Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Les persones sense llar no són culpables d’un fracàs personal sinó víctimes d’un fracàs polític i institucional. No és el mateix la pobresa que ser pobre. Tots els partits afirmen voler acabar amb la pobresa, inclús aquells que amb les seues polítiques la promouen. Dir-lo del rèdit electoral. Uns pobres, en canvi, molesten. Quan amb l’inici de la crisi augmentaren les persones que buscaven menjar als contenidors del fem, l’Ajuntament de Girona, per cert presidit aleshores per Carles Puigdemont, va decidir tancar amb cadenat bona part dels contenidors on els supermercats tiraven les sobres. La raó era que feia mala imatge que la gent cercara aliments entre el fem. El problema per a alguns no és la pobresa sinó els pobres.

Les persones sense sostre són el testimoni més dur, i visible, d’aquesta pobresa creixent, que sovint es viu de portes a dins, en silenci i amb l’únic suport de la família. Avis que acaben pagant el pis, el menjar i la roba de fills i néts. Les criatures són les que més sofreixen les conseqüències. Una criatura que creix pobra té poques possibilitats d’eixir endavant. Segons els estudis, un 80% dels xicotets que avui són pobres ho seguiran sent d’adults. Cada vegada més, es naix pobre i es mor pobre.

En l’acampada de persones sense llar de plaça Catalunya, que s’autodenominava Acampada X Drets, els afectats parlaven amb veu pròpia. Són els invisibles, a qui s’acusa de ser pobres perquè volen, de no tindre interés a treballar… Persones colpejades no sols per la pobresa sinó pels prejudicis. Són els “ningú”, que diria el poeta Eduardo Galeano. En ciutats de Brasil, les persones sense llar fa anys que s’organitzen en moviments socials propis. A França, en els 90 sorgí un moviment similar. Veurem ací què passa.

Recuperar la dignitat

Per a aquells que visquen al carrer, recuperar la dignitat i l’autonomia, davant un sistema que els expulsa, és fonamental. Com ha demostrat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o tants altres moviments de base, la lluita és el millor antídot contra el desànim, l’estigma i la vergonya.

Sovint es pensa que hi ha receptes màgiques per a acabar amb el sensellarisme, però no és així. Clar que es pot fer més per a pal.liar la situació dels qui viuen al carrer, en particular des de l’Administració, però mentre no s’aborden les causes polítiques que ho provoquen tot el que es farà serà posar tiretes.