L'Hereu Riera

Pérez Rubalcaba, segundo de a bordo (de moment) del PSOE, va i ve a Catalunya, a refer ponts en un plis-plas:

“Els sentiments col·lectius d’un poble són més potents que no pas les sentències i els BOE”

[Comentari de text: Recordant-se de santa Bàrbara només quan trona, com solen fer els socialistes madrilenys de Nicaragua, el vell diable del PSOE va acostar-se aquest dia (12 de maig, diumenge) als seus acòlits catalans i diu que va dir (segons revelació de l’exconsellera i excandidata Montserrat Tura, ja que PR no va amollar ni un mot per a la premsa canallesca) la sentència que he transcrit a dalt en negreta. La crònica del diari, que parla d’una operació de desglaç del candidat en les relacions, últimament un pèl anquilosades, entre els socialistes catalans i els seus germanastres espanyols, sembla que va fer el seu efecte, i tant que sí, i en positiu!, com diria el president Mas de Polònia i també el de Catalunya.
Doncs res, que l’home es va plantar allà, enmig de la militància i davant del komitè executiu del PSC (i entre ells la ministra de la Guerra, Carme Chacón, amb cara de circumstàncies) i, com si fos al programa “Tengo una pregunta para Ud”, va anar responent a totes les qüestions que se li plantejaven, amb espines o sense.
“És important fer un relat d’Espanya que inclogui Catalunya i un relat
de Catalunya que inclogui la relació amb Espanya”, diu que li va demanar el reelegit alcalde de Lleida, Àngel Ros. I
Rubalcaba es veu que es va comprometre a “desfer malentesos” per evitar, segons
altres fonts, que “el PSC a Madrid es vegi com un catalanista dolent i
el PSOE a Catalunya com un espanyolista dolent”. I finalment va recordar, explica el cronista, que,
històricament, sempre hi ha hagut diferències.
És cert: unes diferències de 20.000 Milions d’Euros anuals, ara mateix (mil milions amunt, mil milions avall, que no hem pas de filar prim). Però no ens entretinguem amb collonades, i anem a allò que importa, que és que, com per art de màgia, els ponts caiguts es van començar a reconstruir a tota llet, com en una pel·lícula d’en Walt Disney:

La trobada també “va servir per injectar moral a un PSC en hores
baixes”, i en aquest sentit el meeting va fer el fet, perquè els soferts i moixos militants van quedar “encantats”, “satisfets” i “molt contents” del loquaç Pérez Rubalcaba, que tanmateix també va fer algunes reflexions autocrítiques, com ara que el socialisme (espanyol en general) no hagués reconegut fins després de les eleccions del 2008 la crisi, o el fet de “definir-se només a la contra del PP”.

Després de la dutxa freda de l’autocrítica, però, va venir la dutxa calenta de la crítica a “la dreta catalana” de CiU: “Em costa de veure com un partit tan genuïnament català s’oblida de tot i
pacta amb un altre tan genuïnament anticatalà”, va criticar, recordant
la “campanya de catalanofòbia” dels populars amb l’Estatut. La recordem, la recordem, però també recordarem aquí que el seu cap de files va exclamar “Missió complerta!”, quan la campanya dels populistes va culminar en la reconsagrada sentència d’ara fa un any, i ens va venir a recomanar, si fa no fa, que ens l’embeinéssim…

En resum, que la visita rubalcabiana, molt oportuna, va posar les piles als sociates catalans de cara al consell nacional que havia de tenir lloc al cap de vuit dies (aquest darrer cap de setmana), i amb vista al congrés del partit, la tardor vinent, i després a les eleccions al Congrés de Diputats, que són les que compten de debò. Doncs endavant les atxes, home; o, com diria el senyor Marcel·lí, “Adelante!”.

«Ha vingut el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba a Barcelona a fer-nos la
pilota als catalans. Això, de tant en tant, també ho feia el franquisme.
Ja fa temps que dic que el PP i el PSOE, en el fons, són iguals. Els
anomenats socialistes parlen de federalisme, i de federalisme rien de rien.
És el partit que més enganya. A Badalona, sobretot la immigració
espanyola, abans votava el PSOE i ara vota el PP. Passa que a les
barriades de la perifèria hi ha més habitants que els que residim al
centre de la ciutat. El PP i el PSOE són partits centralistes
d’obediència madrilenya, no ens enganyem. Els independentistes, amb el
temps, sortiran de sota les pedres. I les noves generacions no
acceptaran tant d’espoli fiscal a Catalunya. És hora que Catalunya
desperti. Recordo que al principi de la Transició mal anomenada modèlica
es deia que hi hauria franquisme sense Franco. Cada vegada es veu més atado y bien atado. La democràcia espanyola és de fireta, és molt mediocre. Espanya segueix sent el farolillo d’Europa. Una democràcia de molt baixa qualitat».

Joaquim Renom Blanch, “Franquisme sense Franco”, dg 19.6.11, EP/Avui
_________________________________________________________

ps: Després d’això vam llegir a la premsa que JL Carod-Rovira, conferenciant davant la gent de CpC, Ciutadans pel Canvi (nom a hores d’ara més aviat desorientatiu), es va manifestar disposat a no
permetre que es continuï “entregant el país a la dreta”: com mossèn
Joan Herrera, sembla que estaria per un federalisme mixt, transversal i
provisional, de gestió autònoma de cada comunitat (quina mania!) del seu propi
“grau de dependència”, fins arribar al moment de decidir-se entre el
federalisme (federació/confederació?) o la independència…
I ves per on, ¿no va ser Joan Ridao que va proposar fa unes setmanes a Joan Herrera d’anar junts a les generals espanyoles?