L'Hereu Riera

L’última garrotada (doble, que els problemes no vénen mai sols, i menys si vénen de la Capital del món) que ens ha fet arribar el Miniimperi espanyol va venir a coincidir amb la celebració a Figueres del festival Acústica, que en la seva desena edició va fer, el cap de setmana passat, un ple extraordinari, tant pel que fa al cartell com al públic que va congregar, que va ser multitudinari.
En puc donar fe, si més no, dels dos dies que un servidor hi va ser, el divendres dia 2 i l’endemà, i val a dir que les hores que vaig estar a la capital alt-empordanesa em van fer oblidar completament el mal rotllo arribat –amb la deseperant regularitat acostumada– de Ponent.
La tarda de divendres va començar amb el concert de Toni Beiro a la plaça Josep Pla, just davant del teatre El Jardí, que gràcies a la gens intempestiva hora en què va tenir lloc, i a la llum diürna, es va omplir d’un públic d’allò més familiar, intergeneracional, i no cal dir que per a molts dels joves assistents, encara amb el xumet a la boca, aquell devia ser amb tota seguretat el seu primer festival. El concert va crear un ambient genial, però més tard vaig poder constatar que aquesta impressió s’estenia als altres escenaris escampats per la ciutat (notable també, segons les cròniques, a l’espai davant del Museu Dalí, on es va fer l’espectacle “Salvador Dalí canta”, producció del festival amb la participació d’un grapat d’artistes units per l’heterogeneïtat, però hom no pot pas estar a tot arreu alhora: aquesta deu ser, si no l’única, una de les poques pegues de l’Acústica).

Em limitaré, per tant, a fer una repassadeta personal a tres veus joves, de tres dones joves, que es van obrint camí, amb diferents mitjans i amb diferents ritmes, per a gran gaudi de les orelles dels seus fans, entre els quals em compto. Per ordre d’aparició, són la Paula Grande, Russian Red i Sílvia Pérez.

Comencem, doncs, per la Paula Grande, que va fer el seu concert, sobre
la base sonora del dj Maro-king (i del Nano Simon al baix), a les 8 del
vespre, a la plaça de Catalunya, just al costat de l’espai on es podien
fer els mil tastets de les Cuines del món (una combinació tanmateix
suggerent). Amb la Paula hem sigut companys de feina i m’hi uneix una
relació d’amistat, i tant se val si sóc subjectiu, però que té talent (i
molt de temps per davant per potenciar-lo) està fora de dubtes, i que
canta com els àngels també.
Tot seguit d’aquest concert va fer el seu
Russian Red (nom artístic de la madrilenya Lourdes Hernández) en un
escenari molt diferent, el del claustre de l’institut Ramon Muntaner,
amb un aforament limitat i amb entrades de pagament (és l’excepció del
festival). Diuen que la noia es va donar a conèixer sobretot a través de
la Xarxa (a YouTube hi ha actuacions d’ella quan era realment molt
jove, acompanyant-se només amb la guitarra), però ara ja té un parell de
discos al mercat i porta un grup de músics molt professionals que
l’agombolen amb un so compacte, nítid i molt potent. Amb aquest coixí
sònic, la noia ens va obsequiar amb un concert complet, sense fissures,
que podria haver durat hores, però el grup va plegar havent esgotat el repartiment,
com va explicar la cantant entre les rialles de la gent. Bon rotllo.
Encara
es va fer més curt i va haver-hi més bon rotllo l’endemà al
teatre El Jardí, on l’organització va traslladar el concert que la
Sílvia Pérez Cruz havia de fer també a l’escenari del Ramon Muntaner.
L’amenaça de pluja aquesta vegada va ser una benedicció del cel, perquè no quedaven entrades, i amb el canvi n’hi va haver una nova i inesperada oferta a taquilla. Ens vam arriscar, i vam tenir sort, perquè el recital va ser d’aquells que es recorden: la cantant de Palafrugell té un do per a la música, això salta a la vista, però és que a més anava acompanyada d’en Toti Soler i la seva llegendària guitarra, i junts van oferir-nos, a un teatre ple i entregat, un recital realment memorable, ple de moments genials, sublims. I això que anaven “improvisant”! Van cantar alguna peça junts, però la comunió va ser tothora perfecta, amb en Toti, que toca la guitarra com vol, completament atent –fins i tot absort– a les variacions vocals de la Sílvia, que té a més una aptitud especial per ficar-se el públic a la butxaca amb una gran naturalitat. Quin parell d’hores tan curtes, nois, i que ben aprofitades!
Que no me l’espatllin!, em deia la meva acompanyant. I com que no és probable que passi, perquè tot i ser molt jove sembla també molt desperta, crec que tenim Sílvia Pérez per temps, que això tot just acaba de començar…

_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: a la foto de Tony Foixench (Fotolog.com), la Sílvia cantant havaneres acompanyada a la guitarra pel seu pare, Cástor Pérez, igual que en el vídeo, d’una actuació conjunta en el Festival d’Havaneres de Calella de Palafrugell}]