Que no s'apague la llum

Tots aquells que han vingut a visitar-me fins al moment, han tingut una peremptòria fixació en visitar Venècia. Certament és una ciutat atípica, força seductora. Tot i això, segons el meu punt de vista, resta a l’ombra d’altres ciutats de la geografia italiana. Coneixedora d’aquesta especial ànsia, vaig visitar per tercera vegada la capital de la regió del Vèneto per tal de satisfer els meus.

Tot i que el temps no ens va regalar la seua millor cara, vam passejar per la Piazza San Marco, on trobem la basílica homònima (un tant curiosa, estèticament parlant), el Palau Ducal i el campanar. Una vegada recorregut el centre històric, vam fer una travessia en vaporetto i vam travessar el canal que ens va portar a l’illa de la Giudecca. Per tal d’apaivagar l’apetit, vam anar a parar a una trattoria familiar on ens van fer una autèntica demostració de cuina italiana. Mamma mia!! Quina exquisitat! I ja més relaxats, vam desfer el camí escodrinyant minuciosament les ofertes de les paradetes exposades al públic pels carrers principals de la ciutat.

Dissabte, torn de Bologna per tal de desconnectar una mica de línies ferroviàries, horaris, corregudes a contratemps i marxa d’amunt i avall en general. En efecte, vam llevar-nos quan la son va quedar del tot satisfeta i vam fer una colazione com Déu mana abans d’encetar la jornada turística. Lluny del recent adquirit rol de regina dels mapes, doncs els dies previs vaig haver de potenciar al màxim la meua capacitat de desxifrar codis intel·ligibles (Venècia és una bogeria!), els meus peus recorregueren quasi per inèrcia el centre de la ciutat. El circuit, sense cap dubte, el tinc ja ben conegut!

He de reconèixer aplegats a aquest punt que, en aquest context, he acabat d’entendre el significat de la paraula paciència. Creixem, abandonem la llar per motius diversos (els estudis han estat el meu motiu!) i ens acomodem fàcilment a un estil de vida quasi anàrquic. Per aquesta raó, ens atabalem sobremanera quan hem de “fer-nos càrrec” de la família al complet, més tenint en compte que t’impliques al màxim per tal que tot surta segons els teus pronòstics. L’esforç psíquic i físic és realment enorme! Així doncs, dissabte nit vaig desistir, vaig decidir concedir-me un canvi d’aires  momentani i vaig sortir en busca d’amistats i cervesetes, que sempre esdevé una combinació força desestressant.

Diumenge al matí, com un clau, a punt per una nova aventura! El destí escollit fou Rimini i ens va moure el fet d’unir el meu pare amb una terra on hi té cultivats certs records laborals. Ens trobàrem amb una ciutat tranquil·la i poc concorreguda tenint en compte l’època en que ens trobem (és ben coneguda pel seu mar i la seua activitat turística estival). Com que en un breu espai de temps vam passejar pel centre històric, vam optar per desplaçar-nos a la República de San Marino gràcies a la connexió directa que hi ha des de terra riminesa via autobús. No obstant, l’oratge aquest dia ens la va jugar ben jugada i ens va brindar una espectacular nevada (podeu comprovar-ho a la imatge), tant és així que en sortir del bus vam haver d’arrecerar-nos sota cobert atenent la impossibilitat d’anar enlloc. Bitllet d’anada i tornada malbaratat i retorn a casa mullats de dalt a baix! Una vertadera llàstima!

Com he apuntat anteriorment, tot i que m’ha provocat una profunda satisfacció compartir cinc dies amb la família, s’han donat moments en els quals la meua serenitat ha sofert grans alts i baixos. Potser pel desig de tenir tot sota control, qui sap? Avui ha estat l’acomiadament. A penes fa una hora (escric al quadern el que després abocaré a l’ordinador) he vençut l’última batalla i ara sent una mica de nostàlgia en pensar que fins juliol no els hi veuré de nou. Francament, estic contenta. Sóc conscient que també tots tres (pares i germà) s’han esforçat moltíssim en fer-me la vida més còmoda i fàcil al llarg del temps d’estança. El secret hi resideix, aleshores, en trobar d’equilibrar la balança d’ambdues parts. En aquest cas, pense, el resultat ha estat excel·lent!