El terme estigué habitat en temps pretèrits, i s’hi han trobat en algunes excavacions ceràmica dels temps de la Roma Imperial. Fou alqueria musulmana, que amb l’arribada del rei Jaume I, passà a dependre del castell de Benemegís, el marquesat del qual fou concedit el 1762 a Maria Anna de Tàrrega i Sanç de la Llosa, i posteriorment als Peres i als Iturralde. El 1609 tenia 30 cases de moriscos, i amb la seua expulsió, quedà deshabitat. El 1611 rebé carta de repoblament; però el 1646 tenia solament 10 cases habitades; el 1794 amb prou feines arribava als dos centenars d’habitants. A començament del segle XX sobrepassava ja el mig miler d’habitants. La seua evolució històrica està mancada d’interés, i està lligada als esdeveniments propis de la comarca de la Ribera.
En l’eclesiàstic en un principi va pertànyer a Castelló de la Ribera, igual que Benemegís, que en desmembrar-se aquest darrer, en erigir-se en parròquia, se li va donar com a annex Senyera. En temps de l’Arquebisbe Sant Joan de Ribera cada un dels pobles tenia 27 cases habitades, en total 52, i ambdues esglésies estaven dedicades a Santa Anna. En rebre Senyera, l’11 de juny de 1611, la carta de repoblament s’erigí en parròquia. L’annex de Benemegís passà a ser annex de Senyera. Aleshores ostentava el senyoriu d’ambdós indrets, Francesc Sanç de la Llosa i posteriorment el marqués de Benemegís, aquest poble quedà prompte deshabitat. El 1733 l’escultor Vergara construí per a l’església parroquial d’aquest lloc una emotiva imatge de la titular i un any després un devot Crist Crucificat. Celebra festes en octubre a la titular i al Crist de la Bona Mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!