L'Hereu Riera

La realitat és tossuda, i quan les circumstàncies fan que s’esfilagarsin i caiguin els vels amb què els mentiders, trilers i manipuladors al servei de determinades farses pretenen tapar-la, la realitat es presenta nua, tal com és, als ulls de tothom que té ulls a la cara i no hi duu pa que li impedeixi veure-hi bé.
L’espuri però xulopiscines Tribunal Constitucional espanyol i la sentència sobre l’Estatut referendat pel poble i dos Parlaments han resultat una d’aquestes circumstàncies reveladores, que presenten la realitat tal com és, i el que ha fet el TC amb les seves megatisores és retallar alhora els enganyosos vels que la cobrien. Ara tothom veu, o pot veure, que a l’España una només n’hi cap una, efectivament, que és l’Espanya castellana, i per tant Catalunya (i el País Basc, que ja veiem com els hi va) no hi té lloc i no té res a pelar-hi.
Tant és així, que ho constatava fa poc a La Vanguardia un columnista que no destaca precisament per les seves inclinacions secessionistes, Antoni Puigverd, ni més ni menys que donant per difuntes les pretensions federalistes d’un sector del PSC:

_{El profesor Salvador Cardús puso el otro día el dedo en la llaga. ¿No es
muy extraño que, siendo el momento político tan grave, el debate
político catalán sea tan flojo y superficial? La sentencia del
Constitucional, inapelable, ha desvestido muchos discursos. El
federalismo ha chocado con un obstáculo insalvable. El muro que ha
alzado el TC es indestructible para un partido del sistema.
Consiguientemente, una parte capital del edificio ideológico del PSC
amenaza ruina. En efecto, una de las grandes preocupaciones históricas
del PSC ha sido encajar mejor Catalunya en España. Pues bien: para los
altos magistrados no hay nada que encajar: el único sujeto político es
España. Punto pelota. Catalunya no es más que una autonomía: carece de
soberanía para discutir con el Estado. Otro profesor, Francesc de
Carreras, exclamará: “¿acaso no lo sabían?”. Bueno, ahí estaba el
concepto nacionalidad, introducido en la fase constituyente a instancias
de los ponentes catalanes. Las posibilidades que el ambiguo concepto
parecía permitir han sido cercenadas por tierra, mar y aire. No sólo el
PSC, también CiU construyó su discurso partiendo de tal ambigüedad. La
sentencia permite hacer mucha gestión y política de corto plazo,
naturalmente. Pero obliga a definir el horizonte en términos muy crudos:
sumisión o ruptura.
…}

_{El vacío que ha dejado la sentencia del TC no se rellena con remiendos.
No se rellena con algunos traspasos y menos aún con la modificación de
la ley orgánica del Consejo del Poder Judicial. La vicepresidenta De la
Vega prometió tales remiendos días atrás. Nadie se ha dado cuenta de que
las buenas palabras de la vicepresidenta no prometen más que un nuevo
rifirrafe en el Congreso entre PSOE y PP. Curioso: lo que no sirve para
arreglar el descosido estatutario puede servir para representar una vez
más Els Pastorets de la política madrileña ante el desconcertado público
catalán: el angélico PSOE enfrentado al diabólico PP. Fiel a su
formidable sentido táctico, Zapatero quiere sacar tajada del hachazo del
TC, pero la nación de naciones se queda en la cuneta.
El
moderantismo nacionalista se frota las manos ante el fracaso de la vía
federal. Todo parece indicar que CiU tendrá, después de noviembre, la
responsabilidad de sacar a Catalunya del callejón sin salida. Pero si el
Estatut fracasó por exceso de fantasía, ¿es posible imaginar una salida
del callejón mediante una fantasía más gorda? CiU abandera la
reclamación del concierto económico sintonizando con la realidad social y
empresarial catalana. La nueva fantasía es menos ideológica, pero haría
inviable el Estado, con lo que su fracaso se da por descontado.
¿Propone CiU para los próximos años un nuevo fracaso catalán para que
madure el sentimiento de ruptura? No basta con burlarse del federalismo,
habrá que explicar por qué se opta por un nuevo camino de espinas.}

