués quedat finalment neutralitzat en el disc dur.

Aquesta idea era estesament acceptada per la majoria de la ciutadania espanyola. Ui, perdó! hauré d’anar en compte amb aquestes afirmacions atès que no tinc molt clara la compatibilitat entre el concepte de ciutadania i l’existència d’una monarquia imposada. Semblava que, a partir de la segona meitat dels setanta la societat espanyola tingués la ferma voluntat d’estudiar de valent per aprovar les assignatures permanentment suspeses. Calia bastir una democràcia sòlida. Semblava existir la intenció de generar una societat internament més cohesionada. Hi havia indicis que apuntaven a administrar la diversitat nacional de manera raonable. Podia semblar que tot això era possible, tanmateix, si bé des de les ciències polítiques i jurídiques es podia especular sobre la intenció generosa dels legisladors, els historiadors som tossuts i, com els detectius, tractem de valorar i interpretar fets, no les bones paraules ni els embellits testimonis dels protagonistes. I el cert és que mentre els pares de la constitució treballaven en comissió, no es veien tants indicis de ruptura en la vida quotidiana. La remor de sabres resultava, a la pràctica, una veritable batucada pública. L’aparell repressiu –inclosa la justícia i una policia de gallet fàcil– restava intacte. Els grups que s’havien beneficiat del franquisme seguien prenent les decisions, o com a mínim, torpedinant per la via de la praxi quotidiana lleis i decrets que apareixien al Butlletí Oficial de l’Estat. Els joves i minoritaris cadells del franquisme seguien intimidant el carrer des d’una insolent impunitat. És cert que, malgrat tot, la societat espanyola estava canviant, com evolucionaven paral·lelament les societats europees, tanmateix, la por, veritable patria común e indivisible de todos los españoles esdevenia el sentiment compartit, que es podia respirar arreu, especialment entre les generacions adultes, que no havien conegut altra cosa que la intimidació i humiliació quotidianes. Potser, els més joves semblaven amb més capacitat i voluntat d’establir ruptures respecte a uns pares que havien interioritzat la dictadura, “hasta en la cama”, com resava el vers de “libertad sin ira”, la cançó popularitzada pel grup Jarcha.

La ruptura total, com hem pogut comprovar des de la perspectiva històrica, no es va produir, per tant, ni el 1975, ni el 1977, ni el 1978. Les transformacions, en tot cas, s’anirien coent a foc lent. És més, la pròpia Constitució, ja en la seva essència, mostrava la seva voluntat d’ordenar i assimilar jurídicament la caòtica legislació franquista[12]. El punt de ruptura, el que realment generà un abans i un després traumàtic, fou 1939. Aquest representa l’instant en què una democràcia fràgil fou traumàticament esborrada del mapa. I la forma que prengué l’estat un cop difunta per mort natural la dictadura, una monarquia per expressa voluntat del dictador, mostrà que el nou règim, malgrat un encomiable esforç propagandístic, mostrava més continuïtats que ruptures.

1939 esdevingué, per tant, el veritable any zero, punt d’ancoratge a partir del qual es fonamenta una nova planta, espai a partir del qual es basteix l’edifici en què queden delimitades les estructures de poder. És cert que la democràcia ha estat una façana que ha servit per abellir un interior que marca les diferències, les supremacies de classe i de nació. Com s’explicava en una recent recerca periodística[13], els mateixos cognoms apareixen en les estructures profundes del poder estatal, tant en la democràcia com en la dictadura. En turc existeix una expressió, el “derin devlet”, ”estat profund” que defineix aquesta capacitat de resistir, al marge dels mecanismes democràtics, el nucli dur de l’antic règim. La ruptura democràtica no es produí. Els fonaments de l’estat es mantenen incrustats en l’entramat de l’edifici espanyol, que a la manera d’una aluminosi, evidencia la fragilitat democràtica. El virus del franquisme és present en les línies binàries dels programes informàtics que fan funcionar l’estat. Només cal fer una repassada al partit de govern, el Partit Popular, constituït a còpia d’elements reciclats de bona part de les famílies franquistes, i com persisteix la seva ideologia, formes i objectius polítics en les decisions i gestos quotidians.

