Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
11 de juny de 2009
2 comentaris
CÀRCER
Situat a la vall del mateix nom, anomenat també vall Farta. La superfície del terreny és plana. El riu Xúquer corre en direcció est i serveix de límit pel nord. El riu Sellent travessa el terme de sud a nord, i el limita pel nord-oest i oest en alguns moments. La superfície conreada ocupa pràcticament la totalitat del sòl. El regadiu ocupa 650 hectàrees, quasi la totalitat del sòl de les terres dedicades al conreu. Es rega amb aigües del riu Sallent i del Xúquer, a través de la séquia i canal de Càrcer. La principal producció són les taronges, en les seues diverses especialitats, en menor proporció es conrea també l’arròs. El poble es troba al marge esquerre del riu Sallent. La població a partir del segle XIX s’ha quadruplicat per la immigració. Actualment té un poquet més de 2.000 habititants. La parròquia està dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l’Arxiprestat de la Immaculada Concepció de Maria.
A l’època de la Roma imperial aquest poble estigué poblat, com es desprén de les restes arqueològiques trobades a les excavacions realitazades al carrer del Teular. Era una alqueria musulmana quan, després de la formació del Regne de València, el rei Jaume I en 1237 donà terres, cases i molins i una torre a Pere Fernándes d’Albarrací, probablement la mateixa, que avui dia existeix, encara que reformada, propietat del baró de Terrateig. Al llibre del Repartiment consta que el Rei Conqueridor d’aquest indret féu diverses donacions a Blai Peres, Martí Sans de Loris, Ferran Petris de Loris, Gonçal Joan Doménec, Miquel Vedilla, Doménec de Colongo i altres 70 pobladors més. En 1263 passà el senyoriu a l’infant Pere d’Aragó. El 8 de gener de 1331 posseïen la meitat d’aquest indret Martí de Blava i els generosos de València. En 1437 el rei Alfons el Magnànim concedí el títol de baró de Càrcer a Pere Martines d’Eslava; posteriorment passà a les famílies Cruïlles, Cucaló de Montrull i Manglano. En 1510 estava habitat per 142 famílies de cristians nous i en 1609 per 160. Despoblat per l’expulsió dels moriscos, es tornà a repoblar per escriptura atorgada el 24 d’agost de 1610.
Pel que fa a l’aspecte eclesiàstic en un principi pertanyé a Tous, d’on se separà en 1353, si bé aquesta separació no es dugué a cap fins 1375. Incorporada a Alcàntera del Xúquer, en 1507, s’independitzà, amb els annexos de Cotes, Antella i Sumacàrcer, que en 1535 obtingueren la seua autonomia. L’Arquebisbe Sant Joan de Ribera disposà que es construís un nou temple, que substituís el que ja existia que era molt exigu. L’actual temple parroquial es construí de 1710 a 1720, en què s’acabà la Capella de la Comunió. Al poble es professa gran devoció al Crist de l’Agonia, a qui se celebren festes, juntament a la patrona la Mare de Déu de Gràcia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de vall de Carcer, que si et veu algu de la vall farta et pegarà. De totes formes sols cal veure l’escut per a comprovar qui ha estat manant sempre, i com d’asco dona a voltes eixe poble… Encara que hi ha també molta gent que val la pena, perquè negar-ho