Que no s'apague la llum

Avui, posar-me a escriure aquesta entrada és més un deure que un plaer. Senyals forasters han estat colpint-me al llarg del dia i m’hi han empès. Al metro llegia un article de Sebastià Alzamora on afirmava que ‘la llibertat, sigui de la mena que sigui, es fonamenta sempre en la responsabilitat’. Una hora després, i mentre ja em rumiava el fer una nova aportació al meu espai, veig que algú s’ha anticipat i ha sabut abocar a un text les impressions sobre  temes que últimament m’han estat íntims companys de viatge. És hora, llavors, de dir-hi la meua! 

No voldria que aquest escrit adoptés un to de queixa, tot i que cal precisar que el seu motor han estat una sèrie de daltabaixos que, sense cap permís, han esdevingut quotidianitat. I així tinc ben present allò que deia el poeta al voltant d’una generació ‘hereva d’un temps de dubtes i renúncies’.

Dubtes, molts! I renúncies… infinites! Ben cert que estem condemnats a ser lliures, condemnats a encaminar aquesta llibertat angoixosa cap al destí que creiem més convenient. I ens posem a jugar amb variables, perquè allò et convé d’una manera, i allò altre pot ser positiu d’una altra, i encara allò que no contemplaves, és el més adequat per això i allò… I de cop ens trobem amb mil opcions a atendre i amb la insuficiència de vint i quatre hores diàries. Llavors notem  que perdem oxigen i ens ofega el dilema aquell de ‘treballar per viure’ o més bé ‘viure per treballar’? Quin martiri!

Necessitat de refugi. Indestriablement, la ment viatja enrere i ens porta als feliços anys universitaris, ‘tan pròdigs en experimentacions’ (com bé va definir un/a lector/a d’aquest bloc en un dels seus comentaris), allà on les renúncies no existien, els dubtes eren més innocents i  el futur semblava somriure d’una manera tan irreal com plenera.

Aterratge. De nou al món real, aquell futur d’ençà ja és present i se’ns planta al davant mostrant la seva cara més ingrata. Però com deia ratlles enrere, no pretenc queixar-me, perquè, certament, no en tinc de raons per fer-ho. Pretenc només constatar el xivarri emocional dels primers intents d’encertar el que creus que és el teu lloc. I si parle en termes iniciàtics és per tal de situar-m’hi en la inexperiència, en les primeres descobertes, en les capacitats poc assumides i en un llarg i poc conegut etcètera. Tot plegat fa que cada pas siga una avaluació. Que cada moment siga presses. Que cada moment siga ànsia.

Així tenim l’ordre de les coses, i si l’entenem com un nou episodi d’aquella sèrie de dubtes heretats que ens assalten ara sí i ara també (i que en el fons sabem que tard o d’hora resoldrem) se m’ocorre sentir les menudes angoixes com aquell regust amarg que té la cervesa, que refresca tant i fa tant bé…