L’Estatut va morir per excés de fantasia? Deu ser, en tot cas, per contrast amb l’absoluta manca d’imaginació, la sequedat d’idees i l’immobilisme inveterat de la política castellana, que d’altra banda hauria d’haver vist que l’Estatut era una bona joguina per distreure Catalunya uns quants anys més de les seves ànsies de tenir Estat propi. En Puigverd ja ho havia advertit manta vegada, que a la Meseta són uns soques i que Catalunya encara hi podria sortir perdent. Però han anat massa enllà, i tant hi han anat, que amb el cop de porta que han clavat pot ser que siguin ells que hagin quedat tancats per la banda de dins.
Pel que fa a l’aposta il·lusòria, fantasiosa i destinada al fracàs que diu Puigverd de reclamar (justament ara, i després d’haver-lo desestimat en el moment que tocava, durant la redacció de l’Estatut de Sau) el concert econòmic, com assegura Artur Mas que farà si guanya les eleccions i pot formar govern, les coses no són tan clares ni dins la mateixa formació, com evidenciava Carme-Laura Gil en un post del seu blog dies enrera (Alguna cosa hem de fer, CDC, amb 50 comentaris al peu): «Alguna cosa hem de fer, CDC, per a saber realment qui som. Per a saber
si UDC és la veu de CiU, per a saber si és veraç el que afirmà Joana
Ortega a l’entrevista publicada  a “La Vanguardia” el dissabte
proppassat, dia 14, que “CiU no és independentista, en absolut”. Perquè
si és així molts no cabem a CDC (…)». Això mateix: què vol ser CiU quan sigui gran?
La reflexió de Carme-Laura Gil encaixa en la que feia el mes de març David Miró a El Periódico de Catalunya (Rèquiem pel federalisme), introbable, però que n’hi ha un extracte comentat al mateix mitjà que recollia l’article de Puigverd, Crònica.cat, i que va en la mateixa línia (El federalisme ha mort):

_{«Miró va més enllà i afirma que al federalisme “l’han matat, o que va ser
enverinat de mort el mateix dia que es va decidir el cafè per a tothom,
en les acaballes de la Transició, i el que ara està fent el Tribunal
Constitucional és una mena d’autòpsia per emplenar l’acta de defunció”.
Segons Miró, “en el nou paradigma que es gesta entre Catalunya i
Espanya, ja no té lloc un esquema de relació reglada,
transaccionada i acceptada per ambdues parts”.
»”A la conllevancia orteguiana ja no s’hi contraposa la convivència, sinó
la ruptura”, rebla el periodista d’El Periódico. “Ara, des de Catalunya,
ningú en diu ni piu, perquè se sap que, si s’enceta el meló
constitucional, serà en la direcció contrària. Espanya viu en la
contradicció d’haver creat un federalisme light per combatre el
federalisme de debò, el que reconeix les diferències i les tracta com a
tals. I no li acaba d’agradar l’invent”».}
 
Miró vaticina que l’independentisme creixerà, i que provocarà en els dos partits majoritaris a Catalunya un clar bilateralisme: espanyolisme vs. independentisme. ¿Ho preveien, tot això, tots aquests efectes polítics, les Scissors Sisters del TC, quan van proclamar la seva irreversible sentència? Realment, tot i el penós equip que formaven, segur que estaven convençuts que jugaven en camp propi i amb l’àrbitre a la seva disposició, com sempre; però ja veurem qui riu l’últim, aquí. Ara es jugarà un altre partit, i el més segur és que aquest, sense àrbitres comprats, el perdin per golejada.
De moment, al País Basc també estan passant coses, i si finalment el nacionalisme basc es pot treure de sobre el llast del terrorisme etarra (aquest últim anunci d’alto el foc pot ser ful, però no deixa de ser significatiu), Espanya no en farà prou amb el TC per fer passar dos països sencers i alhora pel tub… I probablement es quedaran amb el tub, però sense països per sotmetre.
Aquesta és una molt mala notícia per a ells: els micos paulovians del vídeo estan descobrint el truc.