Espai de Dissidència

Ho confesso. Mai no he portat cap dietari. Sóc massa mandrós i poc sistemàtic. Tanmateix, sóc conscient de la transcendència del moment, i de la necessitat de registrar per escrit algunes de les vivències personals de les darreres setmanes, que poden resultar més que interessants en cas que, finalment, estiguem en condicions de construir un país.

La construcció d’un país, malgrat els vicis de la història oficial a personalitzar en uns quants noms i esdeveniments, és una tasca col·lectiva. I es fonamenta en milers de gestos individuals, petites anècdotes que prenen la seva significació profunda com a una addició de fets d’aparença insignificant, i que actuen com a mecanismes imprescindibles d’un procés profund. Com bona part de la societat catalana, he tractat d’aportar algunes coses, poques i modestes per a algú com jo, no massa procliu al sacrifici o l’exhibicionisme públic. Petites contribucions a un ambient, instants limitats, actes que, sense ser importants, serveixen per omplir piques. Un simple puntet groc a la V, que tanmateix representa la cèl·lula d’una petita i gran revolució.

Juliol

Fa poques setmanes que m’hi he posat. En Ferran Dalmau, editor lleidatà de El Jonc, em va trucar, potser cap a finals de març o abril per demanar-me un llibre sobre el procés. Malgrat que vaig desbordat, m’encanta que em facin aquestes propostes, i més en un moment com aquest. Al cap de pocs dies, li faig arribar un projecte on apareix l’índex, i unes quantes planes (poques) amb el desenvolupament dels continguts. Ingènuament li dic que tindrà una extensió manejable, d’un centenar curt de planes, estil pamflet.

Ara, en canvi, em trobo amb què la cosa creix desproporcionadament. Decideixo saltar-me el capítol que puc preveure més extens, el destinat a analitzar els desencontres Espanya-Catalunya des de la Transició ençà, i em poso a reflexionar sobre els factors que poden explicar el tomb radical experimentat per la societat catalana per ampliar el gruix de l’independentisme. Com em passa quan escric, del plaer passo a l’angoixa. Em poso a la terrassa, rere l’ordinador, a mitja tarda. No fa un estiu precisament calorós, tanmateix em sento una mica ofegat. A la recerca d’idees, encenc la pipa (efectivament, sóc un freaky que fuma Borkum Riff amb flaire de vainilla). Desisteixo de seguir l’esquema ordenat i redacto sincopadament: tres planes en una hora, i m’encallo tres hores en un paràgraf. Surto a córrer a la caiguda del sol, per perseguir les idees. Desisteixo d’escoltar les notícies. Prou saturat estic d’informació. Em poso rock simfònic dels setanta: Boston, un grup pre-heavy amb tres guitarres elèctriques competint entre elles. Continuo sobreexcitat. La cosa acabarà amb més de dues-centes planes.

Divendres, 1 d’agost

Quedo amb Lluís Sales, un dels assessors més brillants de les CUP, a l’únic bar obert de la Plaça de Sant Pere. Em pregunta al voltant de la meva opinió sobre el procés. Molt especialment sobre si el 9-N votarem. En broma, li dic que s’equivoca de personal, que és més pertinent fer-li aquesta pregunta a Sandro Rey, més avesat als pronòstics futurs que no pas un historiador que amb prou feines interpreta el passat. Després, m’atreveixo a vaticinar unes probabilitats del 50%. Dono per fet que l’estat farà servir tota la seva maquinària administrativa per impedir i atemorir. Tot i això, també penso que el president Mas, d’acord amb la seva trajectòria de persona que, malgrat iniciar la seva vida personal amb unes cartes excel·lents (família benestant, estudiant brillant, físicament agraciat, bon administrador, segur de sí mateix) ha hagut de patir molt políticament (va cansar-se de guanyar eleccions sense poder ser president, va ser objecte de crítiques molt dures moltes de les quals injustes, ha estat traït reiteradament pels polítics espanyols, i arriba a la presidència en el pitjor moment possible), es troba en una dimensió transcendent que el fa difícil d’analitzar des de paràmetres convencionals. Expresso la meva convicció que, contràriament a les crítiques que se li fan des de l’esquerra, Mas no pretén continuar la seva carrera política, sinó que la seva lluita és per guanyar-se un lloc per a la posteritat, de manera que (afirmo convençut a mitges) crec que no s’arronsarà. També considero que veig en l’horitzó unes eleccions plebiscitàries i recomano que les esquerres provin de fer la quadratura del cercle: una mena de front ampli amb un programa consensuat (els deu manaments de la Teresa Forcades en poden ser la base), i pactin, des de la respectiva sobirania, una fórmula imaginativa de fer una candidatura representativa. “Això podria representar entre una tercera i una quarta part dels vots, i ser decisius en la conformació de la República Catalana”, afirmo. Per la seva banda, ell, molt més informat que jo, em confirma el que ja intueixo: en el món de les idees, això és possible, en el món real, caldria un miracle.

