Oi?

Aquesta setmana ens ha colpit la notícia que Montserrat Carulla, la mare de totes les actrius, ha mort als noranta anys. I de seguida m’han vingut al cap les cinc o sis vegades que vaig coincidir amb ella, el temps que vaig ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot una, a Sant Cugat. […]

(més…)

No és la primera vegada que he de recórrer a l’analogia amb patologies mèdiques per mirar d’explicar el comportament d’això que en diem Espanya, especialment les estructures d’un estat que està obsedit a perpetuar-se immutable. Aquesta vegada, m’ha semblat que la cosa més aclaridora anava de delírium trémens i altres addiccions. […]

(més…)

Tot just declarat l’estat d’alarma, i la queda, i els nous confinaments, el cel a primera hora, mirant de Canyelles cap al litoral nord, tenia aquest aspecte…

El mail obert el 19 d’octubre tornava sobre la covid-19, i és que no ens en sortim. El conseller d’interior, Miquel Sàmper, em va escandalitzar amb una invitació a la delació, a propòsit de l’incompliment de les restriccions de mobilitat. A mi, això de controlar els veïns i denunciar els que no ens agradi el que fan, em sembla del tot incívic, i no puc evitar que em porti a la memòria algunes de les revenges que hem sentit que s’expliquen viscudes durant la guerra civil i després. La meva sorpresa és haver descobert, arran de l’article, que en d’altres societats, com la suïssa, la cultura de la denúncia és acceptada i considerada una garantia de l’ordre social. […]

(més…)

Aquest any 2020 s’escau que en fa cinquanta de la mort de Josep Carner. I per aquest motiu, el Correllengua ha organitzat les seves activitats de projecció pública de la llengua catalana a voltant de la figura del poeta. […]

(més…)

Tercer aniversari dels fets del nostre Octubre del 17. Primer aniversari de les reaccions a la sentència de la vergonya. I el més calent és a l’aigüera. I continuem esperant qui sap quina mena de momentum mentre la repressió no s’atura. Ni s’aturarà. Amb causa manifesta, o sense. Perquè l’objectiu d’Espanya, de l’estat que ens oprimeix i ens esprem, és, ara més que mai, sotmetre’ns. Explotar-nos. Liquidar-nos a través del nostre propi desistiment. I això demana que hi reaccionem amb contundència. Com mirava d’argumentar el mail obert del 4 d’octubre. […]

(més…)

Després de l’Onze de Setembre vaig escriure aquest nou mail obert, per posar en valor l’experiència i la feina callada de tanta gent que ens ha permès avançar fins on som, i no fer més passes enrere. I, alhora, per posar un però ben gros a l’actitud partidista dels partits polítics i, ai las, també, de les entitats civils. Que, ni que resultés que fos el que els és connatural, no s’haurien de permetre. Almenys ara i aquí.

(més…)

Tot l’estiu que la imatge em voltava pel cap. La de l’antifaç dels aguerrits justiciers. Contraposada a la mordassa dels silenciats. I això perquè la màscara em recorda massa un morrió, que evita que mosseguem, que ens fa callar, que d’alguna manera ens anul·la gairebé fins a fer-nos invisibles. Vaig mirar d’escriure un article posant en tensió tots dos extrems, el de l’antifaç i el de la mordassa. El més singular del cas és que, si vaig entendre bé alguns dels comentaris que es van fer de l’article, hi va haver lectors que em veien com un negacionista. I juraria que no ho sóc… […]

(més…)