Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
ALFAUIR, poble de La Safor
Seguint
amb l’inventari de parròquies que fa Arturo Llin Chàfer al full ALELUYA de
l’Arquebisbat de València, avui li toca el torn a l’església d’Alfauir, poble
de la comarca de La Sabor
i pròxim al meu. Ací teniu la traducció i extracte del que diu Llin Chàfer.
Municipi situat entre les serres d’Ador i Falconera, el riu
Vernissa divideix el terme en dos sectors. El poble està situat al costat del
marge esquerre del barranc d’Alfauir. Actualment té escassament uns 500 h. La
parròquia està davall l’advocació de la
Mare de Déu del Rosari i pertany a l’arxiprestat del beat
Andreu Hibernon.
Havia
estat una alqueria musulmana, que comptava amb algunes granges, que inicialment
dependen de la baronia de Palma, annexa al ducat de Gandia. El 22 d’agost de
1249 el rei Jaume I la donà, amb els seus forns i molins, a Pere de Vilaragut.
En temps de l’arquebisbe Sant Joan de Ribera era annex de Palma, amb 15 cases
de cristians vells, els quals acudien a missa al poble de Rótova. En
l’ajustament parroquial de 1574 es constituí en parròquia independent.
El
sector nord del terme municipal constitueix el territori de l’antic monestir de
Sant Jeroni de Cotalba.
Aquest
monestir té el seu origen en les “coves santes” que habitaren uns ermitans al
cap de Sant Antoni i que en 1374 constituiren el monestir de Sant Jeroni.
Captius els monjos pels pirates, foren rescatats per Alonso d’Aragó, duc de
Gandia, que davant el temor de noves incursions els dugué a Cotalba on edificà
el monestir en 1388. Prompte la comunitat de jerònims, que l’habitava, arribà
a ser una de les més riques i famoses del regne de València. Posseïa riques
joies, hermosos i artístics quadres i altres objectes de gran valor. Va rebre
les visites dels reis Felip II i Felip III. A l’abat del monestir se li donà
jurisdicció sobre els pobles de Rafalet, Bonomira i Alfauir. A València posseïa
una residència particular per als monjos quan anaven a la ciutat. D’aquest
monestir isqueren les fundacions de Saragossa, Córdova, la Murta d’Alzira i la Vall d’Hebron de Barcelona.
Amb
l’exclaustració de 1835, i en ser expulsats els seus religiosos, quedaren les
parets i l’església sols, els pobles veïns es repartiren el poc que va
quedar-hi. El retaule major, construït en 1579, passà a l’església de Rótova;
l’orgue a les Escoles Pies de Gandia. Desaparegueren moltes obres d’art que posseïa,
entre elles unes pintures de Nicolau Borràs. Avui dia, malgrat el que ha hagut
de passar el cenobi, es pot contemplar la vasta i sòlida fàbrica d’elevats
murs, en el centre dels quals s’alça la gran torre de carreus, alta i
quadrada. Actualment és de propietat particular. I crec que es poden concertar
visites algun dijous de cada mes.
PD: Com a cosa a destacar és l’advocació de la Parròquia (la Mare de Déu del Rosari i/o Roser) duta per l’Ordre de Predicadors. Hem de recordar que Llutxent es troba a uns pocs quilòmetres. I a Llutxent hi hagué Convent i Universitat dels Dominicans. Bon dia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com els grecs com aparegueren pel nord-est peninsular els primer que van conèixer van ser els habitants ibers de les valls de l’Ebre i la denominare Ibèria.
O els Romans que la denominaren Hispània sembla ser derivat de terra de conills, llatinitzaren moltes nomenclatures preexistents.
Al igual els arabs van arabitzar moltes nomenclatures existents a la península ibèrica, com van arribar pel sud pot ser els primers que van conèixer eren els vandals i per tant a la seua nova ocupació la van anomenar Al-Andalús.
Tanmateix el que van fer els castellans després amb les nomenclatures de nombrosos indrets i poblacions dels nostres països.