Dimarts, 19 d’agost

Passo uns dies de vacances en família. Hem viatjat en cotxe fins a la regió dels castells del Loira. Ens allotgem en un apartament rural que porta un matrimoni jubilat i molt amable del nord d’Anglaterra, que cada vespre ens fan compartir una mica de vi rosat i conversa. Vint-i-sis anys enrere vaig passar un mes en un poble proper, en un camp de treball voluntari, de manera que el quart de segle em permet percebre els canvis i les continuïtats en una regió de gran bellesa.

“Tres castells, màxim!”, m’adverteix la meva filla anticipant un hipotètic empatx de pedres. En el primer, la guia ens pregunta la nacionalitat. Instintivament responc “catalan”. La miro. Ni s’immuta, i em passa un prospecte en castellà. Vint-i-sis anys enrere, hagués estat impensable. No he anat mai de militant per la vida, i no m’ha agradat mai això d’haver de donar explicacions, de manera que sempre deixava escapar alguna cosa de l’estil “de Barcelone”, “c’est compliqué”, o altres d’equivalents. Tanmateix, en la resta dels dos castells autoritzats (Amboise i Chambord) i en el museu de Le Mans, no sóc jo qui assumeix que la nostra revolució va començar al nostre inconscient. A les cues, davant meu, sento la mateixa resposta a la pregunta “nationalité?”. Imagino que els guies ja estan avesats. Ja saben situar-nos al món. Ja saben que aquells senyors i senyores estranys del sud, ens hem independitzat mentalment. Malgrat que la majoria no entengui res, ja saben qui som i on és “la Catalogne”.

El mateix en la conversa formal amb els jubilats d’un poble proper a Sheffield, i que com un milió de britànics s’han exiliat al continent per fugir d’un temps horrorós i l’herència de Margaret Tatcher. Com tot bon britànic de classe mitjana, excel·leixen en dues virtuts: una formalitat i amabilitat diplomàtica, i en l’estranyesa, en la incomprensió ontològica que Espanya no deixi votar als catalans.

Al vespre, no puc desconnectar. Obro l’ordinador i em miro les notícies. Una estranya treva estival, una concentració de forces de la tempesta que s’acosta per la tardor. I alguns correus dels pobres editors que, també amb ganes de desconnexió, es troben amb un manuscrit més llarg del que es pensaven. També m’arriba la confirmació que en David Fernández (amb qui temps ençà havia col·laborat al Setmanari La Directa), accepta prologar-me el llibre. A hores d’ara, el pobre està tan ocupat que sento haver-lo posat en un compromís. Sospito que fa setmanes que no dorm.

Dijous, 11 de setembre

Com cada Diada, anem a dinar a casa de la sogra, al barri obrer de Les Planes, a Sant Joan Despí. És el seu aniversari. Un dinar tranquil sense televisió ni notícies. Després, agafem, a Cornellà, el tramvia per anar al lloc on, teòricament, a finals d’agost, ens vam inscriure a la V (el núm. 2, al final de la Diagonal). Portem samarretes grogues. La parada va plena. Al tram no s’hi quep, i perdem el primer per manca d’espai. Al meu voltant, la majoria dels participants a la V són castellanoparlants, i alguns, amb tatuatges, serien benvinguts a “Hombres, mujeres y viceversa”. Percebo la sensació que molts participen en aquest acte com a fruit d’una il·lusió col·lectiva. Reflexiono molt. Penso: “la il·lusió és una arma de construcció massiva”. Arribem molt justos. Potser cinc minuts abans, mentre el meu exveí Màrius Serra explica coses amb un micro a la mà. Fa molta calor i entrem en un Starbucks per comprar una beguda on ens claven quatre euros. Un cop a fora, no hi ha precisament gent arrenglerada, sinó barrejats en una estranya sensació d’eufòria continguda, l’excitació de participar en un esdeveniment històric. Una sensació que encara percebo mentre torno a Girona per la Ronda de Dalt. Gent a dins dels cotxes amb la samarreta groga i vermella i somrient. Secretament, també me n’alegro de no haver-me posat en fila. Això de les “performances” em sona massa a Yoko Ono. Què voleu que us digui…

