L'Hereu Riera

Dijous passat, a la tertúlia del programa vespertí d’en Josep Cuní a 8TV comentaven, arrapapats còmodament al sofà (és un dir, perquè el tresillo del programa no és pas com el de la foto d’aquí al costat, precisament: té uns braços que arriben a l’altura de les aixelles dels que hi seuen, un prodigi de disseny que fa patir només de veure’l i que demana un “et felicito, fill!” per als qui el van perpetrar), els 50 anys d’existència dels Rolling Stones, que es complien just aquest dia, donant per fet que la llarga carrera dels londinencs va començar amb la seva actuació al Marquee Club de la capital anglesa el 12 de juliol de 1962.
En el moment que m’hi vaig connectar dissertaven sobre la llegendària capacitat sexual del líder de la banda, traduïda en una gran quantitat d’experiències (“quantitat no és el mateix que qualitat”, va remarcar el ponderat Cuní, ep!), i van encallar-se una rolling estona en la peça Angie, dedicada a la dona d’en Bowie, i de passada la suposada relació (sexual) del rei del glam amb Jagger va ser inevitablement objecte d’especulació en la tertúlia… També es van preguntar si aquesta cançó suposava un “punt d’inflexió” en la carrera del grup. No recordo què en va dir el periodista musical Jordi Bianciotto, en el seu paper d’assessor, però, més enllà que fos un boom de nassos i que segurament els va fer encara més coneguts, de manera massiva, no veig quina transcendència pot tenir en la història d’aquests creadors d’una ingent quantitat de música i d’un munt d’obres llegendàries, i d’una llegenda que els té a ells per protagonistes i que està lligada íntimament a la història personal d’unes quantes generacions. En tot cas, tot això, i en general la part més escandalosa de la seva biografia, eren collonades sense cap interès; si més no, m’atreveixo a dir, per als qui hem tingut la música d’aquest grup com a banda sonora de la nostra vida, com diu el topicàs, però gravada amb una certa intensitat.

Jo vaig descobrir els Stones (que llavors en dèiem “els Rolling”) als quinze anys, de la mà d’un company d’estudis, en Joann Barceló (un talent precoç mort prematurament: cliqueu aquí), que ja n’era un fan i que en va portar uns quants epés de casa seva per veure si jo compartia amb ell el seu entusiasme. La veritat és que, en l’etern dilema entre els Stones i els Beatles (“¿qui t’agrada més, nen, el papa o la mama?”), jo em decantava pels segons: la comparació entre els àlbums psiquedèlics de les dues formacions, Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band i Their Satanic Majesties Request, apareguts quasi simultàniament en aquelles dates, per a mi no s’aguantava, simplement (encara que en aquest hi ha peces tan notables com 2.000 light years from home i She’s a rainbow), i els primers Stones (I’m free, Paint it black, Get off of my cloud…), al costat dels de Liverpool, sonaven molt “bruts”…, fins que amb el temps i una canya la fruita madura va caure de l’arbre.

En una vida artística tan llarga hi ha moments per a tot, també per a les dures baixades de trip: fem un salt a “un dels pitjors dies del rock’n’roll”, al festival d’Altamont, on algú, no sé exactament qui, va tenir la pensada de confiar el servei d’ordre a aquella tropa de motoristes coneguts com a Hell’s Angels, i la festa va acabar en tragèdia, quan un d’aquells peculiars guardians de l’ordre va apunyalar un espectador, un noi negre, com s’explica en aquest altre vídeo.

Acabem bé, però. Enganxo aquí, per a gaudi de la parròquia, el concert sencer dels Stones a Austin, Texas, del world tour A Bigger Bang d’ara fa cinc anys que també va recalar a Barcelona, i amb aquest format –el mateix macroescenari, instal·lat a l’Estadi Olímpic–, i ells amb les seves inefables pintes de vells pirates, vaig tenir ocasió de veure’ls en directe finalment, després d’unes quantes ocasions fallides anteriors.
Deixeu-m’ho dir: només és rock and roll, però m’agrada!

[_{Il·lustració de l’entradeta: Una de les fotos de l’exposició Rolling Stones:50, de fotos recopilatòries de la història del grup. Cfr. diari Ara}]