Perles carpetovetòniques (9): Francisco Caamaño Domínguez
Deixa un comentariEl successor del pintoresc Mariano Fernández Bermejo en el càrrec de
1.
Va afirmar el ministre, sense que li tremolés la seva corporativista humanitat, que “una llengua no es pot imposar si algú no la vol”,
en ser preguntat sobre l’obligació que els jutges que exerceixen a
Catalunya parlin català, que és un dels punts de l’Estatut que presumiblement seran tombats pel Tribunal Constitucional espanyol, tribunal del qual va formar part durant quasi deu anys, del 1993 al 2002, Francisco Caamaño Domínguez abans d’esdevenir ministre de Justícia.
“Un jutge que
exerceix a Catalunya ha de tenir els coneixements necessaris per
exercir la seva professió”, va declarar Caamaño, per recordar tot seguit que en aquest punt
l’Estatut s’emmarca en una llei més general que no contempla aquesta
obligatorietat… No faltaria sinó!
És a dir, que si el TC decideix, tal com avança el ministre amb el seu comentari (en aquest cas fet sense ànim d’influir ni d’influenciar en el criteri dels lletrats de l’alt tribunal, tot sigui dit…), que l’Estatut Retallat de la Moncloa no pot obligar ses senyories que treballin a Catalunya a conèixer el català (ni tan sols a nivell de comprensió, que seria el mínim), es consagrarà la injustícia tradicional en aquest Estat espanyol de misèria democràtica en què els professionals de la justícia troben perfectament natural que ells, homes de carrera i de cultura, posin els ciutadans de Catalunya (tant se val que sigui un pastor de
Vallfogona, un arrossaire del Delta o un pagès octogenari de la plana de
Lleida, posem-hi) en clara situació d’indefensió i/o d’inferioritat obligant-los (per pura comoditat personal seva, dels lletrats), en els judicis que ells presideixin, a fer servir una llengua que no és la seva, amb el desavantatge que això pot suposar a l’hora de declarar en un tribunal per defensar-se de les acusacions de la fiscalia, per exemple.
I pel que fa a la primera de les frases extractades, “una llengua no es pot imposar si algú no la vol”, ¿que ens està incitant a agafar-lo pel mot, el senyor ministre de Justícia? I d’altra banda, i consegüentment, potser podria tenir l’amabilitat de respondre aquesta pregunta: ¿què collons es pensa que ens han estat fent aquests últims segles, als “espanyols no castellans”, sinó imposar-nos una llengua que no és la pròpia i que en diuen espanyola (en comptes del nom que li seria propi de llengua castellana)? I ens l’han imposat (encara que no caldria dir-ho, oi, senyor ministre?) fotent-se’ls-en un rave si la volíem o no la volíem. (*)
2.
Respecte a les consultes independentistes que aquests dies estan aprovant
diversos ajuntaments de Catalunya, el ministre de Justícia va advertir
una vegada més, en declaracions a RAC1, que “si vulneren la llei” la
justícia actuarà, i va assegurar que “es verificaran” totes. I, valorant
la consulta d’Arenys de Munt, va avisar que “no és bo jugar amb
les institucions de l’Estat ni forçar-les”.
El ministre sap perfectament (ho devia verificar pla bé!) que a Arenys de Munt no es va vulnerar la llei per a res, i ho sap perquè ell i els seus companys d’ortodòxia jurídica espanyola se’n van quedar amb les ganes: només van poder impedir que la consulta se celebrés en un local de l’Ajuntament, però van haver de veure com la consulta es feia igualment, i sense vulnerar cap llei…
I sense “jugar” amb les institucions de l’Estat ni forçar-ne cap: en
primer lloc, perquè aquí, en aquest país nostre tan controlat i fiscalitzat, ningú juga a res, sinó que allò que es fa
-allò que l’Estat no pot evitar que es faci- és una cosa molt seriosa,
que se’n diu reclamar el dret a decidir, que és un dret que assisteix la llibertat
dels pobles. És un dret: dret a l’autodeterminació, el dret d’un poble
a decidir què vol ser i com es vol governar o ser governat. És un dret,
i no pas un joc, per molt que l’Estat espanyol (castellà) no se’l
prengui seriosament i jugui sense parar amb la voluntat de Catalunya de
ser i amb la seva llibertat de triar.
