Que no s'apague la llum

Aquesta vegada són dos raons de pes les que m’han portat a editar una nova entrada del bloc. En primer lloc, la visita de la família al complet que ha aprofitat per venir a trobar-me aquests dies de Pasqua i, en segon lloc, el fet de passar un parell de dies a una de les regions més meravelloses que s’hi troben a la península itàlica: la Toscana.

Allò idoni hagués estat viatjar amb cotxe, però donada la impossibilitat, vam explotar al màxim les possibilitats ofertades per les circumstàncies i vam gaudir d’allò més de l’espectacle paisagístic de la zona a través dels finestrals del tren. Amb aquest teló de fons iniciàvem l’excursió a Florència, conscients del repte que suposava visitar aquesta concreta ciutat en aquestes dates concretes. Indefectiblement, vam topar amb unes cues inacabables que esdevingueren un obstacle grandíssim a l’hora de visitar els principals museus (com la galeria de l’Acadèmia o els Musei degli Uffici), així que vam empassar-nos les ganes de veure en viu i en directe el David de Miquel Àngel i els quadres de major renom de Botticeli. Què hi farem!

En compensació, vam decantar-nos per propostes menys seductores però igualment pleneres. Guiats per un fervent interès del meu pare, vam acudir a una mostra d’artefactes que van veure la llum a mans d’artesans florentins gràcies als codis de Leonardo da Vinci. Més enllà d’exposicions i amb el rerefons d’un immillorable temps que dotava d’un plus d’encant al viatge, vam recórrer els més bells racons de la ciutat: la Piazza della Signoria (centre cívic de la vida florentina que compta amb la rèplica del David), el magnífic Ponte Vecchio (com s’observa a la imatge) amb l’aurèola d’antiguitat que l’envolta i l’impressionant Piazza del Duomo amb els tres monumentals edificis que composen un espectacle visual de marbre (el Duomo, el baptisteri i el campanar de Giotto). L’últim delit fou visitar el Palazzo Pitti i els circumdants jardins de Boboli on natura i arquitectura es fonen en una única expressió artística i on es gaudeix d’unes suggeridores vistes panoràmiques de la ciutat. Tot i que tracte de sintetitzar al màxim allò viscut, puc assegurar que cap adjectiu conté la força que hi requereix l’espectacularitat fiorentina. Senzillament, digna de veure.

Després d’aquesta plaent excursió, retornem a Pisa abatuts. Sopem i el meu pare proposa anar a visitar la torre inclinada. Ningú percep tal insinuació amb gaire entusiasme, tot i això decidim complaure’l i fem una passejada per tolerar millor la digestió. I així és com ens dirigim a la Piazza dei Miracoli (on es troben els tres tresors de la ciutat: el Duomo, el baptisteri i la coneguda torre). La solitud regna a Pisa i es fon amb el nostre cansament, malgrat tot, el trajecte paga la pena. L’endemà al matí, ja reposats, tornem a visitar la zona per no perdre’ns cap detall a la llum del dia. Per entretenir-nos fins al migdia, recorreguem la ciutat circumdant el riu Arnus i observem que també hi ha coses que, tot i que s’escapen del reclam turístic, gaudeixen d’un cert encant (il Ponte di Mezzo, l’esglèsia de San Francesco, la Piazza dei Cavalieri, etc…). Havent dinat, agafem de nou el tren cap a Bologna. Llar, dolça llar! Res com la comoditat de casa després de dos dies esgotadors…

Com llegiu, d’entre les experiències de tarannà ben divers que m’ofereix l’Itàlia, també hi ha lloc per al gust de conèixer els seus racons més sorprenents. La visita dels meus n’és només la tapadura. A més de gaudir de l’experiència visual, aquesta situació em permet altres gojos com ara compartir temps i espai amb la família i conèixer la gastronomia italiana sense cap tipus de limitació econòmica (que sovint n’és un gran obstacle!)