Que no s'apague la llum

Enguany ha estat el primer any que el tretze de març no m’he llevat envaïda d’entusiasme. Atès que aquest estat d’agitació desmesurada ha estat l’essència d’aquest particular dia al llarg dels darrers vint i dos anys, quin ha estat el motiu de l’excepció? Tal vegada és que ací és tal el meu empenyiment a viure tot allò que se’m presenta al davant amb un màxim d’intensitat que el fet de complir un any més ha estat exempt del toc insòlit del que ha gaudit fins avui al meu àlbum vital.

Aplegats a aquest punt, em ve a la ment una frase que un amic va dir-me ací a Itàlia, i és que al cap i a la fi “sono le persone che fanno i posti”. Quanta raó! En veritat han estat certes persones les que han dotat d’especial bellesa aquest esdeveniment. Dues amistats més que pròximes (Neus i Fanita) han fet acte de presència al festeig que va tenir lloc a casa meva i també Fabio (excompany de pis i amic d’ençà que vam viure junts a València) s’ha desplaçat a terres romagnoles per tal d’estar al meu costat en aquesta data tan senyalada. En efecte, han estat ells, junt a la meva nova gent, els que han fet significatiu aquest acte de constatació del pas del temps.

Com he apuntat, els meus companys i jo vam organitzar una festa d’aniversari “a porte aperte” a casa, és a dir, tothom podia assistir sense cap tipus de restricció. Així és com vam albergar una cinquantena de persones que van poder gaudir de l’espectacle que va oferir-nos el grup musical amateur d’uns amics (conegut sota el nom de Le arance di Bandini), doncs van tenir el detall de delitar-nos amb un concert acústic a domicili.

Aquest fou el regal més atípic de la nit, tot i que van haver altres de natura misteriosa. Molts presents de mans de la gent “de la família”. Per tal de citar exemples, indumentària negra per a la col·lecció (com hi veieu a la imatge). Veges tu quina idea allò de negra!jeje. D’entre altres atipicitats, em van regalar un home amb cartell inclòs que declarava “sono il tuo regalo” i també alguna que altra proposició indecent que encara advoca per un possible acompliment. En veritat, un munt d’excentricitats que van provocar-me, d’entre tantes sensacions, moltíssima il·lusió!

Com era d’esperar, l’encontre va finalitzar quan un dels veïns va donar veu d’alarma, tot dient que l’endemà era dia laborable i un munt d’explicacions més que justificables. Així que vam tancar la paradeta i vam tractar de traslladar-nos a algun local. Però el fet d’intentar harmonitzar un ramat de persones comporta certes complicacions, com ara el risc de dispersió, la qual vam assolir en un tres i no res. Fanita i Neus van desaparèixer sota la custòdia d’Andrea Imola (fiable al cent per cent) i van topar-se amb un quebequés (natural de Quebec) que ja va passar prou calvari suportant un discurs codificat en diverses llengües. I és que Neus, eufòrica en conèixer gent natal d’on va estar visquent durant quatre mesos, va tractar de posar en pràctica l’escàs francès après. I a la temptativa hi ha que sumar l’estat d’embriaguesa i el munt de llengua autòctona que ha hagut de parlar aquests dies. Així que, en un acte de germanor, proclamava en un italià tacat d’accent francès: “Quebequà!!! Tu seG mio fGatello!”. Què puc dir al respecte? Segons testimonis, la cara del receptor del missatge era d’allò més suggeridora…

L’endemà, submergides en un mar de ressaca, Fabio-despertador ens fa obrir els ulls amb un gran “bon dia!”: “arrivo alle 9.00 in stazione!”. Amb cap èmfasi, Neus-cordepedra (tot i que és ben sabut que és tot cuirassa) m’acompanya a recollir-lo. L’excompany de pis aplega en un estat d’agitació que contrasta amb el nostre abatiment. Es mostra disposat a recórrer la ciutat de dalt a baix, visites museístiques incloses (hi ha que apuntar que és un fanàtic de l’art), així que l’aprovisionem de mapa i el convidem a fer el recorregut tot sol. Ens sap greu però… haver dormit tan poc i tenir el llit a pocs metres esdevé força temptador!

Surt una jornada esplèndida i aprofitem per menjar-nos unes pizzes al parco della Montagnola i per tombar-nos al sol una estona. Com n’és de reconfortant! Ipso facto, faig de guia al nouvingut, però la ruta turística es veu alterada per la febra que comença a afectar-lo. Una vertadera llàstima! Quan haja de contar què és el que a fet a Bologna, només podrà explicar com de blanques són les parets de la meua habitació!

L’estampeta del dia és d’allò més captivadora. Tot ésser vivent es troba baix els efectes col·laterals de la nit anterior. Com que sempre hi ha qui hi fa front amb més esma, aquest cop les valentes vam ser Sophie, Neus i jo. Un dissabte és un dissabte… i no hi ha que desafiar la llei! Tot i que inicialment érem un grup reduït, Neus va encarregar-se de conformar una peculiar colla, doncs va arreplegar gent de tota raça i condició (de fet, retorna a Colònia amb una agenda telefònica nodrida de números italians). Novament una fi digna de lloança! Amb poca integritat física i cap integritat psíquica vam aconseguir fer el camí de tornada a casa. Hi ha alguna cosa més entranyable que tenir present l’afany de superació siga quina siga la circumstància?

El colofó final no deixa de tenir la seva gràcia. Diumenge, sota els efectes demolidors de dues inoblidables nits, vaig haver d’enfrontar-me a l’indefugible deure pendent: repassar allò que fou l’esforç de tota la setmana (és a dir, la matèria d’examen de l’endemà). Tota una gesta, no cal dir! Tot i això, també a nivell acadèmic vaig rebre un atípic regal: superar amb escreix la primera missió avaluable del curs!