Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
“PAUL RICOEUR” i “LA POLÍTICA HA DE SER UN SERVEI, NO UN NEGOCI”; articles del P. Josep Miquel Bausset, publicats respectivament a Levante-EMV i El País
Josep Miquel Bausset PAUL RICOEUR (LEVANTE-EMV)
Ahir, 27 de febrer, va fer 100 anys que va nàixer Paul Ricoeur, un dels filòsofs més importants en els debats entre filosofia i ciència. Amb una obra immensa i amb una autoritat reconeguda, Ricoeur estudià filosofia en la Sorbona i va rebre d´una manera especial la influència de Gabriel Marcel. Després de la II Guerra Mundial va ser professor de la Universitat d´Estrasburg i col·laborà en la revista Esperit, una tribuna de l´existencialisme cristià. Amic d´Emmanuel Mounier, Ricoeur va participar en els grans debats de postguerra sobre lingüística, psicoanàlisi i hermenèutica, amb un interès especials pels textos del cristianisme. També participà en el debat sobre l´ètica en la política, una qüestió tan actual en la nostra societat. Per això, una de les ocupacions de la filosofia de Paul Ricoeur, va ser la identitat personal.
El 1956 obtingué la càtedra de filosofia a la Sorbona. Com ens deia a classe de filosofia el P. Andreu Marquès, monjo de Montserrat i deixeble de Ricoeur, aquest pensador ve ser un mestre de l´hermenèutica. El 1970 es va desplaçar a la Universitat de Chicago. Entre les seues obres més importants hi ha La metàfora viva; La memòria, la història i l´oblit; Amor i justícia i sobretot Temps i narració.
Ricoeur afirmava que creients i no creients podem entendre´ns, pel fet que tenim un tronc comú: l´art de viure junts! I deia: «Les religions tenen algun sentit, si alliberen el fons de bondat de les persones».
Ricoeur, que segons el P. Andre Marquès era un home d´una «gran simplicitat, amabilitat i modèstia», va ser professor per vocació, un intel·lectual compromès en la causa dels Drets Humans i un cristià obert al diàleg amb els hòmens i les tradicions religioses.
Va viure amb dolor el suïcidi del seu fill Olivier, en el que ell anomenà «un Divendres sant de la vida i del pensament». Amb tot, tenia la convicció que «el bé és més fort que el mal» i per això, afirmava que «el bé tindrà l´última paraula». Ricoeur creia que «per radical que siga el mal, no és tan profund com la bondat». I defenia superar el mal, amb el perdó!
Quan li van demanar que definira amb una frase què és ser cristià, Ricoeur va dir: «L´home és possible!». Amb aquestes paraules, com digué el P. Andreu Marquès en la Laudatio que va fer quan aquest filòsof va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull, Ricoeur no feia referència a Crist, però resumia molt bé el cristianisme, ja que «allò de més profund que hi ha al cor de l´home, no està destinat al fracàs». A diferència de Sartre (L´home és una passió inútil) o Freud (L´home té un desig immens de felicitat que acaba en el fracàs) Ricoeur creia en l´home i afirmava: «La bondat no és només la resposta al mal, sinó al sense sentit» i també: «La protesta diu no al no. Però és precís dir sí al sí, i això s´esdevé en la pregària».
Ricoeur que creia que el compromís religiós i la formació intel·lectual han de caminar junts, va morir el 20 de maig de 2005.
LA POLÍTICA HE DE SER UN SERVEI, NO UN NEGOCI”, Josep Miquel Bausset (El País) (a continuació)
Així s’expressava recentment el bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes. I és que, sobretot en els últims anys, una xicoteta part de polítics (pocs, però molt significatius!) han fet de la política el seu particular “negoci”!
En els últims 17 anys, al nostre País hi ha hagut quatre dimissions de primera fila: els consellers Cartagena (condemnat a quatre anys de presó) Cervera, Vela i l’expresident Camps. Per la seua part, l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández, ha estat condemnat a tres anys de presó i la fiscalia en demana 11 a l’expresidenta de les Corts Valencianes, Milagrosa Martínez!! I a les Corts Valencianes, de 99 diputats, n’hi ha 10 imputats!! Els casos Gürtel, Emarsa, Brugal i Cooperació, contradiuen d’una manera ben patent les declaracions de l’expresident Camps, quan deia ara fa dos anys: “La Comunidad Valenciana es el paradigma de la buena gestión política y también económica”.
De la mateixa manera que, amb valentia, el bisbe d’Almeria ha denunciat que la política no pot ser un negoci, voldria sentir també la veu dels nostres pastors. Per què no denuncien la corrupció i les trampes d’alguns polítics i dels dirigents de Bànkia, del Banc de València o de Bancaixa, que han arruïnat el sistema financer del País Valencià, propiciant l’empobriment i la desatenció de les classes més desvalgudes? No és immoral que una família de Torrent, amb dos fills discapacitats (EL PAÍS 9 de febrer) cobre 40 euros per la llei de dependència, quan abans en cobraven 807? O que els treballadors de Projecte Home estiguen sense cobrar des de fa mesos? Els governants del Palau de la Generalitat podrien viure amb el sou d’un pensionista?
El passat 7 de febrer, el P. Abat Josep Mª Soler deia: “La fe no ha de ser una evasió de la realitat que ens envolta, ni un tancament en un mateix per buscar només el propi perfeccionament, sinó un compromís social”. Per això voldria vore el compromís social del sector cristiano del PP a favor dels més dèbils!! O és que el sector cristiano del PP no recorda que Déu mira “les penes i els sofriments dels indefensos i defèn els desvalguts, els pobres i els orfes”? (Ps 9:12,14) No recorda el sector cristiano del PP que Déu acull el “sofriment i la desgràcia” dels qui pateixen (Ps 30: 8,10) i pel contrari condemna “els injustos que abandonen la llei”? (Ps118:53) Per què el sector cristiano del PP no denuncia la immoralitat del Govern Valencià, que desatén a aquells als quals Jesús més va estimar?
Com és possible que els nostres governants hagen gastat diners (que no eren seus!) i paguen els deutes del València C.F., i obres faraòniques com la Ciutat de les Arts, mentre els malalts dependents continuen patint per arribar a final de mes, molts xiquets passen gana i els ancians (després de tota la vida treballant) viuen amb pensions de misèria! No és immoral que el 2.007, el Sr. Rajoy diguera a Lleida TV que cobrava “3.000 euros como diputado y el partido me paga casi 5.000 euros més”?
La política, com deia el bisbe d’Almeria, ha de ser un servei, no un negoci! I per als cristians, com deia el P. Abat Josep Mª, la fe s’ha de manifestar en el compromís social a favor dels més dèbils. No només en ocupar el primer banc a la missa d’Infants, el dia de la Mare de Déu i en presidir processons!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!