3.
Els cronistes diuen que el ministre de Justícia també es va mostrar comprensiu envers els
catalans que es mostren perplexos davant la decisió judicial de deixar en
llibertat sense fiança l’expresident de la fundació Orfeó Català-Palau
de la Música i l’exdirector administratiu de l’entitat, Fèlix Millet i
Jordi Montull, respectivament. “Comprenc que la ciutadania no entenguin
algunes resolucions judicials, però n’hi ha que són difícils
d’explicar”, ha confessat el ministre.
Més reflexions de caire corporativista? Per què deu ser que em fa la impressió que aquesta vegada s’han imposat a les ganes de mossegar del ciutadà Caamaño? Per què deu ser que aquests dies que el senyor lladre Millet i el seu ajudant pillet no paren d’ocupar minuts a la TV i planes als diaris de tot l’Estat no paren de venir-me a la memòria les imatges del “financiero catalán” Javier de la Rosa entrant i sortint dels jutjats i sojornant finalment a la Presó Model?
4.
Finalment, Caamaño es va desentendre de la demanda de nul·litat del judici
al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, presentada
per la Generalitat de Catalunya. El ministre socialista va assegurar que
en relació amb aquest tema el Govern estatal “ha fet allò que determinen les lleis”,
és a dir, “reparar la memòria de Companys”, però va recordar, sense
voler valorar la proposta, que la nul·litat d’un judici només pertoca
als tribunals.
El Govern castellà ha fet “allò que determinen les lleis” i estrictament allò que determinen les lleis, res més. Companys era el President de Catalunya, no pas una figura qualsevol; però tampoc és qüestió de remoure més del compte el passat… Sobretot si parlem de proves fefaents de l’assassinat d’una personalitat tan preclara com aquesta, prèviament segrestada per la policia nazi a França i entregada a la policia feixista espanyola i als militars colpistes, que el van fer objecte d’un judici militar que hauria de fer envermellir de ràbia i de vergonya qualsevol home de bé, encara que fos ministre de Justícia espanyol, o encara que fos un espanyol ministre de Justícia, per dir-ho amb propietat.
_______________________________________________
(*) No és per molestar, però ¿què nassos hi feia, el ministre Caamaño, a la manifestació d’aquest cap de setmana passat a Santiago de Compostel·la “en defensa de la lengua galega”… o contra la política lingüística de la Xunta de Galícia (governada de nou pel PP)?
_______________________________________________
[Imatge de l’entradeta: el ministre de Justícia fotografiat junt amb uns companys durant la festa dels socialistes gallecs a Cee, poble del litoral corunyès d’on és natural Francisco Caamaño, conegut pels seus veïns com a Fran.Foto: www.lavozdegalicia.es]
1- El dia en que deixin d’obligar-nos el castellà (si mai això passés) se’ls ha acabat el negoci, perquè aquí passaria a ser la tercera llengua per darrera de l’anglès. Tal com ha passat amb l’alemany a altres països petits d’Europa com Dinamarca, Finlàndia, Holanda…
2- Estan ben disposats a incomplir la seva pròpia Constitució espanyola on en l’article 10.2 diu que la interpretació sobre els drets fonamentals i les llibertats s’atendran als tractats internacionals signats per Espanya que ja al 1979 va signar els Pactes Internacionals dels Drets Humans que en el seu article 1 recull el dret de lliure determinació dels pobles.
3- A en Enric Duran per desviar 492.000 € el van tancar a la presó, però en Millet es passeja patejant-se el diner manllevat. La única differència entre els dos casos és el destí polític del diner sostret.
4- El meu pare, que era de la quinta del biberó, i va passar pels camps de concentració franquistes, va morir fa tres anys encara amb la por al cos, sense haver-se mai atrevit a reclamar les expropiacions que li feren al meu avi.
Parodiant el teu text he de dir que aquest paio és l’espanyol ministre de l’amenaça jurídica, de l’incompliment de les lleis, de la discriminació jurídica i de la vergonya feixista.