Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
PREGÓ DE LES FESTES PATRONALS DE BENICOLET 2014
Festera Major i Festeres de la Puríssima Concepció de la Mare de Déu.
Filles i fills de Benicolet.
Amigues i amics reunits en aquest moment i lloc tan emblemàtic del nostre poble.
Exigeix la cortesia que les primeres paraules siguen de gratitud cap a la Corporació Municipal i Festeres de la Immaculada, que han considerat la meua persona com a creditora a l’alta responsabilitat d’actuar com a mantenidor en aquest acte solemne de Presentació de les Festes Patronals i Festeres d’enguany.
I per a expressar-ho tal com ho sent, m’agradaria en aquesta nit parlar, en primer terme, de Benicolet. Però no des de l’erudició, que bastants vegades s’ha fet en llibres i articles, sinó des de l’emoció i el sentiment. Deixaré en pau les pedres mil.lenàries per a parlar amb l’ànima a la llum dels meus records. Seré, forçosament, subjectiu perquè vos parlaré del meu Benicolet, tal com l’he anat vivint i sentint al llarg de la meua vida. Amb aqueixes altres dimensions profundes del sentir personal, en què s’entrecreuen il.lusions i records en el temps i l’espai.
Com temps és cronologia i biologia, la meua cronologia i la meua biologia, en una paraula, la meua circumstància que deia Ortega i Gasset. Com espai és paisatge i figures, i com sentiment és el que perceben els nostres sentits, Benicolet és per a mi l’autèntica escola de vida, amb les seues tertúlies d’adults (a la fresca) i els infinits jocs infantils amb els primers i millors amics que he tingut. Són també els llargs estius amb la família, els berenars al camp, els balls de les primeres orquestres, o els eterns preparatius de les festes. Però també són moments tristos, com el soterrar del meu pare, la pèrdua de bons amics, com Joan, Salvador, Inmaculada, etc. És la pena de deixar el poble per tal d’anar a estudiar a Xàtiva (tres cursos), a Albaida (7), a València (5)o a treballar a Agramunt (quatre cursos), a Sabadell (2), a Oliva (3) o a Gandia (la resta) pel fet de viure fora; i l’emoció sempre renovada de tornar-lo a vore.
Aquestes i moltes coses més, és per a mi Benicolet.
I a més, són els seus paisatges. El primer de tots la visió del campanar en vindre des de Gandia o Xàtiva. Quan tot just el bloc urbà no és sinó un pressentiment, el nostre campanar de dos cossos de planta quadrada, ja centenari, a manera de far sentinella, ens avisa en la distància que l’acabament del viatge ja està prop. Així, en el sòl que queda entre la majestat de la veïna serra, i els prats que s’endevinen al lluny, apareix el nostre poble, flanquejat per aqueixa cinta marronosa tirant a blanca que és el riu Vernissa, també anomenat de Nassiu o de Balançat, i sense aigua la gran part de l’any.
El seu recinte urbà amb els seus bonics carrers i placetes, bé del casc vell, bé de la part moderna que ha produït els successius eixamples del poble. Són noms tan sonors i clàssics com carrer d’Enmig, Nou, Sant Vicent, Sant Joan, tan senzills com els de la Pau, Poassa, o de tan ferma estirp com Jaume I el Conqueridor o la Vall d’Albaida.
És la nostra Església de Sant Joan Baptista del segle XVII, en què un dia fórem batejats, amb la seua senzilla façana, d’una única nau. Destaca la decoració clàssica de les pilastres i que avui torna a lluir amb la fornícula per al titular de la parròquia, Sant Joan Baptista, que també presideix l’Altar Major del temple parroquial. Són també les construccions civils, com ja la desapareguda Poassa, o les cases pairals de Doña Elisa (avui propietat d’en Víctor Arias), l’antiga Casa Abadia (avui propietat de n’Aleix Climent), o l’infinit secà del Pla de Nassiu, l’Argelagar, etc.
Aquestes, i moltes coses més, és per a mi, Benicolet.
