Recorde així la faula. Un viatger es queda sense aigua en el desert.
Quan ja havia perdut tota esperança, se li acosta un beduí oferint-li
aigua fresca amb una condició: que accepte ser el seu esclau. El
viatger es nega i el beduí s´allunya fins desaparèixer en l´horitzó. Ni
el viatger ha pogut apagar la set ni el beduí ha pogut esclavitzar-lo.
El viatger va elegir la dignitat quan el beduí creia que cediria al
xantatge. La moraleja, però, no la busquen en «desiertos lejanos», que
diria l´Aznar. Es troba ací, entre nosaltres; en la increïble història
del circuit urbà de fórmula 1 que s´ha vinculat a la victòria del PP al
País Valencià.
Front al xantatge del beduí Ecclestone, la indignitat dels
dirigents del PP no ha pogut caure més baix. «Gracias… por decir
estas cosas tan preciosas», ha dit l´híbrid d´abat cistercenc i pare
Apel·les del president. «Lógico», ha exclamat la veueta aflautada de
Martínez Pujalte. «Estoy orgulloso de que condicione el premio a la
victoria del PP», ha afirmat el senyor «Buenas noches, soy Mariano
Rajoy». I ara pregunte jo: polítics que volen que a València hi haja
fórmula 1 només si manen ells mereixen representar als valencians? Si
la fórmula 1 és bona per a València, no haurien d´estar contents que se
celebre ací, independentment de qui guanye les eleccions? Ja sé que hi
ha ciutadans que troben normal aquest xantatge electoral propi de
repúbliques bananeres (encara que semble estrany, hi ha gent així de
simple). Però, i la dignitat?
Diran que Ecclestone ha matisat després les seues paraules;
però són Camps i Rita els que l´haurien d´haver desmentit, reclamant la
fórmula 1 encara que perderen les eleccions. Què diria el PP si
l´empresa Delphi digués ara que romandria en la badia de Cadis a canvi
de que els andalusos votaren al PSOE? També Rajoy se´n sentiria
orgullós? Si algú dubtava en votar-los, ja té resolt el dilema. El
desvergonyiment del PP anul·la la disjuntiva i orienta millor que un
GPS.
