La supressió del servei militar al Marroc

Acullo amb alegria, i amb preocupació, la notícia que el rei Mohamed VI ha decretat la supressió del servei militar obligatori, a partir d’aquest mateix any. Amb alegria, perquè celebro que es posi fi en un estat proper, a aquest mètode d’alienació i submissió profunda d’uns individus a una institució basada en la cultura de la violència, i amb preocupació, perquè representa un símptoma sobre la creixent infiltració de l’islamisme entre un exèrcit que, desenganyem-nos, és el principal factor d’estabilització en un estat d’equilibris precaris.    

D’una banda, la derogació del servei militar, pot ser una bona notícia, especialment per a aquells que en el seu moment vam participar en el torpedinament d’una institució injusta i absurdament jeràrquica, especialment en un estat on l’exèrcit ha estat un instrument de repressió i de domini colonial, tant a l’exterior com a l’interior, a banda de sustentador de la il·legitimitat franquista i borbònica. Recordo que el moviment d’objectors de consciència i d’insubmissos va representar un dels puntals de la societat civil que, malgrat la contrapropaganda guvernamental i el silenci dels medis, va acabar tenint un dels millors èxits democràtics, al marge dels partits polítics i dels poders fàctics que es recorden en la història recent espanyola, i especialment basca i catalana.

D’altra banda, aquesta supressió sorpresiva comporta grans interrogants. No consta que aquesta mesura respongui a la pressió d’una societat civil perseverant. De fet, no consta que existeixi una societat civil digna d’aquest nom, tret d’alguns intel·lectuals i dissidents amb escassa projecció pública. Encara que el regne del Marroc està passant per un intens moment de canvi i modernització, no sembla que l’oposició de les famílies dels soldats sigui la causa.

Probablement, el manteniment d’un mastodòntic exèrcit de lleva compost per 300.000 soldats (l’espanyol no arriba als 120.000 amb una població força superior), força anacrònic sigui un dels factors que els polítics marroquins han argumentat. Associat a això, hi ha la constatació de la gairebé segura victòria dels interessos de Rabat en el contenciós del Sàhara. Al cap i a la fi, la major part d’efectius es dedicaven a aquesta guerra colonial que porta molts anys desactivats. En aquest sentit, l’estat espanyol, mitjançant la seva diplomàcia secreta, deu haver assegurat la sobirania del rei sobre la seva antiga ex-colònia, confirmant la traïció que Espanya, i en especial el seu rei, van cometre amb els centenars de milers de saharians abandonats a la seva dissort. Marroc ja no necessita tantes forces d’ocupació.

Ara bé, sembla que el principal factor que ha portat a aquesta decisió ha estat la por a la infiltració de grups islamistes dins aquesta institució. De fet, els serveis secrets del país nord-africà ja han desarticulat diverses trames de fanàtics que busquen una clara estratègia de dominar la clau del govern, que és l’ús de les armes. Al cap i a la fi, com en qualsevol altre sistema autoritari, el poder es basa en el control de l’exèrcit.

Resulta alarmant que, fins ara l’única oposició seriosa i constatable a l’autocràcia del país veí esdevingui la societat paral·lela que el món de l’islam radicalitzat, finançat amb els petrodòlars de les monarquies del Golf. Potser, en els barris i sectors socials abandonats per l’estat (que són la majoria) acaben essent l’única societat civil, amb capacitat per resoldre els problemes que l’estat ha renunciat a tractar (perquè fer-ho implicaria trencar els equilibris que possibiliten el control de la minoria governant i els poders fàctics respecte la immensa població, a banda del domini del sud àrab amb el nord amàzig. Sembla que fins ara, el gran problema del rei del Marroc és la creixent rebel·lió juvenil basada en una religió reinventada, que manté una superfície que parla d’igualtat i justícia, encara que a la pràctica, acaba suposant més domini, més intolerància, majors desigualtats, i el canvi d’una dominació per una altra.

Finalment, la supressió del servei militar també constata una altra cosa. La fi de l’estat decimonònic com a creador de la nació. La mili, conjuntament amb l’administració eficaç i l’escola, havien estat tres pilars bàsics que buscaven legitimar l’estat i inventar-se la nació per crear l’adscripció d’una massa a un determinat territori. Això sembla que s’acaba. Per bé i per mal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *