En un post recent us deia que ja teníeu els ?blaveros? al Parlament Català ?Ciutadans-. Els podeu dir, si ho preferiu, neolerrouxistes. Però res no canvia. Ara bé, i és el que m?ha vingut al cap tot llegint l?article de Jordi Coca al diari AVUI, Ja són aquí!, Catalunya, El País Valencià i les Illes Balears estem més unides des de l?1 de novembre. Per què? Perquè, a partir de la constitució del Parlament elegit el dia de Tots Sants, escoltareu parlar en castellà quan aquests nous leorruxistes hi intervinguen. Cosa que, al País Valencià, ja venien fent ?MALAURADAMENT- el PP i el PSOE. I, com no, Unió Valenciana quan va estar-hi representada. Espere que estigueu a temps d?evitar un president de Catalunya que no parle la llengua del poble. Nosaltres ja l?hem tingut. Avui es troba a Madrid, lloc des del qual esperem que no torne més. És aquell personatge a qui li podem cantar aquella cançó ?Soy minero? amb una gran diversitat de lletres. Aquest post està escrit amb molta cordialitat ?i en aquest afirmació no hi ha ironia-

Ací teniu l?article a què faig referència.

El Comentari

Ja són aquí!

El president Tarradellas va dir la famosa frase "ja sóc aquí!" en el moment del retorn. La nit electoral el jove Rivera de Ciutadans també la va dir, però no estic segur que s’adonés que ell també vivia un cert retorn. Perquè, desenganyem-nos: amb les diferències de matís que es vulgui, això que ha passat amb Ciutadans és neolerrouxisme. O un embrió de lerrouxisme trasplantat al segle XXI ja que, tot i les diferències, el d’abans i el d’ara coincideixen en uns aspectes preocupants: basen el discurs en la mentida, en la manipulació demagògica de la realitat i en el desengany dels ciutadans que estan tips dels polítics i les polítiques convencionals. La combinació de tot això és una bomba de rellotgeria que no es desactiva perquè preferim creure que aquestes coses no són greus, que no sortiran elegits, que no faran res, que cauran aviat…

Tenen dret a fundar els partits que vulguin i si els ciutadans els voten estan plenament legitimats. Però ni ells ni ningú tenen dret a basar una acció política en la mentida. I d’aquí arrenca el problema. La majoria de polítics han confós política i maquiavelisme amb mentida i estultícia. S’han cregut que tenen dret a dir el que els sembli i que ningú no els passi comptes. Doncs bé: ja són aquí. Ja tenim la demagògia sistemàtica asseguda als escons.

És un episodi més del procés d’assimilació a les Espanyes castellanes que es practica sense pietat arreu dels Països Catalans. Aquí ens pensàvem que tot anava bé. Doncs no. De desastre en desastre hem acabat sentint un noi satisfet que ara introdueix el castellà al Parlament afirmant que és un perseguit. Ni el PP no havia fet una cosa així!

Jordi Coca