Que no s'apague la llum

Hi ha dies que suren pel meu cos sensacions força generoses que surten del no res. Quan açò es dóna tracte per tots els mitjans d’aprofitar-me’n i deixar acte de constància d’aquest momentani estat de complaença. Avui és un botó de mostra i he decidit, lluny d’enfrontar-me amb el món exterior, concedir-me una treva amb mi mateixa. Més quan sé que hi tinc el temps de la meva part…

Bé sabem que la vida a Bologna durant el temps que he tingut a Neus amb mi (llevat del breu parèntesi d’estudi) ha estat bastant agitada. Vertaderament, tant la ment com el cos em demanaven a crits una alternança d’hàbits, doncs tots dos es trobaven en un estat d’esgotament desfermat.

 Per tant, decidisc regalar-me un dia ric en rutines relaxants i fortament tranquil·litzadores: passeig aquàtic a la piscina, tasques domèstiques a un ritme més que considerat, concentració il·limitada en la música que més m’agrada, assaboriment absolut de literatura en italià… I com de gratificador esdevé tot plegat quan inverteixes un cent per cent en dedicació! Hi resta una satisfacció que no aconseguisc descriure amb paraules! Tal vegada perquè en dies com aquest, el que sovint em sembla magne es redueix a minuciós i cap paraula em sembla suficientment propera a allò real…

D’entre altres tasques, aquella que em disminueix sobremanera tota tensió física i psíquica és l’escriptura. Hi ha dies que em plante al davant de l’ordinador i no aconseguisc treure cap peça mínimament satisfactòria. Altres, en canvi, observe com naixen línies i més línies i com, sense cap pretensió inicial d’obtenir cap sentit lògic, surt un discurs quasi rodó. I escric i escric… I me n’adone de l’insospitada capacitat de relacionar confusos conceptes ( em colpeja sempre a la ment l’idea vaticinada per Los Rodríguez a la mítica La puerta de al lado: “ideas circulares, palabras que no paran de girar en mi interior”) que en altres moments hauria deixat per inconnexos.