Que no s'apague la llum

En record de Teresa Fuster

El cor va començar a bategar-li de forma accelerada. D’improvís va notar com una punxada asfixiant naixia a l’interior del seu l’estómac i guanyava intensitat fins desembocar en un plor nerviós i ofegat, enèrgic però gens escandalós. Va córrer cap a l’estable i va abraçar la Càndida. Era la seva predilecta d’entre totes les vaques de la vaqueria, i sovint lamentava que fos la que menys llet proporcionava, doncs era la menys queixosa i amb qui gaudia millor de les llargues hores de feina. Va estrènyer-la impetuosament mentre el seu cos encara suportava les convulsions de la plorada. A pleret va anar asserenant-se i, davant la mirada indiferent de l’animal, va començar a seguir el traç del mapa de taques del seu cos. A continuació va passar a comptar-les. Una, dues, tres… i així fins a vint i sis. S’ho sabia de memòria. 

Acabat el recompte, va escoltar els tres cops a la porta metàl·lica que comunicaven la intenció del Ramon de reunir-se amb ella. Amb aquell noi compartia la complicitat fraternal d’aquells que són orfes de pare fugit a fer guerra i d’aquells que han hagut de deixar l’escola per culpa del volum de la panxa materna. Així, tots dos plegats, intercanviaven secrets al carrer en lloc del pati escolar. S’hi veien gairebé a diari, i sempre tractaven de fer coincidir el temps de lleure per poder crear móns de boletes, samboris i tres en ratlla.

Llavors, la Teresa va recordar que les restes de llet no venuda la tarda anterior al poble veí l’esperaven a la cuina desitjoses de convertir-se en segones oportunitats amb forma de formatge. És més, si no les atenia aviat, prompte la mare la renyaria fent al·lusió a tots els quefers que calia tenir en compte ‘ara que les coses han canviat’. Així, encara amb una llàgrima regalimant-li per la templa, va parlar al seu col·lega des de l’altre costat de la porta.

       – Què hi ha, Ramon?

       – Teresa, obri’m! Hi ha una gent d’Algemesí que ha vingut a vendre arròs! Els menuts estan jugant a ‘pardalet en rama’ i la mare m’ha donat permís per jugar una estona amb ells! Són tan poc espavilats! He aconseguit enfilar-me tan alt als pins en cada partida que no han estat capaços de trobar-me ni tan sols en una!–exclamava extasiat- Véns? Què dius, véns? 

La Teresa va acostar el rostre a l’aspra portada per tal de sentir-se més pròxima al seu amic. El metall bullia en estar exposat al sol d’un migdia d’estiu i unit a una forta cremor a la galta, la noia va sentir de nou el dolor agut al ventre que havia patit pocs minuts abans. El cos va tornar a agitar-se i aquesta vegada va deixar anar un bram no contingut.

       -No, vés-te’n! No puc venir! I tot per culpa d’aquella panxa grossa!