Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

12 de juny de 2022
0 comentaris

75 anys de les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947-2022) Oriol Casellas Domènech Institut Superior de Ciències Religioses de Vic

27 d’abril del 2022 – Església de Sants Just i Pastor, Barcelona

 

PRESENTACIÓ: Bona tarda a tothom, tingueu una feliç diada de Santa Montserrat,  i moltes gràcies per convidar-me a fer aquesta petita ponència en aquest escenari tant magnífic que és l’església dels Sants Just i Pastor.

 

Tal dia com avui, de fa 75 anys, el 27 d’abril del 1947, es celebraren les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, en les quals es col·locà la imatge de La Moreneta en un majestuós nou tro d’argent. En plena dictadura i anys de repressió sobre la llengua i cultura catalanes, la celebració es convertí en una diada de reconciliació de la societat, així com la primera gran mostra pública d’identitat catalana. De fet, la festa marcà un distanciament evident respecte els actes d’exaltació nacionalcatòlica que havien caracteritzat els anys precedents, des de la fi de la guerra civil, vuit anys abans, el 1939.

 

  1. Antecedents. Nacionalcatolicisme. Persecució del català en l’àmbit religiós.

Tal i com explicà l’historiador i membre destacat de l’organització de les festes, Josep Benet, l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré volgué convertí la festa «en una àmplia mobilització popular, oberta, a l’entorn de Montserrat, de tot el poble català, sota el signe de la reconciliació i la germanor, convençut que aquest signe assenyalava l’únic camí per aconseguir una autèntica pau i convivència cívica i religiosa a Catalunya.»[1]

                En bona mesura, l’abat Escarré seguí una línia més propera a la que havia defensat sempre el cardenal Vidal i Barraquer, qui va morir a l’exili sense que les autoritats franquistes el deixessin tornar mai a Catalunya. De fet, també l’abat Escarré s’hauria d’acabar exiliant anys després, el 1965, per haver criticat Franco i el seu règim dictatorial en una entrevista al diari francès Le Monde, obligant-lo a renunciar al seu càrrec d’abat.

Després d’anys de repressió cap a la llengua catalana, les festes d’entronització es convertiren en un acte de reivindicació de la identitat catalana. Ja des d’un inici, es repartiren fulletons i estampes a totes les diòcesis catalanes en llengua catalana, malgrat els intents d’alguns bisbes, com els de Lleida i Tortosa, que posaren tantes traves com fou possible.

I és que hem de tenir en compte que ja des dels anys de la guerra i durant la llarga postguerra, les jerarquies eclesiàstiques foren un pilar fonamental del règim franquista. El nacionalcatolicisme espanyol fou la ideologia imperant del règim. I en aquesta ideologia, la llengua catalana no hi tenia cabuda, atès que solament allò espanyol era plenament catòlic i viceversa: «el nacionalcatolicisme espanyol considerava el catolicisme com un factor constitutiu de la unitat política i cultural d’Espanya.[2]» És a dir, hi havia una unió total i absoluta entre tot allò catòlic i tot allò espanyol, com si l’un fos sinònim de l’altre. De forma molt semblant ho afirmava constantment el cardenal arquebisbe de Toledo, Isidre Gomà: «Si Catolicismo y Patria están como consustanciados en España en los pasados siglos «para formar su genio y tradición», sería suicidio declarar el divorcio entre ambos.[3]»

Així, durant la dècada de 1940, els bisbes de les diòcesis catalanes s’havien convertit en protagonistes destacadíssims de la implantació del nacionalcatolicisme i en l’articulació dels suports al règim. Tot i així, alguns prelats de Catalunya ja havien mostrat algun desacord amb les autoritats franquistes pel què fa a l’ús de la llengua catalana en l’àmbit religiós. Es prohibí el català en tots els actes religiosos i en la predicació dels sacerdots, així com es prohibí l’ensenyament del catecisme en català. Les publicacions religioses que anteriorment havien aparegut en català, ara no van poder reaparèixer, i es prohibí l’edició o reedició de llibres en llengua catalana. La prohibició i persecució del català arribava a l’extrem de no poder-se publicar esqueles mortuòries en aquesta llengua ni tampoc les làpides dels cementiris, a més de castellanitzar-se els noms dels difunts.

