Un país millor? Un país normal!
Deixa un comentari
Nou de novembre, un any just després del (primer?) gran acte de desobediència col·lectiva del 9-N de 2014. Em desperto sentint la tertúlia radiofònica del matí, on una Pilar Rahola mig irritada mig deprimida es plany, amb raó, de la “feblesa” amb què el sobiranisme enfronta aquesta nova fase del procés, que s’inaugura avui mateix amb la votació de la declaració d’intencions del Parlament pels pròxims mesos, i això abans de tenir constituït el nou govern que les ha de fer efectives…
En el mateix espai passen un tall de veu de Raül Romeva en què aquest recita el rosari d’arguments per a la independència: “…per fer un país nou on puguem viure millor”, diu a manera de resum, amb aquell to gairebé manyac que ja li sabíem de la campanya de la formació Junts pel Sí que ell encapçalava, i que em deixa gairebé tan irritat com la Rahola. ¿Com, que “per viure millor”? Sembla com si parléssim d’una simple qüestió de confort, de qualitat de vida i prou, quan la independència de Catalunya té un grapat de raons que la motiven, i de molt més calat que aquesta.
Deixant de banda la grossa qüestió dels calés, de la increïble i escandalosa sagnia econòmica que l’Estat aplica sobre Catalunya des que la va derrotar militarment en 1714, la raó bàsica del procés de secessió actual és la de tornar precisament a la situació anterior a aquell nefast any del Senyor Borbó, quan el nostre era des de feia segles un país amb les seves pròpies lleis i amb sobirania per donar-se-les i treure-se-les d’acord amb les seves necessitats, sense dependre de la voluntat i els capricis de cap altre.
Es tracta de recuperar l’Estat català (confederat amb la Corona d’Aragó, com recordava Jaume Sobrequés en un oportú article recent) i la seva pròpia legalitat, que les forces hispanofranceses de l’odiós i rabiós Felip V van anorrear i suplantar amb el Decret de Nova Planta, mai derogat i que està en la base de la piràmide d’abusos amb què Espanya ha colgat la nostra vella nació (no tan vella com l’espanyola, que es veu que ve del temps de les cavernes, però molt antiga). Recuperar-lo en primer lloc per una qüestió de dignitat com a poble, vençut però mai sotmès; i segonament per reparar una injustícia històrica i superar l’anomalia històrica que en va derivar, sostinguda per la violència esporàdica i l’amenaça constant. Però a més d’això, perquè aquests tres-cents anys de “historia común” ens han demostrat que els beneficiaris d’aquella victòria militar són una gent indesitjable amb la qual no hi ha manera humana de dialogar ni de posar-se d’acord en res (en res essencial, doncs), perquè la seva relació amb Catalunya i els catalans no ha deixat de ser mai, ni mentalment ni materialment, sinó la que hi ha entre vencedors i vençuts, entre dominadors i dominats, entre amos i subalterns (per no dir esclaus)…, una relació colonial, dit ras i curt.
La història de la revolta en curs que es va iniciar amb la trinxada de l’Estatut de Miravet, el 2006, ens ensenya fins a quin punt la mentalitat militarista castellana ha arribat intacta fins al segle XXI. És incomprensible, a ulls de qualsevol; però tenim a l’abast, entre altres, un article de l’historiador Xavier Díez (ja citat en altres ocasions en aquest blog), publicat el mateix dia 9, i que dóna prou claus per a una interpretació correcta del que està passant. Hi ha tres definicions, explica, del concepte de nació: l’essencialista, la descriptiva i la voluntarista. Espanya, que encaixaria en la primera versió, es veu a si mateixa “com una veritat absoluta, permanent, innata, essencialista i romàntica”, “confon l’estat amb la nació” i “viu la identitat amb un punt de fanatisme religiós”, cosa que explica “la intolerància que revelen certs tics ‘inquisitorials’ a l’hora de valorar l’independentisme” de les altres nacions, com la catalana: des de la seva perspectiva supremacista i fonamentalista, “qualsevol que plantegi una identitat alternativa, a banda de dissident, és tractat com un heretge”, posat que “la nació-religió veritable és l’espanyola, immutable, i només entén la diversitat des de la jerarquia”.
La identitat catalana, inclosa en el tercer grup, s’ha forjat per la seva banda “des de la ‘Terra de Pas’ assenyalada per Vicens Vives, des d’una facilitat per integrar els corrents filosòfics i socials dissidents (anarquisme i republicanisme, especialment) i des d’una clara capacitat de reinventar-se i readaptar-se a una constant pluralitat i promiscuïtat cultural i ideològica”, i dóna més importància a la voluntat de construir un futur que els ancoratges en el passat. I això és el que neguiteja el nacionalisme espanyol, conclou el professor Díez: “No només resulta incomprensible l’existència d’una nació igual en drets i obligacions. Incomoda que Catalunya esdevingui una nació de naturalesa inversa a l’essencialisme i l’innatisme. Neguiteja la idea d’una identitat postnacional que qüestiona la seva pròpia –i aïllada– cosmovisió”.
________________________________________________