I a més a més, són les seues figures. Els vells amb els seus gaiatos en qualsevol solell de la fresca tardor; o les xiques de l’antiga fàbrica de bosses que anaven i venien alegres i apressades, com van hui els seus fills a treballar a l’obra o a estudiar a Castelló de Rugat; la ronda dels quintos el dia dels Sants Innocents; la companyia de la gran família benicoletana; la silueta ensotanada de Don José Giner i Don Enrique Bonell, que eixien apressats a visitar els malalts, els nostres bons mestres, com Doña Dolores, Doña Cecília, però és també José Manuel amb els seus bans i encara més antic el Tio Mateu amb la trompeteta corba de pregoner i que també feia de soterrador.
Evocat el nostre poble en el seu paisatge i les seues figures, per tal de fer-ho des del sentiment veig que els records s’amunteguen, i convé aplicar un cert mètode. Ho faré separant-los segons els nostres cinc sentits.
Perquè Benicolet pot veure’s, té els seus propis colors, els tons ocres i groguencs de la terra d’algunes partides, el diversos blancs propis de tota la Vall, els del camp en estiu en què alterna el blanc-groguenc dels marges recentment netejats, amb el verd dels pàmpols de las vinyes en aquell temps almenys; el groc mat de les fulles dels arbres que encatifen el paisatge en la tardor; els infinits bruns i grisos del camp en el llarg hivern, que donen pas al blanc immaculat de les nevades d’antany.
Però Benicolet pot també percebre’s per l’oïda, té els seus sons particulars. Com el de les campanes, greus i solemnes cridant a la missa vespertina, tristos quan donen compte d’alguna mort, apressats quan antigament a sometent avisaven d’algun foc, o immensament alegres en els seus voltejos per a les grans festes. També sona diferent el llevant en doblar certes cantonades, com la xafogor de l’estiu amb la seua inseparable companyia de brunzits de mosques desocupades.
Quant a les olors benicoletanes, poques com el pa recentment cuit al forn de José Miguel quan encara es coïa el pa al poble, les que dóna la terra assedegada quan rep l’anhelada tronada d’estiu; les de la primera llenya que es cremava (i es crema) amb l’arribada del fred; la dels infinits matisos de la porquejada, amb els seus fregits de tallades de cansalada. En fi, la bona olor de l’hivern.
Té així mateix Benicolet la seua forma d’apreciar pel gust, els seus sabors. El sabor agredolç de les pometes furtades; el de les costelles a la brasa que transcendien al carrer des de les cuines casolanes o que preparàvem a les eixides camperoles; el del putxero del dia de Nadal.
I Benicolet té, fins els seus contactes personals. El de la mà noblement endurida del paisà, que estreny la teua en donar-te la benvinguda; la carícia geladora de l’aigua al bany de l’assut; la cremor de l’ortiga del marge espadat; el de la manta de l’era en la migdiada de les excursions camperoles; i també el del bes a la imatge del Santíssim Crist de la Fe, en el Novenari.
Aquestes, i moltíssimes coses més, és per a mi Benicolet.
Però és que a més d’aquest Benicolet dels meus records i dels meus sentits, hi ha una altre d’actualitat amb les seues modernes construccions, el CP Fra Joan Canet, la Casa de la Cultura, dedicada al P. escolapi Vicent Faus, el poliesportiu, el centre mèdic, la llar del pensionista, els partits polítics amb la seua representació en l’ajuntament. Com ho és sens dubte aquesta enorme massa juvenil que sols conec de vista, i que està establint les bases del Benicolet del futur.
Aquestes, i moltíssimes coses més que no he sabut explicar, és per a mi Benicolet.
Però anem ja al que és l’assumpte central que ens ha reunit en aquesta càlida nit de l’1 d’agost. Assumpte, que no és altre, que la presentació de les festes i festeres de l’any 2014.