Poques setmanes després d’acabada la guerra, concretament el dia 3 de juny, el general Eliseo Álvarez-Arenas, de la Jefatura de la IV Región Militar i màxima autoritat franquista a Catalunya, ordenava a tots els bisbats catalans de fer les prèdiques i sermons en castellà, prohibint del tot l’ús del català, alhora que feia una amenaça de possibles conseqüències desagradables si es continuava utilitzant el català:

 

«La frecuencia con que llegan a mi conocimiento denuncias relativas al uso del catalán en actos públicos de carácter religioso, me obligan a dirigirme a V. S. I. para que al conocer esta actuación de algunos elementos del clero, vea el medio de poner término a tal falta de patriotismo y salir al paso con una possible campaña catalanista, que tan funestas consecuencias podría traer, como lo demuestra la guerra recién terminada, una de cuyas causas fue el separatismo en lo que, por desgracia, en esta Región, tuvo parte activa e importante el clero. (…)

Me induce a creer la existencia de una campaña, el que cada vez se suceden los hechos aludidos con mayor frecuencia y no dudo que sin necesidad de hacer una llamada a su Patriotismo, ni a las reconocidas virtudes de su Autoridad, adoptará las medidas precisas para impedir su repetición y de este modo me evitará la violencia que, para mi condición de católico, representaría tener que adoptar resoluciones enérgicas que no redundarían en prestigio del clero, por lo cual estoy dispuesto a velar hasta el límite que permitan las obligaciones de mi cargo en defensa de la España Única, cuyo lenguaje oficial, también único para actos públicos de todo carácter, es el idioma Nacional, el castellano.[4]»

 

Alguns bisbes de Catalunya, com Joan Perelló de Vic, Justí Guitart d’Urgell o Josep Cartanyà de Girona, contestaren que aquestes mesures eren contraproduents, ja que en moltes parròquies rurals, milers de fidels quedarien apartats de la religió pel fet de no comprendre el castellà.  I argumentaven que era millor, en certs casos, predicar en català per així infondre l’amor a la religió catòlica i a Espanya en la llengua pròpia del poble.

En aquest afer hi intervingué el mateix ministre de Governació, Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco, qui l’octubre del 1939 envià una carta a tots els bisbes de Catalunya, i també del País Basc, en la qual els permetia utilitzar les respectives llengües en aquells casos en què hi hagués públic que desconegués del tot el castellà i en algunes misses especials:

 

«Mi respetado Prelado:

Es asunto que preocupa al Gobierno, el del uso público de las lenguas vascas y catalana y los Gobernadores civiles nos consultan reiteradamente acerca del criterio a seguir en esta materia. Hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar), podría adoptarse la siguiente norma: la explicación del Evangelio se haría en lengua regional durante las misas de los días festivos a que, por su hora y la localidad, concurriese mayoría de fieles que se presumiese ignorasen el castellano. También se daría en catalán o vascuence la enseñanza parroquial del Catecismo, en las Parroquias en que concurriera la misma circunstancia; y otro tanto podría disponerse sobre el rezo del Santo Rosario. En todos los demás actos religiosos se utilizaría el español.

Yo le agradecería me comunicase S. E. Rvdm.a su autorizado parecer y si sería prudente que los Prelados con jurisdicción en provincias catalanas y vascongadas, diesen instrucciones a los Párrocos en el indicado sentido; pues en tal caso este Ministerio se dirigiría a los Gobernadores para que supieran a que atenerse. En espera de su contestación queda suyo affmo. Amigo, que besa respetuosamente su anillo pastoral. Ramón Serrano Suñer[5]»

 

La majoria de bisbes van acceptar les ordres de Serrano Suñer, tot i que algun prelat, com Justí Guitart, bisbe d’Urgell, contestà al ministre tot mostrant cert desacord i comentava que «es error lamentable, de funestas consecuencias, considerar el simple uso de la lengua catalana como algo atentatorio a la unidad de la Patria.[6]» El bisbe de Girona, Josep Cartañà, personatge plenament identificat amb el règim franquista des d’un bon principi, també es manifestà ben aviat en termes similars a Guitart en aquesta qüestió, i considerava que la obligació d’emprar el castellà podia generar un efecte contraproduent en els fidels i despertar sentiments contraris al règim[7].

