El mite Durruti: memòria clandestina, història silenciada

Nota: reportatge publicat al Setmanari La Directa

Devia ser un dissabte de gener de 1999. Aleshores recollia compulsivament material i testimonis per plantejar una encara indeterminada tesi doctoral sobre aspectes culturals i filosòfics de l’anarquisme històric. Després de moltes reticències, vaig acordar una trobada amb Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), identitat administrativa amagada rere el “nom de guerra” d’Abel Paz. Amb una prudent formalitat, vaig arribar puntual al seu pis del carrer Verdi. Ell, pràcticament es va aixecar del llit per rebre’m. Estava tan acostumat a què el maltractés l’acadèmia que en els primers moments vaig percebre desconfiança i un punt d’hostilitat. Entre piles de llibres desordenats i una pica plena de plats per rentar, vaig trobar els estris imprescindibles per fer cafè. Mentre el preníem, va començar a xerrar entre una espessa boira de fum de tabac negre. Explicava mil i una coses, de manera desordenada, en una barreja d’anècdotes personals, lectures, testimonis de l’època, interpretacions heterodoxes, crítiques al relat històric canònic, imprecacions contra gurus de la cultura i reivindicacions de figures oblidades. No responia a cap de les meves preguntes, tanmateix, les seves respostes resultaven més interessants i fascinants del que podria haver previst el meu elaborat guió. Tres hores després, mentre tornava a Girona m’adonava que el meu plantejament inicial era erroni. No es pot intentar tractar com objecte històric allò que és subjecte, actiu, amb identitat pròpia. Cal escoltar abans d’opinar. És necessari fer cures periòdiques de desintoxicació de prejudicis.

Potser la nostra primera trobada no va resultar agradable. Tot i això, vam tenir prou temps de mantenir una relació intermitent i cordial. Amb els anys, vaig descobrir en ell una trajectòria personal i intel·lectual digna d’un guió de Hollywood. Adolescent revolucionari a la Barcelona del 36, participant en una improvisada col·lectivització, fugitiu dels franquistes a Espanya i dels nazis a França, guerriller maldestre del maquis anarquista, detingut un cop i l’altre a la clandestinitat barcelonina, exiliat al nord dels Pirineus,… I el que em resultava encara més fascinant. Amb una escolarització tardana i efímera (entre els 10 i 12 anys), fou capaç de teixir, tardanament, una obra historiogràfica i memorística potent, ben narrada, amb una capacitat de recerca impressionant, bastida des de l’autodidactisme i una curiositat tan encomiable que implicava que, a cada trobada, m’imposés alguns deures.

Que Abel Paz era un dels historiadors més interessants, i alhora ignorat, del país, és una d’aquestes lliçons del seu llegat. Passà deu anys de la seva vida (entre 1962 i 1972) a elaborar i redactar la biografia canònica de Buenaventura Durruti. Una biografia monumental (773 planes en la meva edició) en unes condicions materials i documentals (poc accés a fonts documentals, i insalvables dificultats a testimonis personals) que converteixen Durruti en la Revolución espanyola en una tasca heroica. I tot i això, la primera edició va haver de ser en francès (calgué esperar quatre anys a una circulació restringida en castellà). El llibre, aviat una obra de referència i gosaria dir que “de culte” fou reeditat diverses vegades i traduït a l’anglès, italià, alemany, portuguès, turc i japonès. Dels historiadors catalans vius que he conegut penso que només Josep Fontana ha assolit aquesta proesa d’internacionalització. I tanmateix, tenia al seu autor al davant meu, en pijama, barba de molts dies, encenent un Ducados rere l’altre i sense un gram d’afectació. Algú que havia patit la història en primera línia de foc, i que se n’havia sortit extraordinàriament bé escrivint-la, no resultava precisament impressionable.

Curiosament, el mateix any de la seva primera publicació francesa en una versió resumida, uns quants quilòmetres a l’est, un dels millors escriptors i pensadors alemanys Hans Magnus Enzensberger publicava Der Kurse Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod, amb una primera edició en castellà el 1975 El corto verano de la anarquia. Vida y muerte de Durruti, més un assaig que una biografia. Així com el llibre d’Abel Paz esdevenia un treball rigorós, fins a cert punt convencional, de recerca, el de Enzensberger indagava sobre la gènesi de la llegenda del militant llibertari. Mentre el primer, fruit d’un historiador militant, propiciava una aproximació en certa mesura desmitificadora (se centrava en la persona), el segon, escriptor i poeta, indagava sobre el mite (es plantejava el personatge). Tot i això, ambdues recuperaven una figura omnipresent en el que resultà ser l’efímer espectre de la revolució del 36, la més important del segle XX, segons Noam Chomsky. Una figura escamotejada, esborrada de la història pels vencedors de la guerra, i per una historiografia acadèmica, de matriu marxista, que convertia els llibertaris en una mena de rebels primitius. Tan era així, que el meu escàs coneixement de l’anarquista lleonès, en aquella caòtica entrevista de gener de 1999, causà una emprenyamenta antològica del seu biògraf.

