Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Una nova primavera

Hui fa un mes, el cardenal Bergoglio era elegit nou bisbe de Roma. I en un mes, el papa Francesc ha donat un nou aire a l’Església. Només aparèixer al balcó del Vaticà, hui fa un mes, vam percebre una nova manera de ser i de fer del bisbe de Roma: “Ara comencem un camí, el bisbe i el seu poble, de fraternitat, d’amor, de confiança entre nosaltres”.

La nostra Església té necessitat d’un canvi, d’una renovació, que no siga només un rentat de cara! Per això el papa ens convidava a no deixar-nos vèncer pel desànim, ni a ser “mai hòmens o dones tristos”.

Amb l’elecció del papa Bergoglio, la primavera en l’Església es va iniciar el 13 de març, sense esperar a que arribara el dia 21, ja que amb el seu somriure, les seues paraules i els seus gestos, ens ha portat il·lusió i esperança. El papa Francesc ha creat un clima de simpatia, fins i tot en persones no creients, semblant al que va produir el papa Joan XXIII.

Rentar els peus a uns jóvens de la presó el Dijous Sant, el seu pectoral de sempre, les seues sabates negres en compte dels mocassins rojos, abraçar els disminuïts o viure a la casa Santa Marta, són gestos que parlen  més que una encíclica! Perquè aquests gestos són els que la gent del carrer (que no s’entreté amb encícliques) veu i valora.

Si Déu es va rebel·lar en Jesús com el Déu dels pobres i de les víctimes d’aquest món, la nostra Església ha de fer visible aquest Déu. I si no ho fa així, no serà mai fidel a Crist!

Per això cal que la nostra Església siga acollidora, sensible a les situacions de dolor i d’injustícia i oberta a totes les sensibilitats eclesials. Cal que la nostra Església entenga, com deia el teòleg Hans U. Von Balthasar, que l’autoritat ha de ser “una potestat espiritual que ha d’exercitar-se en la humilitat a favor dels altres”. Per això cal ja una descentralització de l’Església, des de la comunió, respectant i valorant la diversitat, no anul·lant-la! Cal iniciar un camí de trobament amb les altres Esglésies cristianes i amb les altres religions, amb un diàleg sincer i humil. Cal un respecte a les reflexions dels teòlegs i al paper de la dona, per assumir així els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes del nostre món.

Com deia el bisbe Sebastià Taltavull, “una Església que no és per al poble, no és del poble. Són els fets els qui la fan creïble, com a comunitat creient”, com ho està fent el papa Francesc.

El 13 de març va començar una nova etapa en l’Església, amb el nou bisbe de Roma, un home audaç i lliure. I amb un mes, el papa Francesc ha iniciat una nova primavera, que ha de fer possible construir una Església més acollidora i més senzilla, lloc de confiança, que no depenga dels poders d’aquest món i que sostinga els més dèbils i els més cansats de la nostra societat. Una Església fidel al Vaticà II, pobra entre els pobres i que per damunt de tot no es deixe “robar l’esperança”, que és allò que fa possible construir el Regne!