Tot i algunes petites escletxes permissives, la repressió de la llengua continuà sense aturador en els anys següents i el català pràcticament desaparegué de la vida pública, també en l’àmbit religiós. Des del seu exili, Vidal i Barraquer es queixà en diverses ocasions davant del propi papa Pius XII de la situació de persecució de la llengua catalana, remarcant que aquesta intransigència lingüística era contraproduent per la pròpia Església catalana ja que generava odis i rebuig entre alguns sectors de la població[8].

En paraules d’Hilari Raguer, monjo montserratí i gran historiador del període, l’Església Catalana havia sigut perseguida el 1936 per ser Església, i el 1939 era reprimida per ser Catalana[9].

 

  1. Les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947.

En aquest context, doncs, trobem les festes de l’entronització que suposaren un canvi d’imatge total respecte als actes religiosos dels anys anteriors. La festa suposà una reafirmació de la identitat i consciència col·lectiva catalana, després d’anys de ferotge repressió. L’efemèride, doncs, es va convertir en una mobilització popular religiosa i nacional catalana, trencant la dinàmica del nacionalcatolicisme espanyol dels anys precedents.

El nou tro per la Moreneta s’havia sufragat amb donatius de fidels catalans que havien anat fent aportacions des del 1944. La iniciativa de fer un nou i majestuós tro de plata havia estat proposada pel monjo Adalbert Franquesa, qui havia animat a l’abat Escarré amb aquesta idea. S’editaren uns tres milions d’estampetes amb la imatge de la Verge que s’escamparen per tota Catalunya, explicant la iniciativa i sol·licitant l’ajuda econòmica de tothom qui volgués. Des de l’inici es va veure que la veneració popular cap a la Moreneta era enorme arreu del país, i què significava Montserrat pels catalans ja que els donatius i contribucions foren massives. En paraules de Josep Benet l’any 1997 al programa de TVE «Giravolt», en motiu dels 50 anys de l’efemèride: «Montserrat representava la catalanitat, Montserrat representava la convivència, Montserrat representava una esperança de futur»

Per a organitzar la celebració es creà la Comissió Abat Oliba, que estava presidida per Fèlix Escales i Chamení, i tenia a Fèlix Millet i Maristany de secretari general. També la Comissió era un reflex de la voluntat de reconciliació, ja que en formà part gent molt diversa, amb passat en els dos bàndols enfrontats en la guerra civil. En total, més de 100 persones en formaren part. Un dels qui tingué un paper més destacat en l’organització fou l’esmentat Josep Benet, qui de nen havia sigut escolà al monestir, i precisament era un dels grans estudiosos sobre la repressió de la llengua i cultura catalanes, també en l’àmbit religiós. Un dels fulletons editats i distribuïts prèviament a la festa, redactat pel mateix Benet, era tota una declaració d’intencions:

 

«La construcció del nou Tron de la Moreneta, en la qual hi ha contribuït tothom: grans i petits, rics i pobres, ha demostrat que el nostre poble encara creu i estima, i que davant d’un gran ideal encara és capaç dels més bells i grans sacrificis. Sota la mirada amorosa de la Mare de Déu de Montserrat ens sentim tots germans, i solament a la falda de la nostra Mare comú podem ofegar aquell individualisme i egoisme que és el gran pecat del nostre poble i que tan grans i prometedores esperances ha frustrat. És per això que tots hem de maldar perquè la festa de la inauguració del nou tron, el dia 27 d’abril del 1947, sigui la festa de germanor i unió de la gran família catalana i de tots els devots de la Moreneta. Aquell dia tots ens hi hem de trobar en la gran casa de la Mare per a oferir-li el símbol de la devoció i amor del nostre poble en el seu ric Tron. Ningú no n’ha d’ésser exclòs d’aquesta festa de família, pensi com pensi, a menys que ell mateix se n’exclogués per odi als seus germans o per desamor a la seva Mare» [10]

 

Les cròniques periodístiques xifraven l’assistència de públic a Montserrat entre 70.000 i 100.000 persones[11], vingudes d’arreu del país. La censura no pogué evitar que es repartissin milers de fulletons en català ni que el nombrós públic cantés El Virolai, convertit en un himne nacional de Catalunya, en múltiples ocasions i sobretot durant el parlament del ministre d’Exteriors, Alberto Martín Artajo, així com tampoc que es llegissin missatges de catalans exiliats, com per exemple del músic Pau Casals.