Mira, IDOYA, conec bé la legítima satisfacció que et produeix aquesta acte. Veuràs, és costum invitar a aquest tipus d’actes persones més o menys vinculades al món literari, i, saps bé, que la nostra terra ha donat des d’Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés nombrosos poetes i escriptors. No és el meu cas. La meua única vinculació amb el món literari és l’assignatura que explique a l’institut on impartisc classe. D’ahí que, coneixent les meues limitacions en aquest terreny, procure dur per tal de cantar-vos altres estrofes que les que jo poguera maldestrament teixir. Tampoc no voldria fer-ho, amb alguna de les moltes que van deixar els nostres clàssics. Més modest, vull hui dur-ne en el vostre honor altres, potser més senzilles pel que fa a la seua vestimenta externa, però ni un punt menys belles pel que fa a la seua essència íntima. Versos, per altra banda, que no deuen resultar estranys a les vostres oïdes, ja que és el mateix poble, el poble pla, el seu propi autor, el seu protagonista, el seu destinatari.
M’estic referint, ja ho haureu endevinat, als refranys. Aqueixos xicotets conceptes de la literatura popular que han matisat sempre allò més selecte dels nostres clàssics, i que amb tanta freqüència fem servir en la diària conversació. El refranyer sap conservar la millor vena poética per tal de cantar la bellesa física i la seua importància. De totes formes, repareu que el seu autèntic valor l’assoleix quan està complementada amb altres virtuts; i contràriament, si en la bellesa física no hi ha virtut no serveix de res.
Pot dir-se que el nostre refranyer presta molta atenció a la bellesa en si, en comparació amb el que és la bellesa espiritual. I ara passe ja a facilitar-vos una mostra del nostre refranyer:
A un bon altar no li calen floretes.
Bonica sense espinzellar, fa enamorar.
En la presència del sol, poca llum és un gresol.
On n’hi ha hagut, sempre en queda.
Ulls blaus i boca xicoteta fan la cara boniqueta.
Impenitent conseller, observeu les nostres festeres d’enguany MÍRIAM, MIREIA, GEMMA, ANA MARIA, MARINA i IDOYA, com no s’oblida de recordar les millors condicions de laboriositat i bona disposició que han d’adornar la joventut. De tota manera, les sentències populars no serien sentències en cas que no advertiren previngudes que la joventut passa, solament es viu una sola vegada.
Gent novella, de no res gran meravella.
La donzella, flor de meravella.
La joventut fa fer coses.
No hi ha quinze anys lletjos.
Aprofitant la condició d’estudiantes que es dóna en totes vosaltres, permeteu-me, Festera Major i Festeres de l’any 2014, evocar altres refranys en què la musa popular resumeix, en unes poques frases, autèntics tractats de pedagogia:
Abans d’ensenyar, aprén.
A qui llegeix molts llibres, sempre li queda alguna cosa.
Bona lectura, la tristesa cura.
Dels llibres, pren només el que et convé, i fes-ho bé.
El bon estudiant aprén de tots els llibres.
El saber no ocupa lloc.
Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen.
L’experiència trau mestres.
LLibres, camins i dies porten saviesa.
Ningú no neix ensenyat.
Abans de donar per acabat aquest escrit vull afegir una xicoteta reflexió sobre l’educació ja que totes i tots en algun moment de la nostra vida hi hem tingut contacte. La tradició il.lustrada de l’educació ha emfatitzat molt la dimensió crítica i la creativa, però menys la reflexiva. Aquesta és urgent hui. Si no som col.lectivament reflexius buidarem la crítica i la creativitat, podem fer-ho malbé tot; o bé viurem en una societat amb una justicia mínima i una pau amenaçada. Construirem una relació entre les persones inhumana, basada en el sol interés i consumirem fins deixar exhausta la natura i els seus recursos, doncs el que vinga darrere de nosaltres no ens importarà.
En tots els àmbits de la vida, ens cal persones critiques i creatives però també reflexives. És condició per a una ciutadania plena i per a una societat que no cessa de renovar-se. Tasca de l’educació hui és crear tal tipus de persones. CRÍTIQUES, CREATIVES I REFLEXIVES.
