El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli…”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la hoguera con él.
Quin goig llegir un valldalbaidí com l’Àngel Canet! Els que seguim la revista SAÓ i tot el moviment cristià progressista i nacionalista del País Valencià ens n’alegrem que hi hagi "militants" que sobrevisquin als Garcia-Gasco i a tots els feixistes que l’envolten. A l’Església catalana actualment li falta un lideratge clar i aquest, de moment, resta en els moviments de base com Església Plural (esglesiaplural.cat), amb qui fóra bo que des del PAÍS VALENCIÀ hi hagués una bona i fluïda col·laboració.
I ara vaig a llegir eixes recomanacions…
Després de tres mesos d’"abstinència" (per motius de feina) d’aquestes pàgines de Vilaweb, el retrobament vull fer-lo, primerament, per desitjar-te un immediat restabliment. En segon lloc aprofito aquest post del teu blog per dir que cada vegada estic més orgullós d’haver-me casat a Montserrat, al cambril, una calorosa tarda d’agost del 1977.
Montserrat és l’únic referente que, després de la mort del bisbe Deig, de la ja llunyana església del poble, del cardenal Jubany. La església "catalana" está ara en poder de la CEE mitjançant cardenal i bisbes mesells, quan no directament integristes del Opus.
Jo em quedo amb l’Església de Montserrat, i no amb qui ha enterrat el Vaticà II.