El secretari general de la Comissió Abat Oliba, Fèlix Millet i Maristany, llegí la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, escrita pel bisbe de Vic Josep Torras i Bages a principis de segle, i que desprenia un sentiment de gran catalanitat i veneració cap a la Moreneta com a mare i patrona de Catalunya. A tall d’exemple, el IV i V paràgraf que diuen: «Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de la discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans» i «Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que vos espiritualment engendrareu»[12]

També es desplegà una enorme senyera des de l’icònic Gorro Frigi, fent que la bandera catalana presidís l’acte i es veiés de tot arreu, sense que la policia pogués fer res per despenjar-la. La senyera havia estat teixida clandestinament a partir de trossos de tela vermella i de tela groga.

         La Vanguardia obria l’edició del dimarts 29 amb una gran foto a la portada on es veia la plaça del monestir completament plena de gent. La crònica periodística, però, no esmentava cap dels fets relacionats amb la llengua i identitat catalanes que s’havien produït, més aviat tot el contrari, ja que començava l’article amb el titular «Memorable para la católica España» i continuava amb un primer paràgraf prou significatiu:

 

«La magna jornada del domingo en Montserrat, con motivo de la instauración de la Virgen «Moreneta» en el nuevo y magnífico trono que ha ofrecido el fervor mariano de nuestro pueblo a su excelsa Patrona, quedará como uno de los hitos más destacados y perennes del egregio monasterio, recuperado gracias al patriotismo heroico y sabio del Generalísimo Franco, que arrancó a Cataluña de las procaces garras del separatismo anárquico, destructor de todos los valores espirituales de nuestra tierra.»[13]

 

I més endavant destacava que s’havien sentit alguns «Visca Espanya, visca Franco i Visca Catalunya» en català. També el Diario de Barcelona en parlava tot destacant que «Los actos del domingo en Montserrat alcanzaron esplendor y grandeza inenarrables» y que la multitud allí congregada havia exclamat múltiples visques a Espanya, Catalunya i a la Comissió Abat Oliba.[14] Enlloc deien res dels parlaments en català, ni de la senyera,… Per la premsa, la celebració havia sigut una representació nacionalcatòlica més.

         Fins a 20 bisbes procedents d’arreu d’Espanya hi foren presents, sent-hi tots els de Catalunya, així com jerarquies civils i militars diverses, i també el nunci apostòlic Monsenyor Gaetano Cicognani. La missa pontifical fou feta per l’arquebisbe de Tarragona Manuel Arce Ochotorena, que actuava també com a llegat pontifici, i fou transmesa en directe per Radio Nacional de España.

I malgrat aparentar i oferir una imatge de gran acte nacionalcatòlic, és evident que el què havia passat a Montserrat no agradà a les autoritats polítiques del règim, ja que el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández, fou cessat del càrrec pocs dies després. Barba havia estat nomenat governador civil tan sols dos anys abans, i el seu període es caracteritzà per una petita relaxació en la repressió lingüística i cultural, ja que tendí a una política de convertir tot allò català en una representació més d’Espanya, i permeté la publicació de llibres en català o la representació d’obres de teatre, així com concerts dels orfeons. En la seva idea, la Verge de Montserrat, essent catalana, havia de ser igualment tant espanyola com la Verge del Pilar de Saragossa o la Verge de la Macarena de Sevilla. Pel què sembla, però, la línia de Barba havia estat superada de tros en les festes d’entronització, i li costaren el càrrec. L’1 de maig Barba ja hagué d’anar a Madrid on se li comunicà la destitució. Una setmana després, el 8 de maig, el BOE ja publicava el nomenament del nou governador civil, Eduardo Baeza Alegria, qui ja era governador civil de Saragossa.