Del tot? No necessàriament. Catalunya, pel fet de mantenir una relació amb l’estat (tan involuntària com voluntària) ha estat tradicionalment un element incòmode. En certa mesura, una de les finalitats de la guerra civil fou acabar amb l’heretgia de la seva identitat no castellana. I el franquisme (on, per cert, no hi va mancar col·laboracionisme de bona part de les elits indígenes), la contaminació autoritària fou menor. És més, malgrat l’experiència de la nit totalitària, ja existia majoritàriament estesa una cultura política antifranquista. Fins i tot, entre el Vichy català hi havia la sensació de no resultar del tot acceptats per l’edifici postimperial hispànic. En tot cas, malgrat que cal incloure grans dosis de relativitat, cal constatar Catalunya com a un espai de dissidència, on hi confluïen una cultura democràtica de llarga durada, una tradició igualitarista potent, amb gran pes i influència del moviment llibertari, i una voluntat de preservació de la identitat que anava més enllà d’aspectes culturals per passar a esdevenir, en termes del filòsof Ferrater Mora, una forma de vida[14].

Més de tres dècades de relativa normalitat democràtica i de continuïtat institucional catalana, han posat al descobert evolucions socials, polítiques i culturals Catalunya-Espanya, si bé simultànies, divergents. De fet, constatem (i aquest llibre tracta d’això), trajectòries polítiques i socials que s’allunyen. Que, passat el temps, i esclatades crisis institucionals, emergeixen antics antagonismes visualitzats en la superfície com a un xoc de trens identitaris, i que tanmateix representa quelcom més profund. En certa mesura, l’esdevingut des de l’arribada de la imperfecta democràcia és que Espanya s’ha espanyolitzat, i que Catalunya s’ha catalanitzat. I no només ens referim a qüestions lingüístiques o relacionades amb fets estrictament nacionals, en un context internacional en què tota identitat és influenciada pels elements de la globalització , sinó que han emergit i s’han desenvolupat cultures polítiques i socials sistèmiques cada vegada més diferenciades.

 

 

Objecte i tesi

 

En base a una relació conflictiva, Catalunya i Espanya han esdevingut dos subjectes creixentment distanciats. Aquest llibre tractarà de descriure aquest procés, i sobretot, d’indagar al voltant dels perquès. Més enllà de la manifestació visible que ho constata, amb un esclat d’estelades als  balcons, d’un independentisme, si prèviament latent, finalment emergit al llarg dels darrers anys, cal interrogar-se pels motius que han comportat allò que és veritablement revolucionari: la capacitat de modificar de manera radical la mentalitat col·lectiva de bona part de la societat catalana. Interrogar-se sobre la veritable naturalesa del procés i dels projectes de futur.

Catalunya i Espanya viuen un conflicte d’imprevisibles conseqüències. I precisament aquest conflicte, adobat amb la seva pirotècnia sentimental i d’apassionaments polítics, constitueix un element que dificulta l’anàlisi i la comprensió d’una qüestió profunda i complexa. Plantejar-se i tractar de resoldre els perquès requereix una certa distància emocional, no sempre fàcil quan (és el cas de l’autor) es comparteixen elements identitaris d’un i un altre àmbit. I buscar una perspectiva acadèmica presenta grans dificultats a partir de la constatació de l’existència de massa prejudicis intel·lectuals en la llarga  líquida etiologia dels conceptes d’estats i nació.

És per això ens plantegem un assaig amb més voluntat de formular preguntes que d’apuntar respostes. Sembla que assistim a la fi d’un règim i d’un ordre polític on conflueixen diversos malestars: la frustració respecte a la baixa qualitat democràtica de la monarquia espanyola; el manteniment d’una estructura social i sociològica caracteritzada per grans diferències socials, i la impossibilitat, per part de l’estat, d’assumir la plurinacionalitat de manera satisfactòria. Enfront aquest sentiment d’insatisfacció col·lectiva, i alhora, una evolució diferenciada en la història recent (i també la remota) entre Catalunya i Espanya, la independència apareix com a la fórmula més viable i realista per solucionar aquest conflicte polidimensional que ens empeny vers un acte de ruptura política.

