Els Papers de Santa Maria de Nassiu

L’abat Cassià: home de diàleg i de pau

El 12 de març proppassat, en el silenci de la nit, d’una manera discreta i senzilla, l’abat Cassià va deixar el nostre món. Joan (nom de bateig) Just i Riba va nàixer a Barcelona el 1926, tot i que de ben menut, amb els seus pares, es traslladà a Igualada. Com ell mateix referia en una entrevista recent, a la seua llar es respirava “un ambient serè, ple d’amor i de diàleg”. El 1939 s’incorporà a l’Escolania de Montserrat, i el 1942 entrava al monestir per tal de ser monjo. Va fer estudis superiors d’orgue i de cant gregorià al Pontifici Institut de Música Sacra a Roma i posteriorment amplià a París, amb André Marchar, els seus coneixements musicals. A París va conèixer el pensament de Teilhard de Chardin i de Congar, que tant positivament van influir en la seua vida. De nou a Montserrat, va ser organista, mestre de novicis, i més tard prior del monestir, fins que l’any 1966 va ser elegit abat. Va servir la comunitat amb senzillesa i abnegació, fins que el 1989, lliurement, va presentar la dimissió.

L’abat Cassià ha estat sempre un home audaç i arriscat, profundament evangèlic i optimista, que afrontava les dificultats amb un esperit lliure. Defensor dels drets humans i de la personalitat catalana, home de país, ben arrelat a la terra, va fer de Montserrat un espai de llibertat durant els temps més durs de la dictadura i va defensar amb valentia la nostra llengua i la nostra cultura. Com ha recordat el pare abat Josep M. Soler, “va treballar perquè Montserrat es mantingués obert a tothom, tal com el papa Pau VI li havia dit, en ocasió del tancament d’intel·lectuals a Montserrat, amb motiu del procés de Burgos”.

El P. Cassià somiava “una Església que tinga una nova Pentecosta…, una Església més contemplativa, més carismàtica, més participativa, no agressiva ni angoixada, sinó més aviat agraïda per les coses positives”. El P. Cassià sempre va dir què pensava, sense pors ni nostàlgies del passat. Així, quan li van preguntar l’any 2005 com hauria de ser el futur papa, respongué: “Voldria que fos un home de Déu, molt valent…, que fos humil, que no busqués el càrrec, sinó que l’acceptés i que tingués capacitat per a treballar en equip. En equip, però en un equip plural, perquè si no, hi ha el perill del pensament únic que, per a mi, empobreix l’Església.” El P. Cassià desitjava una Església més senzilla, més lliure i dialogant i amb un rostre més amable, allunyada de la crispació, de les condemnes, de les tensions; una Església fidel al concili Vaticà II, oberta al món modern, valenta i agosarada per a revisar, per exemple, la postura tan rígida respecte a la moral sexual. Obert i avançat, lamentava la visió que Madrid té de la perifèria: “El drama és que des de Madrid no saben acceptar la diferència. Entenen unió amb uniformitat i això és un empobriment de l’Església.” Ell creia en “una Església plural que no té resposta per a tot, però que busca amb confiança, oberta al diàleg amb tots els qui no es tanquen al bé, a la veritat, a l’amor”. És per això que recordava amb enyor els cardenals Tarancón i Jubany, com també el nunci Dadaglio, o el bisbe Pont i Gol, que van ser uns referents en la renovació de l’Església i en l’aplicació del concili Vaticà II.

L’abat Cassià va ajudar una multitud de persones en l’acompanyament espiritual. Era un monjo que escoltava i que encoratjava, consolava i donava esperança i pau a tantes i tantes persones que tenien el cor ple de ferides. Sabia transmetre la idea d’un Déu amic de l’home i de la vida. No un Déu que fiscalitza i tortura la consciència humana. El Déu que anunciava el P. Cassià era el Déu compassiu i benigne, Déu de perdó, de joia, de llibertat. Per això l’abat Cassià va ajudar a fer de Montserrat, “una Comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya […], una Comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions” Amb la seua paraula, el P. Cassià il·luminava la nit de tants i tants cors ferits, i amb el seu somriure i el seu consell guaria, amorosia i donava esperança a aquells que se li acostaven.

Som molts els valencians que hem descobert en l’abat Cassià, un pare que acollia amb estimació i amb el qual podíem parlar el llenguatge de l’amor. Recorde que aquestes darreres setmanes em parlava dels amics valencians d’Albalat de la Ribera, de València, de Cortitxelles, i de les vegades que havia estat al País Valencià. Encara no fa gaire havia enviat un article sobre Tarancón que Jordi Bort, membre de la Comissió del Centenari i director de Buris-ana, li havia demanat per a la miscel·lània d’homenatge al cardenal de Borriana. També recorde els viatges dels valencians, que ens fèiem presents a la renovació de la Flama de la Llengua, cada any al febrer, on el P. Abat Cassià sempre ens encoratjava a lluitar per una Església més evangèlica i més valenciana.

Aquests darrers mesos, com a infermer, he tingut el goig d’haver pogut acompanyar-lo en la seua malaltia. Han estat molts els viatges que hem fet a Manresa, a l’hospital, on hem compartit la conversa, el silenci i l’esperança. Sempre amb el somriure al rostre, agraint amb una paraula amable les atencions dels metges i dels infermers, sense queixar-se en cap moment. Tots ells han quedat impressionats de la humanitat i de la delicadesa del P. Cassià, i també de la manera com va reaccionar en saber el diagnòstic de la malaltia. Home de diàleg i de pau, tenia una mirada neta, que transparentava l’amor de Déu.

“Ara que els meus ulls entreveuen la serenor del meu capvespre, aprenc certesa en la veritat que abans endevinava: jo només tinc un desig d’amor, un poble i una barca.” Aquests versos de Lluís Llach m’han fet pensar molt en el P. Cassià. Fins al seu últim alè, hi havia en ell “un desig d’amor” per “un poble i una barca”. Un poble, el nostre, que ell portava al cor, i una barca, l’Església, que estimava apassionadament. La vida del P. Cassià pot quedar resumida en aquella frase del Nou Testament: “servidor bo i de tota confiança” (Mt 25:21). Tan de bo que el seu exemple caiga com una pluja suau i benigna sobre les nostres vides, sobre la nostra Església i sobre el nostre poble.

*Monjo de Montserrat

<!––>