Qui era Durruti? Aquesta pregunta tan òbvia que podríem intentar resoldre cercant la Viquipèdia, no sembla tan senzilla. De fet, el llibre d’Enzensberger comença pel seu enterrament, el més multitudinari de la història de Catalunya, amb mig milió de persones enfonsades en el dolor als carrers de Barcelona, el novembre de 1936. Paz inicia el seu relat amb l’atemptat contra l’arquebisbe de Saragossa, el juny de 1923, en què l’anarquista participa, en el context de la guerra bruta on per cada patró o policia queien cinc treballadors. Si haguéssim de fer una definició apressada, podríem dir que es tracta d’un treballador militant que compagina el seu treball fabril amb una intensa activitat d’home d’acció. A diferència d’altres llibertaris que proven en el camp de la teorització, Durruti no malbaratava paraules. El seu magisteri el fornien els seus actes. Contràriament al discurs imperant de la resignació, ell i els seus companys entenien que calia retornar, amb escreix, les ofenses i els cops. El seu exemple personal era que la dignitat no es defensava amb paraules, sinó amb fets. Que enfront el terror patronal, s’imposava la justícia popular. Que si el capitalisme esdevenia un sistema d’explotació i saqueig del treball de les persones, era lícit expropiar explotadors i saquejadors. Que a la violència individual, calia respondre amb violència individual, i la col·lectiva, també amb la col·lectiva.

En aquests anys de correcció política es fa difícil valorar un personatge com Durruti. En comptes d’acotar el cap en l’època en què maten els sindicalistes pel carrer, ell respon amb les armes i la venjança. I en una guerra desigual, bona part dels treballadors ibèrics sublima les seves frustracions en les seves gestes: pelant a sicaris de la patronal, a personatges coneguts pels seus abusos contra els febles, robant empresaris rics,… I ho fa, en certa mesura, fent bo el paper de rebel primitiu, del bandolerisme social que tracta amb una certa condescendència l’historiador Eric Hobsbawn (algú a qui el meu col·lega Abel Paz, malgrat el pseudònim, hagués trencat la cara). Algú que, com la majoria dels sindicalistes del moment passa per la presó o ha de fugir de la policia. Algú, que en una vida aventurera, a la manera de Butch Cassidy i Sundance Kid, és capaç de recórrer les carreteres pampeanes i patagòniques expropiant i fugint. Algú capaç de sobreviure, d’aprendre dels errors i les febleses de l’enemic, i de tenir prou valor i sentit estratègic com per poder establir una intel·ligent preparació de la victòria revolucionària en les barricades del 19 de juliol de 1939. Algú capaç de renunciar a dirigir per esdevenir un líder militar. I un militar prou competent per ésser capaç de fer recular, amb la seva columna improvisada i pèssimament armada, a tot un exèrcit regular fins a les portes de Saragossa.

En el mite, esclar, apareixen les anècdotes engrandidores. Com tot el món llibertari coneix, és un militant de necessitats mínimes i vida modesta, que reparteix tot el que expropia, i prefereix cremar una luxoses butaques si resulta que no n’hi ha prou per a cadascun. La meva preferida és quan es troba amb els seus companys al cafè “La tranquilidad” del Paral·lel barceloní, quan un captaire li demana almoina. Durruti, explica el seu company García Oliver, li lliura la seva pistola i li recomana satisfer les seves necessitats materials a l’oficina bancària de la cantonada. També hi ha, per descomptat, les seves breus declaracions, com la que comparteix amb un corresponsal de guerra del Toronto Starr a qui confessa que hi ha un món nou dins dels nostres cors, que succeirà a les runes que probablement heretarà el proletariat després de la guerra.

Per afegir l’inevitable mite d’una figura singular, hi ha les estranyes circumstàncies de la seva mort, en la defensa de Madrid, el 20 de novembre de 1936, el mateix dia que és afusellat Primo de Rivera, el mateix dia que, trenta-nou anys després, Franco mor intubat a un llit d’hospital. Les teories conspiratives d’assassinat o la mort accidental i absurda conviuen encara entre els analistes. Tanmateix, com tot mite, el propi Durruti resulta perillós. Al cap i a la fi, els herois són capaços de guanyar batalles malgrat que siguin morts. D’aquí una deliberada ocultació de la seva història, del bandejament de la història oficial, de les commemoracions, dels espais de la memòria. De fet, la clandestinitat de la seva memòria fou un dels motius que impulsaren Abel Paz a indagar sobre la persona. La potència de la seva ombra, fou el que impulsà Enzensberger a abordar el personatge. Setanta-vuit anys després del seu traspàs, el seu record continua encara subversiu. La història l’ha silenciat, perquè hi ha determinats fantasmes, que en temps convulsos, corren el risc d’ésser invocats i ressuscitats.

 

NOTA: Virus Editorial és a punt de publicar la primera traducció al català del llibre de Hans Magnus Enzensberger (1929), que comptarà amb un pròleg del seu propi autor.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.