L'Hereu Riera

L’espanyol escriptor Fernando Sánchez Drago va sortir l’altre dia en una de les pastilles que l’equip d’Alguna pregunta més? selecciona per amenitzar-nos el capvespre dels diumenges a TV3, dient això que segueix: que la llengua (soi disant) espanyola -espill de l’ànima i del geni comunitari que la va engendrar- és “generosa” (sic) de mena, com ho demostra el fet que hi abundin els plurals del tipus “los cielos están despejados” (quan només hi ha un sol cel blau damunt els nostres caps), “se echa los problemas a las espaldas”, “se le suben a las barbas”, “las gentes de esta tierra”, etc, i remarca la parrafada específicament amb les fórmules de salutació usuals: “Buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”…
I aquí, sense solució de continuïtat i sense que vingui a tomb, sense cap necessitat i sense cap mania ni vergonya, hi afegeix, per rematar la seva peregrina teoria, que “en canvi, hi ha espanyols (sic) que també en això de la llengua són agarrats”, i sense dir noms -no cal, i a més es veia venir-, en dóna exemples: aquests espanyols tan rars redueixen aquelles expressions tan generoses a un simple i mesquí “Bon dia”, “bona tarda”, “bona nit”… Caram, caram!, i jo amb aquests pèls!, que deia aquell.
La perla de l’escriptor canari no és pas que m’hagi molestat, ni molt ni gaire, més aviat m’ha fet riure, com als d’APM?, però sí que m’he pres la molèstia de fer-hi una breu rèplica, bàsicament per amortitzar una estona que tenia morta…

Obviant que hi ha llocs de l’Imperi lingüístic castellà on la gent -o les gents- se saluden amb un “Buen día” singular, com a Cuba mateix (i suposarem que l’idioma que parlen a la Isla és castellà, i no pas cubà, tot i ser Cuba bastant més lluny de Castella que no pas el País Valencià ho és de Catalunya, per posar un altre paral·lelisme, gens gratuït), deixant això de banda, doncs, crec que el senyor Sánchez Drago, tan llegit com és, ens hauria d’explicar aquest curiós concepte de la “generositat” de la seva llengua. ¿Com ho fa lligar, això que un simple modisme, un humil idiotisme del castellà correspongui a un tret del caràcter de la gent que el parla? I què fa què?: el modisme fa el caràcter, o el caràcter fa el modisme? Seria bo de saber-ho, perquè si és el primer cas, sabríem d’un altre benefici afegit d’aprendre aquesta llengua genial i única, la més millor de totes amb diferència… En tot cas, queda clar que aquesta generositat brilla per la seva absència entre els irreductibles i tossuts de la tribu primitiva que ocupa aquest territori del nord-est peninsular on la gent se saluda dient “Bon dia!”… És que no tenim remei, per Tutatis! No m’estranyaria gens que, per pura i simple justícia divina, un dia d’aquests ens caiguessin els cels al damunt del cap…
Els espanyols, en canvi, tampoc en tenen, de remei. Tant és que siguin escriptors com lectors, pagesos o senyors, senyors bisbes o escolans, bidells o diputats, universitaris o mestresses de casa, artistes, frikis, rics o pobres: abans de baixar del burro són perfectament capaços de demostrar que la força de la gravetat és un error i que només són ganes de portar-los la contrària, a ells, que són espanyols i consegüentment tenen raó i tothom s’ha de plegar als seus designis -i per tant també la llei universal de la gravetat i el pèrfid senyor anglès que la va descobrir sota una pomera.
En el cas concret d’aquest espanyol que fa d’escriptor i que és tan aficionat a parlar davant d’un faristol amb les seves ulleres de llegir a mig nas, un es pregunta de què li ha servit llegir tant: per arribar a dir una barrabassada com aquesta i quedar-se tan ample? Déu n’hi do, quin bagatge més escarransit!
Si el tingués aquí al davant, li diria que, si ell i els seus connacionals són tan generosos i tan esplèndids com dóna a entendre -en la llengua com en els afers més crematístics, en termes de pura economia domèstica-, en comptes de gastar tanta saliva a criticar-nos tot el dia i tanta paciència a suportar-nos, que ens perdin de vista, d’una vegada, i se’ls hauran acabat els problemes. Ara mateix, el partit més espanyolíssim de tots acaba de perdre les eleccions per culpa de Catalunya: si no hagués estat pel vot dels catalans garrepes, ara Espanya seria seva, com pertoca a l’ordre natural… Separin-se de nosaltres, senyors generosos, creguin-me, i tot seran flors i violes.
I mentrestant, tornant un moment al senyor Sánchez Drago (que, ves per on, no fa gaire va manifestar, en l’entrega de l’enèsim premi literari que ha rebut, que renega d’Espanya, que n’està fart del seu caïnisme, dels emprenyadors separatismes i del zapaterisme en segona edició, i que vol fotre el camp, no sabem si en direcció a la seva africana perifèria o més lluny encara), permetin-me acomiadar-me’n gastant un plural generós:
-Senyor Fernando, vagi-se’n a pastar fangs!

[Il·lustració de l’entradeta: L’il·lustre escriptor canari -i ara espanyol quasi apòstata, segurament de resultes de llegir tant, com li va passar al pobre Alonso Quijano, que per poc no s’hi fa la pell- fent autocrítica i demanant excuses als madrilenys a través de Telemadrid per haver-los tractat de “porcs” des de les cámeres d’aquesta emissora]