IDOYA, MÍRIAM, MIREIA, GEMMA, ANA MARIA i MARINA, volguera que l’etapa que viureu fóra un moment inoblidable en les vostres vides; que aprofiteu i gaudiu d’aqueix temps que es farà molt breu amb tota la intensitat i il.lusió possibles. I així, amb l’alegria de les vostres cares, farem de les nostres festes, unes festes amb l’esplendor que el nostre poble mereix.
A totes vosaltres vos convide, en qualitat de mantenidor, a assaborir tots els moments de cada acte festiu, per xicotets que siguen, perquè és un record que tindreu tota la vida. Ara, sentireu l’admiració de tot el poble. Gràcies per la il.lusió que reflectiu en les vostres cares i enhorabona a totes.
Per a vosaltres és una nit màgica, plena d’il·lusió, de felicitat, que sense vosaltres deixaria de tindre l’encant que té. Sou la representació viva del poble en aquestes festes tan entranyables per a tots els benicoletans. Amb la vostra presència, donareu llum i color a tots els actes que se celebraran en aquestes festes. Desitge que passeu unes bones festes i que ens transmeteu a tots nosaltres aqueixa il·lusió i felicitat que irradieu.
Voldria transmetre-vos l’orgull de ser benicoletà i demanar-vos a totes vosaltres que sentiu també aquest orgull, ja que tots som poble i tots junts fem poble. Amb el nostre treball, dia a dia, la nostra participació i la nostra col·laboració, posem la nostra pedra per fer un poble més pròsper i més dinàmic.
Em sent molt orgullós de tota la joventut de Benicolet, perquè a Benicolet tenim, i d’això en done fe, una joventut extraordinària a la qual, una vegada més, els demane que dediquen totes les seues energies, a part del treball o l’estudi, a la seua formació cultural, a activitats esportives i recreatives, a l’adquisició de valors humans, a viure una vida sana.
Voldria ressaltar el gran pas donat per les xiques. Ara puc dir que, en aquests moments, són les xiques les que porten la veu cantant. També voldria ressaltar l’esforç i la dedicació de molts xics i xiques (ara són xics i xiques, abans eren xiquets i xiquetes)
A les persones majors els dic que seguisquen amb aqueixa il·lusió de viure, treballant, viatjant, passejant, en una paraula, vivint. Als pares i mares he de dir-los que cal que augmente l’afició a la lectura i a l’estudi, la qual cosa comportarà una apujada de rediment dels xiquets. Inculqueu als vostres fills l’hàbit a la lectura, a l’estudi, a l’esport, a la natura. La societat que es trobaran serà molt competitiva i sols surarà la gent responsable i preparada amb titulació profesional.
I perquè en actuar d’aquesta forma sabem que servim bé Benicolet, la seua comarca i l’Antic Regne de València, tancaré la meua intervenció amb aquesta justificació:
M’AGRADA SER DE POBLE, LA TRANQUIL.LITAT, TINDRE EL CAMP PROP, ELS CARRERS ESTRETS, FER UN BARRET QUAN VAIG A COMPRAR, SENTIR L’OLOR DE FLOR DE TARONGER, PASSEJAR PEL MIG DEL CARRER, EIXIR A PRENDRE LA FRESCA A L’ESTIU, L’OLOR DE LA TERRA QUAN PLOU, PARLAR EN VALENCIÀ I TREBALLAR PEL MEU POBLE…
Perquè som benicoletanes i benicoletans.
Perquè som valldalbaidines i valldalbaidins.
Perquè som valencianes i valencians.
Perquè coneixem el que és l’Antic Regne de València i el que pot ser.
Perquè volem elevar la nostra terra per damunt del que hui és.
Per acabar, vull exposar un desig: que passem totes i tots unes bones festes, unes entranyables festes.
Res més, i moltes gràcies.
Bona nit!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest pregó fou llegit el dia (1 d’agost) que moria l’amic/amat Adrià, de Banyeres de Mariola. No cal dir que, en tota la seua lectura, el vaig tindre present i li’l vaig dedicar in memoriam.