Espai de Dissidència

“La democràcia és una tendència, no un fet. La dictadura és un fet, no una tendència”.
Aquesta frase que, malauradament té un gran futur entre els especialistes de pensament polític, s’extreu de la darrera obra publicada per la jove dramaturga Rosa Maria Isart, que porta ja més d’una dècada fent aportacions al teatre del nostre país. Isart és una entusiasta del teatre, una veu innovadora que pateix d’una compulsiva addicció pel teatre de text, pels personatges torbats (més que turmentats), per la reflexió i els espais buits que deixen l’individu en la seva veritable condició de la solitud d’un escenari fosc. Tendències, la seva darrera obra publicada (Onada edicions, Benicarló, 2010), finalista dels premis Recull de Teatre (2009) segueix en aquesta mateixa línia que encomana el lector la torbació de l’única protagonista. Al cap i a la fi, l’obra és un monòleg complex, ple de silencis, matisos i contradiccions, a l’alçada dels lectors i d’un públic que amb prou feines se’n surt en les pertorbacions existencials que ens empenyen vers els esculls.
Definir Tendències pot ser tan difícil com seguir un monòleg complex i exigent, probablement pensat per a l’actriu Rosa Novell, en què es barregen els elements d’aquesta modernitat líquida que ens arrossega vers la intempèrie primigènia, amb diversos elements -l’alienació nacional, l’assetjament identitari, la desesperança individual i col·lectiva- que juguen amb els símbols des de l’austeritat escenogràfica. Una dona comparteix els seus pensaments en veu alta, mentre berena un suís fumejant. Com una metàfora, la xocolata calenta i la nata tèbia es fonen en un monòleg fluïd en què les lamentacions sobre allò que podria haver estat i allò que és esquitxen el públic. Al cap i a la fi, la protagonista no deixa d’ésser un mirall generacional a qui fan sentir culpable per cada petit plaer (ja sabem que la xocolata consola mentre engreixa), i tracta d’assaborir un instant tot evocant un dels petits luxes del qual sovint es fuig; el de la solitud.
El desamor, o potser l’absència de calidesa humana en aquesta era glaciar de les relacions personals, voleia com l’àguila negra de la cantant Bàrbara. La desesperança, la de la protagonista i la del públic, esdevè una ombra dins la foscor d’un escenari minimalista. Els temps líquids, encara que siguin de xocolata, sempre acaben esdevenint indigestos.
Una obra difícil i complexa, que exigeix a la protagonista, i que exigeix al públic. Una obra que cal degustar lentament, i amb melindros. Una obra, malauradament, ben contemporània. Malgrat el poeta Jean-Baptiste Clément, encara que només hi hagi penes d’amor, no assaborirem temps de cireres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!