Setembre (genèric)

Per correu electrònic, m’envien dos manifestos. Esquerres pel Sí-Sí, (el 14) en què s’exigeix desobediència en cas de l’anunciat vet constitucional a la consulta, i “Poetes catalans per la independència” (el 18). En el primer, que m’envia un col·lega historiador Albert Botran, tinc l’honor de figurar en la fila zero. En el segon, ve avalat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Finalment, el 30, el meu bon amic Francesc Foguet m’envia el tercer “Manifest ciutadà per la legalitat i la sobirania catalana”, que reenvio als meus contactes i que s’omple ràpidament. Rècord absolut de manifestos, i voluntat inequívoca de ruptura. En Foguet, l’Enric Pujol (amb qui vaig dinar el juliol a casa) i jo mateix figurem com a impulsors, encara que és el de Linyola qui és el veritable prota.

Diumenge, 28 de setembre

Fa una tarda plujosa. A les sis, la gent del Procés Constituent de Girona, em demana que faci un petit discurs en la concentració que des de principis de mes, es fa cada diumenge, a la mateixa hora, a la Plaça Independència. Hi ha una quarantena de persones que ens aixopluguem als porxos. Em poso el barret d’historiador, i els recordo processos de ruptura recents. Explico com d’indestructible semblava el mur de Berlín i l’Europa de la Guerra Freda. Com ningú no imaginava que una cosa tan monumentalment pètria podia enfonsar-se en tan poc de temps. Com la guerra psicològica que practicaven els dirigents orientals es va dissoldre en poques setmanes, dies, hores. Com l’expressió desencaixada de Rajoy amb els seus “nos”, recordava el rostre d’incredulitat de Honecker, quan afirmava que mai no cauria el mur. També explico l’altra part, la negativa. El perill que les esquerres, massa avesades al sectarisme, la sensació de superioritat moral, i una ambivalència nacional poc intel·ligent podrien implicar l’automarginació en el procés de construcció del nou estat. Que l’ANC i els sectors més conservadors eren més i estaven més ben organitzats, a banda de resultar molt més disciplinats. Que no podríem badar, perquè el principal risc (que no em canso mai de repetir) és que la independència es construeixi en contra nostra.

Dissabte, 4 d’octubre

Com a coordinador territorial de la sectorial de Treballadors per la Independència de l’ANC, celebrem la primera assemblea a Barcelona, en un local de Via Laietana. Entre nosaltres hi ha alguns històrics de l’antiga assemblea, com en Jaume Soler, mític alcalde d’Arbúcies. També hi és l’alcalde de Taganament que abandona la reunió perquè ha de ser a la trobada d’alcaldes amb el president de la Generalitat.

Debatem al voltant de les mancances d’una sectorial no massa ben vista pel pinyol dur d’una ANC que desconfia dels sindicats. I no m’estranya, tenint en compte les ambigüitats que, fins al moment, han demostrat les nostres organitzacions. Tanmateix, l’ambient, malgrat les dificultats, és optimista. Algú diu: “és veritat el que ens acusen que els catalans estem patint un trastorn mental transitori que ens ha convertit en independentistes. Això és el que ha passat sempre en tot procés revolucionari. La gent perd la realitat de vista, i es deixa guiar per la il·lusió. Perquè la il·lusió és una arma de construcció massiva”.

Surto al carrer. Malgrat som en plena tardor, fa un sol de primavera. Camino fins al campus de la Pompeu Fabra, on uns estudiants de comunicació em volen fer una entrevista sobre la història de l’anarquisme. Miro al meu voltant. Turistes en bicicleta, noies amb vestits de flors, parelles que seuen a l’herba de la Ciutadella, nens que persegueixen una pilota. Fa calor. Prenc un gelat de vainilla. Penso que, potser, és com si entre tots haguéssim despertat d’un coma induït, d’una son profunda dels segles…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!