Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

10 de febrer de 2013
0 comentaris

“Piel de rinoceronte o desdén”, article de Javier Marias (EPS)

Pel seu contingut i per tal que en prenguem consciència (si no ho hem fet ja) d’en mans de qui estem (des)governats, us deixe aquest text traduït:

“Setmana amunt o avall, aquest febrer es compleixen deu anys des que vaig iniciar aquí les meues col · laboracions dominicals. En portava vuit més fent una cosa molt semblant en un altre suplement, així que des del meu punt de vista són divuit anys de buscar tema, convèncer-me que tenia alguna cosa a dir sobre això (alguna cosa lleument original o que no hagueren dit ja altres, segurament amb més encert) , escriure la meva peça i sometre-la als lectors en el matí de diumenge. Per vostès és un decenni de freqüentar-me, en tot cas, i, com sempre que s’arriba a una xifra rodona, a un l’assalten els dubtes. No n’hi ha prou temps? No hauria callar, almenys una temporada? És que és possible no repetir-se, al llarg de gairebé cinc-centes columnes? No seria natural que la gent sentira cansament? Davant aquesta pregunta sempre cal consolar-se pensant que ningú està obligat a llegir l’última pàgina d’El País Setmanal, com a ningú se’l força a completar els mots encreuats que -si no m’equivoque- apareix al diari cada dia. Però, encara més decisiu: no seria natural, i encara saludable, que jo sentira aquest cansament? Si no recordo malament, el meu ja llunyà predecessor en aquest espai, Antonio Muñoz Molina, el va ocupar només dos anys. No és excessiu, per a vostès i per a mi, que porte ací remolonejant cinc vegades més temps?

Totes aquestes qüestions bé poden deure’s al rotund de l’aniversari, res més. Una cosa semblant al que ens passa quan canviem de dècada en el compte de la nostra edat. Solem parar-nos uns dies a pensar que ja en tenim trenta, quaranta, cinquanta … Fem un cop d’ull enrere, mirem el que hem fet o no fet des de l’anterior número rodó, mesurem el nostre grau de satisfacció o de desgrat amb nosaltres mateixos, ens plantegem fer mudança (en la mesura del possible) o seguir endavant sense variacions. Poc, tendim a continuar com estàvem, la majoria de les vegades perquè els grans viratges no depenen de la nostra voluntat i el temps apressa sempre: a ell li porta sense cura l’edat que assolim. Cal pagar el lloguer i el col · legi dels nens, etc., etc. Però això no és obstacle perquè reparem en el nou guarisme, i ens quedem perplexos, i ens interroguem.

Malgrat com de gentils són molts lectors, tot i que no pocs m’encoratgen a prosseguir amb aquestes columnes (i agraesc en gran manera aquestes paraules d’ànim), al cap de deu anys he de confessar que la sensació predominant és d’inutilitat, per a qui les escriu. Grosso modo, un intenta cridar l’atenció sobre el que li sembla malament, injust, indecent, de la nostra societat, i argumentar-ho. Si es molesta en això, és perquè guarda un fons d’ingenuïtat i vague optimisme, és a dir, perquè aspira que les coses milloren una mica (des del seu particular punt de vista, clar, tan discutible com el que més). Però passen els anys i en conjunt veu que més aviat tot empitjora, i que els que podrien esmenar alguna cosa (els polítics, sobretot) semblen aplicar-se a fer el contrari quan un sol · licita o proposa, ja reincidir en el que critica o condemna. El més probable és que aquests responsables ni es dignen llegir el que un escriu, i hi tenen tot el dret, faltaria més, com qualsevol altre individu. Un ho sap i no es duu a engany, però fa uns dies, coincidint amb l’aniversari, se’m va fer en veritat palesa la “inutilitat” d’aquesta tasca.
Estava jo sopant amb dos amics en un restaurant, i vam veure que un parell de taules més enllà hi havia un notori ex-ministre d’Aznar amb un altre home i dues dones. No repeteix en l’actual Govern, però exerceix un important càrrec a l’estranger. Amb aquest pròcer recorde haver-me ficat jo aquí més d’una vegada. Sens dubte ho vaig incloure, amb el seu cognom, en un vell article de 2004 titulat “Però qui són aquests patans”. De tal l’he qualificat, i de groller, per actuacions seues de llavors. A la sobretaula, amb el local ja gairebé buit, i aprofitant que coneixia lleument -o que va reconèixer de la televisió- a un dels meus amics, l’alt càrrec es va oferir a convidar-nos a una copeta. Jo la decliní, doncs bec poc i a més no em venia de gust aquest “complimento”. Aviat es van dirigir a mi, ell i l’altre home: “Que sàpigues que se’t llegeix i admira”, va dir aquest últim. “Gràcies, molt amable”, vaig respondre cortès. Després l’ex-ministre em va preguntar si no anava pel país on ara resideix. “Sí, d’ací a un parell de mesos em toca viatjar allà, per treball”, em vaig limitar a contestar. Es va acomiadar anunciant-me, amb gran aplom: “Et telefonaré abans de la teua vinguda”. El tuteig. Mai l’havia vist amb anterioritat i, ja dic, l’havia titllat de “trompellot” com a mínim, en el passat. No s’assabenten els polítics del que es diu d’ells? Ho encaixen amb fair play? ¿Els porta sense cura i ho menyspreen? Tenen pell de rinoceront? O, si coincideixen amb algú que els ha censurat, fan cas omís i es mostren cordials perquè la pròxima vegada ens coste més criticar? Potser és això: de moment -la trobada està recent, ell va ser trempat- m’he abstingut d’escriure el seu nom, potser també perquè es tracta d’una ocasió casual i privada i no semblar-me del tot decent divulgar. Però què volen: si ni tan sols els “damnificats” em tenen en compte la “damnificació”, vostès creuen que val la pena que seguesca amb aquestes columnes, després de deu anys? La pregunta és retòrica, no cal que me la contesten.
elpaissemanal@elpais.es

PD: De seguida he sabut de qui es tractava. De tota manera, si voleu llegir el text a què fa referència, i el nom del personatge ho podreu fer en aquest enllaç. Gràcies. 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.