 

Així doncs, i ja per finalitzar, les festes d’entronització significaren un canvi de rumb important respecte els anys anteriors i marcaren un punt de partida cap a la fi del nacionalcatolicisme, malgrat intents de reflotar-lo com el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, l’últim gran acte del nacionalcatolicisme a casa nostre. En definitiva, la societat catalana intentava superar el trauma de la guerra i els catòlics catalans, cada vegada més, anirien cap a la línia de la reconciliació marcada per Vidal i Barraquer i l’abat Escarré entre d’altres. Les festes marcaren una nova línia dins l’Església Catalana que s’aniria consolidant cada vegada més en els anys següents, però aquesta ja és una altra història.

 

Moltes gràcies per convidar-me i per la seva atenció.

[1]     Les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1946-1947). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. p. 11.

[2]    PIÑOL, Josep M; El Nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència. 1926-1966. Barcelona: Edicions 62. p. 86.

[3]    Citat a: PIÑOL, Josep M; El Nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència. 1926-1966. Barcelona: Edicions 62. p. 92.

[4]     Reproduïda a: BENET, Josep; L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. p. 474-475.

[5]     Reproduïda a: BENET, Josep; L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. p. 484.

[6]     Reproduïda a: BENET, Josep; L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. p. 486.

[7]     En una carta de Cartañà al Nunci Apostòlic Gaetano Cicognani del 9 de juny del 1939, el bisbe gironí deia: «Supuesta la precedente consideración, si la predicación del Evangelio, enseñanza del Catecismo y oraciones en la Iglesia han de practicarse en castellano, necesariamente ha de resultar una coacción y, por consiguiente, una actuación odiosa respecto de los que la ejercen. (…) El mandato se funda en una suposición que no es exacta: supone que el lenguaje catalán es causa del separatismo, y no es así, sino que el separatismo se forjó en otra parte, y la prueba está en que han sido y son en immensa mayoría los catalanes afectos a España y que condenaron y condenan el separatismo. ¿Por qué, pues, privarlos de rogar a Dios con el lenguaje de padres y abuelos si ha de servirles para ser cristianos más fervorosos al propio tiempo que españoles de más ardiente patriotismo?» Reproduïda a: CLARA, Josep; Epistolari de Josep Cartañà, bisbe de Girona (1934-1963). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. p. 117.

[8]     En una audiència papal del 19 de desembre del 1940, Vidal i Barraquer comentà al pontífex: «Añádase a ello, que en Cataluña la antipatía con que forzosamente se ha de ver que algunos de los más destacados miembros de la jerarquía eclesiástica hayan hecho causa común con las autoridades políticas, en el afán de perseguir arraigados sentimientos regionales, imponiéndoseles en los actos de culto y aun en los mismos rezos una lengua que no es la propia materna, en muchos casos no comprendida por la gente del pueblo, que por el solo hecho de ser casi exclusivamente la de los guardias civiles, agentes de policía, funcionarios del ramo de administración del Estado, etc., con los cuales el pueblo solo trata de ordinario asuntos enojosos, debe ser mirada ya por ellos con cierta prevención de odiosidad. Y se da además el caso doloroso que la Iglesia que, por ser católica, habla todas las lenguas de todos los países, y que por el solo hecho de ser incompatible con alguna de ellas por humilde que fuese dejaría de serlo, en aras de un cesarismo violento sacrifica sus sagrados derechos en menoscabo de la eficacia de sus ministerios en la santificación de las almas.» Reproduïda a: FUENTES, Manuel M; «La defensa de l’ús públic del català a l’Arquebisbat de Tarragona durant el primer franquisme (1939-1944)» dins: BELZUNEGUI, Àngel, SÁNCHEZ, Josep i REIG, Alberto (Coords.); Església i Franquisme. De la col·laboració amb el franquisme al seu combat. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2017. p. 36.

[9]    RAGUER, Hilari; «La Diada de la Moreneta», El País, 27 d’abril del 2017.

[10]  Reproduïda per: RAGUER, Hilari; «La Diada de la Moreneta», El País, 27 d’abril del 2017.

[11]  La Vanguardia Española. 29 d’abril del 1947. p. 3; Diario de Barcelona. 29 d’abril del 1947. p. 2.

[12]  TORRAS I BAGES, Josep; Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.

[13]  La Vanguardia Española. 29 d’abril del 1947. p. 3.

[14]  Diario de Barcelona. 29 d’abril del 1947. p. 2.

UNA PROMESA I UNES DADES
02.12.2006 | 12.27
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.