Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Tot just avui es commemora el quarantè aniversari de la matança, a Derry, de catorze manifestants catòlics. Un cúmul de despropòsits i fatalitat desencadenaren la tragèdia, tanmateix la causa profunda fou la profunda divisió d’Irlanda del Nord, una comunitat dividida entre dues trinxeres, un odi profund i heretat, fruit del que no resulta altra cosa que el virus de la desigualtat.
Certament, el conflicte irlandès resulta difícil de comprendre en tota la seva dimensió. És complicat fer-ne una anàlisi històrica mínimament equitativa. Els mitjans, amb la seva recerca pel què i pel com, sovint obvia l’essència del perquè. I fóra fàcil reduir els esdeveniments a un atàvic enfrontament entre catòlics i protestants, a una independència mal resolta. Tanmateix, qualsevol explicació simple resulta sempre errònia.
Fa alguns anys em vaig fer amic de l’Stephan, un infermer catòlic, precisament de Derry. Abans de la cinquena cervesa tenia una bona capacitat de comprensió i distanciament emocional sobre el conflicte. Un distanciament, podríem dir-ne, heroic. D’altra banda, una antiga amiga de la facultat, catòlica de missa setmanal, va passar un semestre acollida meravellosament bé per una família protestant de Londonderry, just a l’altra banda de la trinxera identitària.
Certament, el conflicte irlandès resulta difícil de comprendre en tota la seva dimensió. És complicat fer-ne una anàlisi històrica mínimament equitativa. Els mitjans, amb la seva recerca pel què i pel com, sovint obvia l’essència del perquè. I fóra fàcil reduir els esdeveniments a un atàvic enfrontament entre catòlics i protestants, a una independència mal resolta. Tanmateix, qualsevol explicació simple resulta sempre errònia.
Fa alguns anys em vaig fer amic de l’Stephan, un infermer catòlic, precisament de Derry. Abans de la cinquena cervesa tenia una bona capacitat de comprensió i distanciament emocional sobre el conflicte. Un distanciament, podríem dir-ne, heroic. D’altra banda, una antiga amiga de la facultat, catòlica de missa setmanal, va passar un semestre acollida meravellosament bé per una família protestant de Londonderry, just a l’altra banda de la trinxera identitària.
A partir de les converses amb aquests companys, i més enllà, de la lectura d’alguns historiadors irlandesos, queda evident que l’enfrontament identitari esdevenia la punta de l’iceberg d’una història de discriminació social. El pitjor dels conflictes: la barreja entre identitat i classe social, entre l’explotació capitalista i la identitat nacional.
No es tractava d’una història de bons i dolents, sinó de conflictes entre una comunitat històricament discriminada, i una altra que disfressava de nació el que era la seva por irracional a perdre el seu estatus dominador. I allò aflorà en la pitjor de les tragèdies ara fa quaranta anys. Com a Algèria, com a Rwanda, com a l’Índia, com a Sud-Àfrica, com a l’Iraq contemporani. Uns que manen emparats en la bandera. Altres que resisteixen emparats en la religió.
El 2010, el primer ministre Cameron demanà disculpes després de reconèixer implícitament el mal comès deliberadament. No és fàcil un acte de contricció com aquest. Tanmateix, l’acte de desgreuge, si bé lloable, és del tot insuficient. Més enllà del color de la bandera o de la forma de la creu, allò que no es qüestiona és la profunda immoralitat de l’opressió. I de fet, Irlanda del Nord, com qualsevol altra societat amb un conflicte d’aquestes característiques, no seran capaços de resoldre els greuges fins que tots plegats no siguin descontaminats del terrible i maligne virus de la desigualtat.
No es tractava d’una història de bons i dolents, sinó de conflictes entre una comunitat històricament discriminada, i una altra que disfressava de nació el que era la seva por irracional a perdre el seu estatus dominador. I allò aflorà en la pitjor de les tragèdies ara fa quaranta anys. Com a Algèria, com a Rwanda, com a l’Índia, com a Sud-Àfrica, com a l’Iraq contemporani. Uns que manen emparats en la bandera. Altres que resisteixen emparats en la religió.
El 2010, el primer ministre Cameron demanà disculpes després de reconèixer implícitament el mal comès deliberadament. No és fàcil un acte de contricció com aquest. Tanmateix, l’acte de desgreuge, si bé lloable, és del tot insuficient. Més enllà del color de la bandera o de la forma de la creu, allò que no es qüestiona és la profunda immoralitat de l’opressió. I de fet, Irlanda del Nord, com qualsevol altra societat amb un conflicte d’aquestes característiques, no seran capaços de resoldre els greuges fins que tots plegats no siguin descontaminats del terrible i maligne virus de la desigualtat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El mateix que va passar a la guerra civil. Els que manaven, emparats en la bandera “nacional”, però assistits per milers de moros rifenys, germànics de la Wehrmacht, italians feixistes i uns 600 irlandesos d’extrema dreta (ara un noi andorrà n’està fent una tesi doctoral interesant al respecte) prengueren les armes per evitar perdre l’estatus dominador.
Els que resistiren, emparats en la religió, persones de tots els grups del bàndol antifeixista, especialment els anarquistes. La religió de la Bona Nova de la Revolució Social, barreja de pur cristianisme (valors, cosmovisió) i mil·lenarisme/profetisme il·lustrat.
Això avui és impossible. S’ha destruït l’essència concreta humana.
Costarà molt recuperar la civilització.