Com a elements fonamentals per comprendre la dimensió dels fets, hi ha idees que reforcen aquesta tesi: la continuïtat de l’ordre franquista en el règim actual (enfront a una mena d’antifranquisme sociològic a Catalunya); el desenvolupament, fruit d’un període de normalitat política i social, d’una identitat i imaginari catalans creixentment distants de l’espanyol; la reacció democràtica catalana enfront la involució política i social de l’Espanya profunda encarnada en el Partit Popular (i la frustrant impotència de les classes subalternes hispàniques), i una creixent confrontació de cultures polítiques i sociològiques.

El llibre està distribuït en tres parts diferenciades. La primera, de caràcter més històric, repassarà la història de la Transició a partir dels diversos condicionants i etapes que conformen l’Espanya actual i els seus dèficits democràtics (i continuïtats del franquisme); les desigualtats socials (especialment accentuades en aquest període de crisi) i la incapacitat espanyola de permetre l’encaix i el reconeixement de la seva plurinacionalitat. La segona part estaria dedicada a descriure i analitzar la confrontació de cultures polítiques i imaginaris col·lectius, en el sentit que els cossos socials espanyols i catalans segueixen trajectòries històriques diferenciades fins que la distància resulta ja massa evident per tal que sigui possible l’entesa. Finalment, la tercera tracta d’explicar amb més detall la tesi proposada: l’independentisme com a expressió de voluntat de la ruptura pendent de la Transició, i de la intenció de generar un nou ordre d’acord amb la realitat social.

 


[1] Libertad sin ira és una cançó amb música de José Luis Armenteros i Pablo Herreros, amb lletra de Rafael Baladés, enregistrada i popularitzada pel grup Jarcha el 1976.  El tema fou part d’una campanya publicitària de la sortida del Diario 16, l’octubre del mateix any. La censura va prohibir la cançó durant alguns mesos pel seu contingut polític, malgrat la innocència del plantejament: la necessitat de passar plana respecte del passat i la voluntat de construcció d’una democràcia sense revenges, com bé estableix el títol.

[2] Un dels màxims d’aquesta tendència és l’historiador Santos Juliá, que va recopilar bona part de les seves reflexions al seu llibre recent Hoy no es ayer. Ensayos sobre la España del siglo XX. RBA, Barcelona, 2010

[3] LoCascio, Paola; Pérez, Marta, “Sense memòria no hi ha futur”, El Contemporani, núm. 27, 2003, p. 9.

[4] Només el 2012, el govern espanyol va igualar el seu mateix rècord de reials decrets lleis (que esdevé a la pràctica lleis d’excepció i mecanisme predilecte de govern de les dictadures) amb 28

[5] A Espanya, el coeficient de Gini ha passat de 30,8 el 2007 a 34 el 2011, que fa que sigui, després de Portugal, l’estat més desigual de la Unió Europea.

[6] En el conegut testament del dictador Franco, adreçat molt especialment a l’hereu designat per ell, Joan Carles de Borbó, li encomana com a una de les seves missions principals: Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria.

[7] Navarro, Vicenç; Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país. Anagrama, Barcelona, 2002.

[8] Darwin, John; El sueño del imperio. Auge y caída de las potencias globales, 1400-2000, Taurus, Madrid, 2013.

[9] Davis, Norman; Reinos desaparecidos: la historia olvidada de Europa, Galaxia Gutemberg, Barelona, 2013.

[10] Acemoglou, Daren; Robinson, James A.; ¿Por qué los paises fracasan? Los orígenes del poder, la prosperidad y la riqueza. Deusto .A. Ediciones, Barcelona, 2012.

[11] Diez, Xavier, “Espanya i la deriva turca”, El Punt (10-VI-2010)

[12] Muniesa, Bernat, Dictadura y Transición. La España lampedusiana. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2005, pp. 72-86.

[13] Vilarnau, Joaquim; “Nou ministres de Franco sobreviuen a Fraga”, a Anuari Mèdia.Cat. Els silencis mediàtics de 2012, Pol·len Edicions, Barcelona, 2013, pp. 41-50.

[14] Ferrater Mora, Josep, Les formes de vida catalanes, Agrupació Patriòtica Catalana, Santiago de Xile, 1944

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.