Que no s'apague la llum

Imagine que molts de vosaltres, així com jo, ja des de menuts, us heu mostrat neguitosos i reticents a tots els canvis que porta amb si l’inici de la tardor. És, d’entre les quatre estacions de l’any, aquella tacada amb més connotacions negatives. És com si, després d’una treva (òbviament, el parèntesi estival), tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que aleshores se’ns representa en forma de material escolar, mànigues llargues i paraigües.

 
Adés s’ha projectat en mi una melangia semblant a la dels dies que precedien a la “tornada al cole” que m’ha mogut a rememorar aquelles molestes sensacions d’inquietud, potser resultat d’ésser al bell mig de les jornades més grises i fredes del mes de setembre… o potser, perquè, al cap i a la fi, encara continue sent un tant antipàtica davant els habituals començaments tardorals…

El passat juliol deixava enrere Itàlia i moltes més coses. D’entre elles, la vida universitària. I ara què? D’on vinc i cap on vaig? Dubtes, dubtes i més dubtes que em vaig veure obligada a transformar en petites decisions i perfils de projectes força llunyans a la seua concreció.

Aplegats a aquest punt, l’enderiament a no trencar radicalment el quefer estudiantil s’enfronta amb l’afany (i la necessitat!) de començar a atényer un cert grau d’independència econòmica, únicament assolible per la via del jornaler. Descobreixo, però, que no són per força incompatibles i, tot i que és obvi que no resultarà gaire fàcil fer front a ambdós responsabilitats, penso en l’Ovidi quan recitava allò de “bon vent i barca nova!”.

I així és com comença a prendre forma el que serà una nova etapa vital, inserida en un òptim teló de fons: Barcelona! Dit així, bé sembla un esdeveniment digne de rebre amb salts de goig que, qui sap perquè, no he sabut interpretar com a tal. Neda endins de mi alguna cosa que obstaculitza la plètora d’alegria i m’empetiteix davant la notícia. No sabria pas com explicar-ho. Tal vegada és la grandesa de la ciutat comtal, potser l’obligació d’haver de respondre davant un nivell acadèmic considerable (no em veig amb esma d’utilitzar l’adjectiu “professional”), la pressió inexorable d’haver d’incorporar-me al món laboral, la nova casa, els nous companys… o senzillament la por que em genera aquesta desconeguda fase que, tot i que sempre m’agrada donar noms i cognoms als conceptes, continua sent òrfena.

 
En suma, tot depèn de l’efímera decisió que efectuem en un determinat instant: perquè açò sí i allò altre no? I una vegada decidits, sols resta mirar endavant…