Espai de Dissidència

El 29 de març el nostre país viurà l’enèsima jornada de vaga general després de la «gloriosa» del desembre de 1988. Ara bé, als historiadors ens agraden les paradoxes, i si bé qui ens dediquem a la història recent solem dir, per al cas del 23-F, que «mai un fracàs tingué tant d’èxit», per a la d’aquell llunyà 14-D podríem inferir que «mai un èxit tingué tant de fracàs». En el primer punt, si bé els colpistes fracassaren en el mitjà, assoliren bona part dels seus objectius quant  a involució autonòmica i social, rebaixa de la qualitat democràtica o renúncia la indagació sobre els crims franquistes. En el segon, concentrat a rebutjar la gota que vessà el got de la creixent precarietat laboral ­–un contracte per a joves–, malgrat la unànime resposta dels treballadors, les obscures forces econòmiques han fet d’Espanya capital europea de l’ocupació escombraria, líder en temporalitat, baixos salaris, elevada jornada i inseguretat laboral.

Així doncs, en el nostre passat immediat tenim ja l’experiència de diverses convocatòries semblants; 1992, 1994, 2002, 2010, 2011, amb més o menys èxit de convocatòria i més o menys ressò mediàtic, tot i que amb una certa impotència a l’hora de propiciar un tomb a la dinàmica d’erosió dels drets laborals fins al punt depressiu estès entre l’ampli espectre d’una porció insuportable de desocupats, i uns ocupats que viuen cada vegada més a la intempèrie de la pitjor versió del capitalisme, que en el cas hispànic, viu una pulsió vintage.

Ateses aquestes circumstàncies, es fa necessària una reflexió. No pas en el sentit d’aquells a qui agradaria la utopia capitalista neoliberal, d’un món idíl·lic sense treballadors queixosos, sindicats ni seguretat social, sol·lícits, eternament joves i d’estètica Disney Channel. La qüestió és si el mitjà, la vaga general, tal com està plantejada, resulta útil. De fet, la primera vaga seriosa de la que es té constància en el nostre país, la de Barcelona de 1902 tenia un format ben diferent. Pretenia paralitzar tota activitat pública i privada de manera indefinida fins que les estructures de poder s’esfondressin. I no fou així per una combinació de repressió, fortalesa de l’estat  i una certa manca de resolució dels protagonistes –al cap i a la fi, esdevenia una vaga de caràcter revolucionari, és a dir, que buscava capgirar la lògica del poder, tot col·locant la base de la piràmide social al cim. En canvi, les darreres convocatòries de vaga general d’un dia han esdevingut una litúrgia, un ritual déjà vu, en el qual es pretén fer una demostració de força, amb escasses repercussions econòmiques i accent catàrquic. El problema és… per què demostrar la força si no estàs disposat a fer-la servir? I encara més, també es detecta en les organitzacions sindicals convocants allò que en diríem, una pulsió «esportiva» en el sentit que el mitjà –la vaga– esdevé alhora l’objectiu, mentre que en canvi la principal fita a aconseguir és, com confessen les forces sindicals majoritàries, «negociar».

Els problemes són diversos, i les acusacions d’obsolescència de la vaga general com a instrument, justificades. El plantejament de l’aturada general com a ritual simbòlic, amb referències a un passat pretesament gloriós recorda vagament als comicis d’un cantó suís que, encara a la dècada dels noranta exigien als votants portar una vaca i una espassa, símbol que en el passat singularitzava els homes lliures, i que feia de les eleccions de Appenzell una atracció turística. I encara hi ha un altre problema. El format de la vaga tipus 14-D (del 1988) podia tenir el sentit en l’època en què els Pactes de la Moncloa eren vigents i la democràcia constitucional, també. Ara no. El maig del 2010 va haver un cop d’estat. Ara vivim immersos en una dictadura financera que, institucionalment recorden els llimbs democràtics de 1976. Ara, el sector empresarial ha trencat les regles del joc. Objectiu… negociar? Negociar què? La nova reforma laboral esdevé una legislació d’excepció que ha utilitzat el Reial Decret Llei, procediment concebut per a estats de guerra (guerra dels mercats financers contra nosaltres). Per tant, els plantejaments de les centrals convocants (negociar) ja no resulten útils ni creïbles.

Una de les qüestions obviades en els darrers anys, en els quals hem passat d’una economia especulativa i corrupta a la catàstrofe de l’economia tangible, és que si hi ha algun sector que ha fracassat estrepitosament ha estat l’empresarial, incapaç d’assegurar l’objectiu constitucional del dret al treball. Si alguna facultat caldria clausurar, haurien de ser les d’economia i empresarials, que han imbuït d’una ideologia (més aviat teologia) irresponsable la praxi quotidiana d’empreses i administració. Que han tingut a les seves mans la riquesa del país i que l’han dilapidada, feta desaparèixer, o més probablement, ocultada a paradisos fiscals o xiringuitos estil SICAVs.  Quin sentit, doncs, té la negociació d’una legislació laboral que sistemàticament ha estat interpretada de manera maliciosa? Si ha fet de l’excepció de la temporalitat, una norma? Si manté un 23% d’economia submergida?

Certament, un cop les regles del joc han estat trencades d’una banda, a la contrària no li queda altre remei que treballar en el nou escenari. Si s’ha abolit la democràcia, si l’empresariat ha fracassat i exigeix una relació prèvia al pacte de l’estat del benestar i planteja una involució democràtica, les forces socials i sindicals han de retornar als vells objectius. I aquests no poden ser altres que plantejar la gestió col·lectiva de les empreses, la nacionalització de la riquesa financera, l’establiment de responsabilitats civils i penals a qui ens ha provocat aquesta catàstrofe, i el replantejament d’unes noves regles del joc amb una reforma fiscal en profunditat que penalitzi les grans fortunes, els patrimonis improductius o l’exhibicionisme impúdic dels beneficiaris d’aquesta nova dictadura, i el qüestionament de la legitimitat del deute. Això, tècnicament se’n pot dir «revolució», tanmateix no resulta altra cosa que la «via islandesa» d’aprofundiment democràtic. Una democràcia que mai no serà viable si s’obvia que llibertat i igualtat resulten condicions indestriables.

És clar. La via islandesa no es fonamenta en l’efímera catarsi d’un dia de guerra de xifres. Sinó en l’ocupació constant de l’espai públic, l’agitació social permanent, el qüestionament quotidià  de l’ordre vigent, i fer entendre als beneficiaris del capitalisme que el camí encetat comporta els seus riscos.